Any 2025

Sóc la Mònica, una supervivent del judici final. El dia 13 d’abril del 2025 va començar la tercera guerra mundial. Va ser tan greu que tots els països van començar a tirar-se bombes entre ells. Les ciutats van començar a caure pels tsunamis de radiació. Molta gent que estava a les ciutats van anar a viure a llocs com les muntanyes, boscos i espais naturals protegits, on hi havia menys radiació. Però els rics tenien el privilegi de poder muntar-se en unes naus espacials, per viure en elles. 

Però abans de continuar, serà millor que expliqui la meva història.

Sóc la filla del president de Suïssa. En teoria la nau 108, “l’última” m’hauria d’haver recollit en un descampat a prop de la ciutat. Però va tenir problemes amb el motor i va esclatar entrant a l’atmosfera. És per això que ara visc aquí, en una petita cabana enmig d’un bosc, lluitant per la meva vida. El grup que estava esperant a la nau, com jo, amb la desesperació i l’esperança de sobreviure, es van matar entre si, però jo vaig poder escapar per poc. Avui, 15 de febrer del 2026, encara continuo lluitant per seguir amb vida, ja no sé quants dies porto sola i l’única arma que tinc és un arc amb unes quantes fletxes. Només tinc un motiu per continuar viva: l’esperança que algun dia tornin a buscar-me.

26 de febrer del 2026

Estic desesperada, la radiació està arribant a tots els racons del món. Però tinc un pla, una colla de mercenaris tenen una ràdio i es poden comunicar amb les naus. Tot i això, no els venen a buscar perquè no estan a la llista de gent que tenen dret d’entrar a la nau. Llavors, penso que si m’infiltro a la seva base i robo la ràdio, em podria comunicar amb ells. Tinc la sort d’estar a la llista, per la qual cosa em passarien a recollir segur. Així que demà, 27 de febrer, em posaré mans a l’obra. 

He de recordar que el seu campament està a 10 quilòmetres de distància.

27 de febrer de 2026

Fa una hora que camino, he fet entre cinc i sis quilòmetres. Ja estic cansada, crec que esperaré fins a la nit per entrar al seu campament i, mentrestant, buscaré un refugi per dormir una mica. 

Ja és de nit, són les dues i trenta-dos, vaig a fer els quatre quilòmetres que em queden, sense descansar, i entraré al seu campament.

3:20 hores de la matinada, he hagut de matar al vigilant de la torre exterior, d’una fletxa al pulmó dret. Estic molt espantada, sóc incapaç de continuar endavant. Pujo a la torre per intentar dormir una bona estona, i cap a les sis i quart de la matinada començaré el pla.

28 de febrer de 2026

No he pogut dormir gaire perquè estava molt nerviosa. He aprofitat per repensar el pla i tenir en compte la posició de cada guàrdia. Bé, vaig a aconseguir aquesta ràdio. Espero tornar a escriure aquest diari…

*** 

Ho he aconseguit!! Des de la torre he matat al guàrdia de la porta principal d’una fletxa al coll. Això m’ha facilitat entrar. Quan estava a dins, he vist un guàrdia al costat de la ràdio. L’he apuntat al front, però quan he disparat, la fletxa s’ha desviat una mica i, al final, li ha anat a parar al nas. Ha caigut pla a terra i, sense perdre més temps, he agafat la ràdio i, com un llamp, me n’he anat.

1 de març de 2026 

Ja he tornat a la meva cabana, endevina què! He pogut contactar amb la nau central; em passaran a recollir demà a primera hora del matí! Estic molt contenta, potser demà serà l’últim dia que escric el meu diari, qui sap…

2 de març de 2026

Ja estan aquí! Els veig baixar del cel. No tinc paraules per descriure les meves emocions ara mateix. Tinc una barreja de sensacions com alegria, satisfacció, confiança…

Tanmateix, estic bastant trista perquè penso en la gent que no ha tingut la mateixa sort que jo… Tot i això estic molt agraïda d’haver sobreviscut al judici final. A partir d’ara començaré una nova etapa. Aquí acomiado el meu diari; el meu diari del JUDICI FINAL!

Pseudònim: Karma Akabane