KAYLA

Només faltaven dues hores, dues hores per conèixer la raó de la meva existència! L’únic que el meu cos sentia era la tremolor de les cames dels nervis que tenia.

Tot estava ple de gent adulta, notava com si hagués tornat a néixer, era un sentiment que el meu cos mai m’havia transmés. Notava com la temperatura anava pujant molt lentament pel meu cos. El meu entreteniment era veure com passava la llum per la finestra que feia la bonica ombra d’un arbre al terra.

 

Però… per entendre aquesta història, crec que hauríem  de començar des del principi.

Em dic Kayla, sóc una nena de 12 any. Vaig néixer en un poble anomenat Besalú. Actualment visc a Barcelona amb companyia de la meva àvia, Arya, que més tard ús explicaré més d’ella. Sóc una nena poc social, no m’entrego a molta gent, diguem que mai se m’ha donat bé xerrar amb la gent.

La meva àvia Arya és molt simpàtica. Té 84 anys y és la millor àvia del món. Desgraciadament es va quedar vídua als 72, va ser molt dur per a ella, però quan ho va superar, només estava pendent de mi.

Vosaltres pensareu que sóc una nena totalment “normal” respecte la resta.Ho seria si no fos per el meu autisme y la meva història.

Gràcies a Déu, després de moltes sessions, ja sóc el que, a dia d’avui, la gent anomena “normal”.

He passat per moltes etapas al llarg de la meva vida. Els meus pares em van abandonar quan tenia anys perquè pensaven que mai sortiria del pou, però sóc aquí. Segons la meva àvia no es va poder resistir i em va adoptar.

Aquesta història no la vaig saber fins els 11 anys.

La meva àvia sempre m’ha recolçat en tot. Va recaudar els diners suficients per tenir totes les sessions possibles.

Sempre em defensava dels que em feien bullying, mai oblidaré la frase que els hi deia alss nen, “si et fiques amb la meva nena, te les veuràs amb la Macarena”. Sembla una frase estúpida, i ho és, però sempre deixava als nens cagats de la por.

A la nit, la meva àvia sempre em portava al parc a xerrar dels meus pares. Una nit em va parlar sobre el seu ofici. Em va dir que tots dos treballaven al Museu De Les Ciències de València.

Ells eren els guies del museu, es dedicaven a mostrar-li a la gent cada una de les obres del museu.

Li vaig preguntar si podiem anar a València a conèixer als meus pares, però la seva resposta em va decepcionar:

-Kayla, filla meva, a mi m’encantaria que poguessis conèixer als teus pares, però no tinc els diners suficients per anar a València.

Jo, com a inmadura i tonta que era, em vaig enfadar amb la meva àvia. No comprenia que no teniem els diners necessaris per anar a València, i que només ho feia per fastidiar.

Dos mesos més tard, van diagnosticar càncer a la meva àvia. Com vivia amb ella,només teniem dues opcions, o ens montavem un “mini hospital” a casa, o m’enviaven a un orfanat. La meva àvia va optar per quedar-se a casa i no deixar-me sola.

Tot i la situació, continuava enfadada amb l’àvia. No m’oblidava del que m’havia dit aquella nit.

Malgrat els “maltractaments” ( a “maltractament em refereixo a petits insults ) que rebia la meva àvia per part meva, ella mai s’enfadava amb mi, i sempre feia el possible perquè fos feliç.

Un dia, tornant de l’escola, havia un senyor ficant posters a la paret. Per pura intriga, em vaig apropar i vaig llegir la informació:

“ Els dies 25 i 26 de maig, el Museu De Les Ciències de València estarà obert de 6:00h a 23:00h. Però aquí no acaba la sorpresa, el dia 26, de 6:00h a 8:00h, l’entrada al museu serà totalment gratuita”.

Vaig cridar com boja, vaig arrencar-li el poster de les mans al senyor que ho anava a enganxar a la paret, em vaig anar corrents a casa amb més entusiasme que un lleó caçant a la seva presa.

