LA MILITO DE LA GIGANTO  

INTRODUCCIÓ

Estaven perdent la batalla, molts dels seus homes estaven morts o ferits, els gegants havien destrossat tots els pobles dels voltants, i  els supervivents eren tots retinguts al castell dels reis, els quals, havien mort a mà del gegant Aros, el rei dels gegants. A més a més, els superaven en número i , és clar, els gegants eren més forts que els humans, els més musculats podien arribar a trencar una casa feta de pedra d’un sol cop de puny. Es podia veure la destrossa de la guerra, tot el que hi havia al voltant estava cremat i,  com que era de nit, els soldats no es podien orientar. Els gegants ho havien planificat molt bé, i es notava.

– Senyor, estan entrant per la porta principal! Si no fem res arrasaran tot el castell! – li va dir en Lancelot, un dels millors guerrers.

– Prepareu les  boles de foc – va ordenar el príncep Erac- però primer he d’anar a parlar amb el bruixot-

– Esteu segur d’això, príncep? – li va preguntar en Lancelot- no recordeu el que heu de pagar a canvi?

És clar que se’n enrecordava, com se’n podia oblidar? El bruixot dels terrenys que posseïen els seus pares era un nigromant, d’aquests que tant s’utilitzen a les histories, pensaràs. Però aquest pensament se te’n va del cap quan veus per primera vegada la seva cara.  Practicava la màgia negra y raptava  nadons pels seus experiments, servia  al senyor dels nigromants Malb-da però, per sort, un dia, el mateix Lancelot y un altre cavaller, van trobar la seva casa feta de maons al costat del riu Victòria. Quan el van apressar el van portar al castell reial y el van empresonar en una gàbia a prova de màgia. Quan el príncep el va anar a veure, juntament amb el seu pare, els hi va fer una predicció:

– Un dia, els gegants trencaran la treva i us atacaran amb tot el que tenen i, quan això passi, només una cosa  podrà salvar el regne.

– Quina cosa!- va replicar el Príncep

– No sóc idiota, Erac. No et creguis que no voldré una cosa a canvi- va dir-li el Bruixot

– Tu ja saps que no et puc deixar en llibertat, bruixot. Podries tornar a raptar nens, és més, estic segur que tornaries a fer-ho – li va respondre el príncep

– No puc raptar nens s’hi no n’hi han, jijijiji- va respondre el bruixot

Després d’aquesta resposta, el príncep se’n va anar al seu camarot a pensar. Sí passava la destrucció que havia predit el bruixot ja farien alguna cosa. Que podia passar? Disposaven de més de 2.000 homes i, a més a més, sabia que als gegants no els interessava trencar la treva. Ells són una raça que només utilitzen la violència quan és estrictament necessari.

L’Erac se sentia idiota d’aquell raonament a hores d’ara. Ni els seus 2.000 homes ni que fossin 10.000, podrien contra tot un poble de gegants. No tenien res a fer. L’única opció era el bruixot. I si era estrictament necessari, ho faria. Pels seus pares, per a ell. Pel poble.

 

Va abandonar el camp de batalla i va baixar a la presó del regne. Va buscar la cel·la del bruixot. Allà estava, rient com un boig, estirat al llit de palla.

 

-Fa exactament 3 mesos,  2 setmanes, 8 hores i 34 minuts que no ens veiem, Erac. Què has vingut a dir-me?- va dir el bruixot amb ironia.

– Vull tancar el tracte que em vas proposar- va respondre l’Erac.

– T’ho has pensat bé? -Va respondre el bruixot amb un somriure als llavis- Doncs d’acord, que no es digui més. Aquest pergamí conté la manera de combatre els gegants, però jo no em quedaré aquí mirant-te mentre el llegeixes com si el pergamí fos un sobre de cromos. Me’ n vaig a fer turisme, que porto aquí massa temps, adéu.

 

I sense que ningú desfés l’encanteri de la gàbia que el mantenia “atrapat” se’n va anar amb un obrir i tancar d’ulls.

