Chloe Holmes i les 12 claus

Vet aquí que una vegada hi havia… Bé en realitat no sé per què totes les històries comencen així… Vaig al gra:

 

Em dic Chloe, Chloe Holmes. Sí sí, sóc una Holmes, una petita Holmes, la meravellosa filla de Sherlock Holmes. Tinc sis anys, però ja sé llegir i escriure, cosa que la majoria de nenes de la meva edat no fan, però bé, genètica del meu pare. Total, que he aprofitat per escriure aquest diari, ja que la setmana passada em va passar una cosa increïble a Londres.

 

Jo sóc molt llesta i tot això, però a diferència del meu pare Sherlock, sóc pèssima fent de detectiu i fent puzzles. Llavors, l’herència la porta la meva tieta paterna, Enola Holmes. L’Enola és la germana petita dels dos germans que té Sherlock i la millor detectiu.

 

Un dia vaig travessar el carrer sense voler quan de sobte, va passar un carruatge i em va entrar molt pànic. Tot es va parar, com si s’hagués pausat el món. Jo tinc asma, i estava tan espantada i confosa que em vaig començar a ofegar i vaig caure al terra. Quan em va passar per damunt, va aparèixer una clau (aquí és quan comença el drama). Vaig agafar la clau i no només era gegant, sinó que també pesava un munt. Vaig obrir la porta del carruatge, que per cert, tenia forma de llibre.

 

Quan vaig entrar, em va venir una mena de mico que pel que es veu, també parlava. El mico em va dir que l’escriptora m’estava esperant. Jo molt confosa em vaig pessigar per veure si era un somni, però no, no era un somni. Quan vaig arribar al lloc en qüestió, vaig preguntar a la tal escriptora que, què estava passant. Em va dir que ella estava ja molt gran i que jo seria la pròxima escriptora. Em va deixar anar una bona xerrada sobre que una escriptora era algú que controlava la vida dels altres i que cadascú tenia el seu propi llibre, fins i tot jo. També em va dir que havia anat veient la meva vida i deia que sóc un bon exemple. En realitat no va dir això exactament però béééé. Després em va dir que ara em despertaria a la meva habitació amb un llibre a les mans.

 

Després que em digués això, em vaig despertar al meu llit i no va ser un somni perquè tenia un llibre a les mans, òbviament el vaig obrir. El primer que vaig veure va ser (MANUAL I CONSEQÜÈNCIES DE SER ESCRIPTOR/A). Me’l vaig mirar per sobre haver-hi una cosa que em va cridar l’atenció en l’apartat (de conseqüències): Diu que quan l’escriptor/a porti exactament vint anys, es quedaria atrapada allà dins. A mi em va fer una mica de por i no sabia que fer. Jo no volia ficar-me en aquell embolic dels escriptors i tot això, però si no trobava un escriptor ràpid (l’escriptora) es quedaria atrapada dins del seu llibre. Dins del manual posava que l’última escriptora (és a dir ella) feia 20 anys que era escriptora, així que feia una hora que s’havia quedat atrapada en el seu propi llibre. Quan em vaig girar em vaig trobar el mateix mico d’abans i l’únic que em va dir va ser que amagués unes dotze claus per tot Londres, però que jo mai les toqués i que si no ho feia, la vida de milions de persones estaven en perill. Em va donar les dotze claus i es va esfumar.

 

Òbviament vaig amagar les dotze claus, i doncs ara estic aquí escrivint la meva aventura.

Pseudònim: Veronica Lodge