Quan vaig arribar a casa, em faltava l’aire, em faltava molt l’aire, és més, casi m’ofego. Però això no és l’important, vaig seure al llit de la meva àvia, ón estava estirada, i la vaig mirar amb els ulls que li poso a la gent quan vull que em regalin alguna cosa.

Li vaig comentar tota la paranoia, i, va flipar? Si. Va fer lo possible per entrar en aquell museu? Si. Ho va aconseguir? També, però de la forma més discreta possible.

L’àvia es va muntar un “Sálvame” a casa. Li va dir als metges, que a casa no es sentia comoda, i com ella sabia que no la podien ingressar en un hospital barceloní, ( perquè ella és de València i va firmar un paper per decidir que, si en cas que passes alguna cosa, la portarien a un hospital de València) la van haver de traslladar a València.

Ja estava tot, només calia esperar a que arribés el 26 de maig, i entrar al museu.

Quan va arribar el moment, em vaig llevar a les 4:45 per ser la primera de la fila. El problema és que era menor, i anava jo sola. Arya no va poder venir perquè es trobava fatal.

Li vaig haver d’explicar 25.000 mentides perquè em deixés passar.

Ja estava dins, la visita començava en dues hores, dues hores per conèixer els meus pares!

Però, de sobte, una trucada de mòbil em va paralitzar:

-Hola? Parlo amb Kayla Macarena? Lamentem informar-li de la mort de la seva àvia, Arya, sabem que està sola, que és una nena menor de edat i que ara mateix no té lloc…- Vaig penjar el telèfon.

En aquell moment la tristesa es va apoderar de mi, sentia com si  set persones m’estiguesin disparant al cor, com si 50 persones m’estiguessin donant patades a la meva panxa, és més, crec que això feia menys mal.

Vaig caure arrebatada i rendida al terra, dels meus ulls sortien llàgrimes que mai havien caigut, era un dolor que mai havia sentit, un dolor insoportable.

Amb tot això, un home de blanc es va apropar, era ell! Tenia la mateixa cara que ella! Era el fill de la meva àvia! O sigui, el meu pare! Entre llàgrimes i dolor, el vaig abraçar el més fort possible. Em va preguntar que em  passava. Jo no tenia forçes per parlar, la dona que em va criat des de petita havia mort.

Però vaig reunir valor i li vaig dir:

-Arya! Arya ha mort! Ja no està!

-Arya? Arya Macarena?! La meva mare?!

Ell em va mirar, es va adonar que era la seva filla i vam començar a plorar tots dos. Érem l’espectacle del museu, tots ens miraven amb tristesa…

25 Abril, 2028

Hola, sóc la Kayla, tinc 16 anys, ja han passat 4 anys des de que vau llegir el que acabeu de llegir. No tenia forçes per continuar escrivint, ho lamento. Però ús  explicaré molt resumidament el que ha passat aquests últims quatre anys. Vaig conèixer als meus pares, però en la pitjor situació possible. Vam enterrar a l’àvia al cementeri “Flores y Lluvias”, allà estava enterrada la meva besàvia. Em van demanar perdó, em van dir que eren molt joves i que un bebé era massa responabilitat per a ells. Vaig començar a anar a l’institut “Canela”, a Valencia, on van estudiar els meus pares. L’únic “bo” de la situació, és que com els meus pares treballen en un museu bastant reconegut, tenen un sou decent, i vivim tots tres en un pis a prop del centre. Actualment faig 4rt de secu. També tinc novio, Dominic, quan vaig entrar en aquest institut ell va ser un dels pocs nois que em va caure genial, portem un any i mig junts.

Realment no ha sigut molta cosa.

El que vull transmetre amb això, és que hem de cuidar les coses que tenim, mai, però mai, sabrem quan desapareixeran de la nostra vida…