 

CAPÍTOL 1: JACK

Estava amagat darrera uns matolls a prop d’un arbre. Estava concentrat, però sense tensió. Va aconseguir veure la seva presa a un centenar de metres més enllà, i amb la seva punteria d’elf, va llençar la fletxa, que es va clavar just a la pota esquerra de la bèstia. L’ésser moribund va deixar anar un crit de dolor i va caure al terra, ja com un cadàver que formant una taca de sang al terra. El jove va recollir l’animal i es va encaminar cap a casa. Es deia Jack, tenia 16 anys i era un elf. Era una ànima lliure, es coneixia el bosc com el palmell de la seva mà. Tenia la seva casa dalt d’un arbre. La casa feia poc més de 9 pero a ell ja li era suficient. Va cuinar el cérvol sota la casa amb molt de compte de no cremar la fusta que la componia. Mentre es feia el menjar, va repassar el que havia de fer; portar l’encàrrec d’en Lexis, el mestre, assistir a l’escola d’elfs i ajudar al seu pare.

 

L’escola no era gaire lluny de casa seva, per a qualsevol humà el camí era dur, però els elfs tenien un do per a anar pel bosc. A en Jack li agradava molt caminar, la natura li apassionava. Ell, fins i tot, sentia els arbres cantar, feien una melodia que deixava a tothom encantat. Els arbres d’aquella zona eren molt alts, tant, que no podies veure-li la part final. Feia una mica de fred i les fulles anaven canviant de direcció. Els animals estaven amagats entre els matolls, però en Jack podia sentir-los caminar. En arribar a l’escola, va saludar els companys. En Jack li tenia molt respecte al seu mestre, en Lexis. Explicava les coses d’una manera que, fins i tot un nadó, podia entendre-les. Els hi va explicar molt detalladament la guerra entre els humans i els gegants. També els hi va explicar que el príncep Erac tenia un suposat pla per combatre aquella raça forta i geganta. Però només eren rumors.

 

Al acabar les classes, va anar amb el Lexis perquè li donés el paquet que havia de portar. Va entrar a la classe, no era molt més gran que casa seva. Estava feta de fusta i tenia  pupitres pels alumnes. Les parets eren de color vermell. El seu mestre estava assegut en un dels pupitres, en el pupitre de Jack. En Jack va saludar al seu mestre, que ja tenia a la mà el paquet.

 

– Hola Jack -va dir el mestre- he vist que estaves especialment interessat en la batalla que s’està duent a terme ara mateix.

– M’agradaria saber la raó per la qual els gegants han trencat la treva -va respondre ell- els hi beneficiava molt.

– Bé Jack, d’això ja en parlarem demà -va dir en Lexis- t’estic molt agraït del favor que em fas portant aquesta capsa al seu destinatari.

– Ja sap  mestre, per vostè em tiraria des d’un barranc – va dir en Jack, sense fer broma- per cert, a qui li he de portar el paquet?

 

Necessito que vagis a la cabana perduda del bosc. On vam fer aquella sortida farà un parell de mesos -va dir-li en Lexis

 

El Jack va assentir, va agafar el paquet, era allargat, però no pesava molt, i es va disposar a sortir de l’aula.

 

– Ves amb compte, Jack- va dir el mestre, i ho deia seriosament.

 

El camí no va ser gaire llarg, i tampoc és va trobar a ningú. Va anar a sense preses, intentant no moure molt la capsa. Feia sol, tot i que es tapava amb els arbres. Quan ja portava una hora caminant es va parar a menjar un peix que havia pescat al riu uns minuts abans  però, sense perdre ni un minut, va tornar a posar-se en marxa. No va trigar molt més temps en plantar-se de cara al seu destí, una caseta feta de fusta a la que li faltaven alguns taulells a la part de dalt. Es va apropar a la casa, amb normalitat, però quan era a uns pams de la porta, va sentir una veu i va veure una ombra dintre la casa.

 

CAPÍTOL 2 : SIRIUS

 

Va arribar a casa seva, cansat de la jornada. Va encendre la llar de foc i va desar el kraff, la peça de roba que li servia per parar el fred. No podia aguantar més l’hivern, l’odiava. Odiava que no parés d’esternudar, odiava que, cada cop que bevia aigua del riu, se li congelés la gola, odiava cada part de l’hivern, per petita que fos. Sempre somiava amb un lloc on no fes mai fred, que sempre fos estiu. Que pogués banyar-se al riu sense preocupar-se d’agafar un refredat, o que pogués sortir sense cap kraff, o qualsevol cosa que parés el fred. Sumit en aquests desitjos es va quedar adormit vora el foc, calentó, amb un somriure a la cara somiant amb aquell paradís.

 

Va començar un nou dia. El Sirius es va despertar, va mandrejar una mica, estirant tots els músculs del cos però, finalment, es va aixecar lluitant contra les temptacions de seguir al llit. Es va mirar al mirall que tenia a la sala de les necessitats. Per ser un nan, era bastant alt. Tenia 16 anys i ja feia 1,02 . Tenia el cabell negre i despentinat, amb els ulls marrons i ja li havia començat a créixer una barba llisa i fosca. Era bastant fort, ja que el seu treball era el de portar carros plens de mobles. Allò li va recordar que havia de començar ja ha treballar. Com més hores treballés, més diners guanyaria. Va agafar el kraff, i va sortir de casa seva. Just quan feia la primera passa fora de la seva llar, una ràfega de vent va impactar a la seva cara, en aquell moment va estar a punt de tornar a entrar a casa seva, però va aguantar i li va plantar cara a l’hivern i al mal temps. “ Hola hivern, sóc el Sirius, i et plantaré cara” va pensar.

 

La “central” de la seva feina no era gaire lluny de casa seva, a uns 3 minuts caminant. El paisatge estava desert, tot el terra ple de sorra i, en algunes parts, encara es conservava el fang que s’havia format degut a la pluja. En Sirius va arribar a la feina, on s’agraïa la calor. Va anar a consultar els viatges que havia de fer. Un era al centre de la ciutat, un altre a la muntanya, i l’últim, era vora la frontera del territori dels elfs, on podia demanar un tartah, l’animal més luxós de la seva feina. En Sirius es va quedar sorprès, poques vegades havia pogut muntar en aquella bestia. Podia arribar a anar a 70! Els seus companys nans estarien envejosos. Però, primer hauria de fer els altres encàrrecs, així que es va ficar mans a l’obra.

 

El viatge al centre de la ciutat va ser fàcil, comparat amb altres que havia fet. Mentre portava el carro veia a la gent comprant fruites, hortalisses, pollastres… També veia persones fent espectacles de màgia, i algú per darrere, que robava els diners dels que ho miraven. En mitja hora ja ho va tenir enllestit, a més a més, l’home al que li havia fet l’encàrrec li va donar una propina i un tros de pa. El segon viatge si que va ser una mica més dur, ja que la muntanya tenia molta pendent, però va demostrar força, i la va pujar sense parar ni un segon. En arribar a dalt, va beure aigua d’una font, però era tant freda que, de nou, se li va congelar la gola. Va anar fins a la casa de la persona que havia de fer l’encàrrec, però al picar la porta ningú li va respondre. Allò passava algunes vegades en aquell ofici. Llavors, en Sirius, va deixar les coses que li havia de donar a la porta de la casa i es va marxar. Quan ja era lluny de la casa va treure el xiulet que cridava els Tartah, i va esperar assegut a una pedra que vingués alguna d’aquelles bestioles, fet una boleta, intentant que el fred no l’agafes. Uns minuts després, en Sirius va sentir unes passes ràpides que venien desde l’est. Es va aixecar, i va comprovar les seves sospites. Efectivament, un Tartah venia corrent tot esperitat, deixant rere seu, una gran polseguera. Quan va arribar fins a ell, en Sirius es va mirar l’animal. Era de color marró, amb quatre potes. Tenia una cua curta i poc tensa, s’assemblava molt a un dromedari. En Sirius es va pujar a l’animal, no va ser fàcil, ja que era un animal intrèpid i hiperactiu. Ja assegut sobre el Tartah, el Sirius va enganxar-li el carro, i ja preparat, li va donar un suau cop, suficient per posar-lo en marxa. Mentre feia el camí, va revisar els materials de transport, i va observar que només hi havia una capsa feta de ferro, molt pesada, però poc grossa. “Se m’haurà caigut alguna cosa?” va pensar el Sirius. Va mirar rere seu, però només podia veure un centenar de metres més enllà, on només hi havia sorra. Van trigar unes hores en travessar el desert immens que formava el regne dels nans. I quan el van deixar enrere per adentrar-se hi al dels elfs, el Sirius no va poder contenir l’exclamació, no havia vist tants arbres junts en la seva vida, és veia verd per tot arreu. Hi havia hagut un canvi de temperatura brutal, es va haver de treure el kraff, la calor i el bon temps estaven en aquell regne encara que fos hivern. Però hi era allà per treball i, malauradament, no es podia quedar allà a passar el dia. Així que va anar per feina. Quan va arribar a la caseta de fusta, va parar l’animal, va agafar la capsa i va trucar a la porta. Uns segons després, va obrir la porta un noiet de la seva mateixa edat, que el va convidar a passar, va entrar a dintre i va veure una persona més. Ja a dins, el noi que l’havia obert segons abans, va tancar la porta ràpidament. El Sirius no va gosar obrir la boca. Tots tres es van quedar callats una estona.

 

CAPÍTOL 3: MAO

 

Disciplina. Concentració. Intel·lecte. Tres coses bàsiques per ser una bona samurai. A la Mao li havien repetit aquelles paraules tants cops com li havien dit t’estimo. Que trist. La seva vida estava plena de records. Ni dolents ni bons. Records. Simplement. La Mao vivia en un poble de la muntanya de Faji Kin, El seu poble era petit, hi habitaven poc més de 120 persones, La Mao vivia sola des de feia pocs mesos, ara que tenia 16 anys podia anar  fins a l’escola de samurais sense ningú que li fes companyia. Allà aprenia  la pràctica de l’espasa i moviments religiosos, juntament amb les matemàtiques i  la ciència. En aquell precís moment, estava a punt de sortir de casa, calmada i serena, com si fos un dia normal, però no ho era. Aquell dia, faria la seva prova final. Si la completava, tindria el títol de samurai. No estava nerviosa, però si concentrada. Quan s’apropava a l’escola començava a veure nois i noies més petits fer el camí de muntanya per poder arribar-hi. Per poder aprendre un dia més i complir el seu somni de convertir-se en samurais, forts i poderosos. La Mao estava a punt de poder convertir el seu somni, a vegades llunyà, en una realitat que s’anava apropant. Quan va arribar a l’escola se la va mirar, com havia fet durant els nombrosos dies que hi havia passat a dins. Només pensar que aquell dia podria ser l’últim, el cor se li  encongia. Però, d’altra banda, si aconseguia transformar-se en samurai… No. No s’havia de donar esperances. La millor opció era callar i seguir endavant, com havia fet tota la vida des de que tenia record. Va entrar a l’escola i es va dirigir cap a la sala del final del passadís, aquella sala mítica, on només entraven els nois i noies que havien de fer la prova. Abans d’entrar, es va inspeccionar a si mateixa. Es veia des de quilòmetres que estava nerviosa, una cosa que no podia evitar però, el que si podia fer, era donar-se forces. Una mica més calmada va entrar a la sala. Va entrar-hi silenciosa i lentament. No volia cridar l’atenció. Però, malauradament, l’esperaven a ella i no podia fer res per passar desapercebuda. La sala era petita, les parets estaven pintades d’un color blau cel que es diferenciava de la resta de l’acadèmia, blanca com la neu. Dins, hi havien 6 persones, de les quals només reconeixia el seu professor de pràctica d’espasa i la de ciència. Es va posar dreta enmig de tota aquella gent, i va esperar a que algú li informés de la missió que havia de dur a terme.

– Bon dia alumne 3744, Mao. Vens per la prova final, no és així?- Va dir la que semblava la que coordinava aquella prova.

– Exactament, senyora.- va respondre la Mao, dirigint la mirada cap a la persona que li havia parlat.

Després, va passar a parlar una altra persona, un noi primet, de cabell castany i curt que no impressionava massa. La va informar de la seva prova. Portar un paquet fins a una localització al territori dels elfs, després, allà, havia de complir la missió que li comunicarien. La Mao es va donar un respir, aquella missió no era tant difícil com havia pensat. Ja havia fet molts transports durant la seva vida d’estudiant i, la majoria, més lluny que aquell. Li van donar el paquet i es va retirar.

 

Primer de tot, va anar a casa seva tan ràpid com va poder, va agafar una bossa amb roba, la katana de fusta, subministraments, i es va acomiadar de la seva mare, que estava esperant-la. Una glopada de records va inundar-li el cap, només en pensar que podria ser l’última vegada que la veia li entristia d’una manera inhumana. Aquella vegada no ho va poder retenir, i es va posar a plorar, va ser un plor silenciós, però molt significatiu, amb el cap recolzat a l’espatlla de la seva mare, disfrutant al 100 per 100 d’ aquell moment, perquè sabia que el trobaria a faltar, i molt.

 

Va marxar del poble i va baixar la muntanya com havia fet altres vegades a les expedicions de prova. Anava ràpida, ja s’havia acostumat a caminar per llocs rocosos i amb molta vegetació. La muntanya era alta, però amb poc més de trenta minuts, ja era al nivell del mar. Al arribar a baix era casi el migdia, però no va parar de caminar. Es guiava gràcies al sol, una cosa que havia après a fer a classe de ciència, el primer curs de la seva carrera. El regne dels japonesos s’havia independitzat dels altres humans i, per això, no formaven part de la guerra que s’estava produint contra els gegants. Casi tota la superfície del seu regne era muntanya o camp obert. Molta gent treballava al camp, produint cereals que després es venien als mercats. Però la gent no era pobre, el rei era benevolent. Donava part de les seves riqueses a la gent. La seva travessa va durar poc més de 4 dies, i va anar racionant els subministres que tenia. La van acollir en casi totes les cases que trobava en el seu camí, on li oferien menjar i sostre. Al matí, tornava a ser desperta i a punt per continuar caminant. La Mao sospitava que la gent era amable i hospitalària perquè portava robes semblants a les dels samurais i creien que, respectant-la i oferint-li sostre, es guanyarien la gratitud de déu. Quan ja va ser, finalment, al regne élfic, va encaminar-se cap a la caseta que li havia explicat el senyor primet, el de la prova final.

 

Quan ja va ser allà, va trucar a la porta esperant un japonès amb túnica blanca, o alguna persona semblant. Però, es va endur una bona sorpresa. Al aixecar el cap, després de la salutació, va trobar a un nen de la seva mateixa edat. Molt baix i no molt net, estava clar que era un nan. El misteriós noiet li va dir que passes, i així ho va fer. A dins, es va trobar un adult d’uns 35 anys i un altre noi de setze que, segurament, vivia per la zona ja que les seves orelles punxegudes i el seu cabell ros delataven que era un elf.

 

CAPÍTOL 4: TROBADA

 

La Mao es va asseure a la cadira sobrant, i va observar a les persones que estaven a la sala. No sabia qui eren, potser s’havia equivocat de lloc, potser no li havien dit el lloc correcte, potser… Però, malauradament, el lloc era correcte. Ja li semblava a ella que la prova no seria tan fàcil com semblava. Va deixar el paquet al terra, i es va sorprendre en veure que els altres també tenien capses semblants a la seva.

 

– Hola, bona tarda nois. Deixeu-me que em presenti, em dic Erac, i sóc el príncep dels humans, l’única persona de la família real que ha sobreviscut. Com bé sabreu, els humans estem lliurant una batalla contra els gegants. Estem clarament perdent i, si seguim així, els gegants envairan el nostre regne..

– Sento haver-lo d’interrompre, Erac, però…. que te això a veure amb nosaltres- va dir en Sirius- jo he vingut aquí per portar un paquet, no perquè em donin la “turra”

 

El príncep va sospirar, sorprès, mai l’havien tractat així, però ho va entendre. Allà no era el que controlava tot. Només era un príncep que demanava ajuda a uns nens perquè no li envaïssin el regne. Però va continuar. Havia de continuar.

 

– Potser heu sentit que tinc un suposat pla per combatre’ls, bé doncs.. és veritat- va dir el príncep, sota la mirada intrigada dels joves -Quan vaig saber que els gegants estaven entrant al nostre regne, vaig demanar ajuda al nigromant que teníem pres. Ell havia augurat que trencarien la gran treva que teníem, però no me’l havia cregut i, degut a la meva ignorància, els meus pares i la meva germana han mort  juntament amb part dels soldats i els habitants que vivien al regne. El vaig deixar en llibertat a canvi de la solució, em va donar el pergamí i va marxar… abans de que pogués treure l’encanteri que el tenia atrapat, però combatre els gegants és més urgent. Encara resisteix el castell reial, però no crec que aguanti molt més.

 

– I doncs, que diu el pergamí- va dir en Jack, però transmeten un missatge mutu

 

Sota la mirada dels joves, el Príncep va llegir el que deia el pergamí. No va parar ni un sol moment. L’escrit deia:

 

a la guerra dels humans i els gegants, els gegants començaran envaint territori

però una cosa podrà  salvar els humans, seran 3 joves de 16 anys

jack, l’elf. Sirius, el nan. i mao, la pro-samurai

hauran de trobar l’arma que els farà vèncer la batalla

 

abans que s’acabi l’equinocci,

la muntanya hauran de pujar,

perquè si no, quan les campanes sonin,

l’arma es destruirà

 

– Què vol dir, això? Campanes, muntanya.. penso que m’estan prenent el pèl. -va dir el Sirius-

– Entenc la vostra situació- va dir el príncep Erac- no hi ha dret a que algú us fagi portar un pes a sobre tan enorme. La decisió la teniu vosaltres. Teniu dos opcions, afegir-vos a la lluita contra els gegants, o deixar-ho córrer, i anar-vos a casa. La primera opció tindrà molts beneficis econòmics al final però, si trieu la segona, no us arriscareu a morir. Perquè és així.

– No se que penseu vosaltres, però jo no sóc un gallina. Lluitaré fins la mort, de que serveix viure la vida si no t’arrisques? O, al menys, aquest és el meu punt de vista, podeu unir-vos o marxar, però jo ja tinc clara la meva decisió- va dir en Sirius

 

En acabar de parlar, va aixecar-se i va posar la mà al mig, estirada. Com si volgués unir forces. L’Erac va posar la seva mà molt ràpidament sobre la del Sirius i, amb un somriure discret, va mirar els altres nois, esperant la seva resposta. La Mao també es va aixecar, i va pronunciar-se:

 

– Estic segura de que la meva prova final és participar en la lluita- La Mao va mirar a l’Erac, que li va respondre amb un assentiment- I per això, encara que no estigui molt d’acord les lleis del teu regne, m’uniré a vosaltres passi el que passi.

 

Després d’aquestes paraules, la Mao va posar la seva mà amb la dels altres, ara només quedava el Jack.

 

– Quan em vaig acomiadar del meu mestre, en Lexis, em va dir la frase “ves amb compte”. No ho deia per semblar amable, crec que estava informat d’aquesta decisió que hauríem de prendre. Però si volgués que no m’unís a la batalla, m’hauria dit una altra cosa. Crec que vol que lluiti amb vosaltres. I nois.. així ho faré

 

Tot seguit, es va completar la pila de mans i van aixecar-les tots junts. “Gràcies” va pensar  l’Erac. Hi havia opcions per a els humans

 

CAPÍTOL 5: L’ARMA

 

L’Erac havia fet una copia del pergamí pels tres adolescents, perquè intentessin desxifrar l’endevinalla. Feia ja unes hores que s’havia fet de nit. El Jack estava al dormitori que li havien assignat. Estava estirat al llit de fusta, mirant el sostre, donant-li voltes a l’enigma. L’equinocci seria la nit següent. Si no trobaven la solució, l’arma és destruiria. Va recordar una tècnica per resoldre enigmes que els hi havia ensenyat el Lexis. “No donis per fet coses que no indica” L’exemple més fàcil d’aquest enigma seria la referència a les campanes. Però, si no fos perquè s’acabava el dia… Ostres! Ara se’n recordava. Com havia pogut ser tan “burro”. S’havia de reunir amb els companys tan aviat com fos possible, havia trobat la solució. “Campanes” tenia dos sentits, i els dos importaven. Ja sabia la solució del problema.

 

Va anar per tota la cabana cridant, reunió! reunió! Al cap d’uns instants estaven tots quatre asseguts a les mateixes cadires on havien fet el pacte. A fora era de nit, però van encendre una foguera per a que es pogués veure. El Jack pensava que els havia despertat, ja que era ben tocada la matinada. Però estaven tant i, fins i tot, més desperts que ell. Es notava que tots havien estat pensant en l’enigma. El Jack els va informar del lloc que podria ser l’amagatall de l’arma.

 

–  A un parell de desenes de quilòmetres, hi ha una muntanya, una muntanya que es caracteritza per tenir una torre amb un rellotge a dalt. – va dir el Jack- Crec que es refereix a aquesta muntanya.

– Però, com es pot destruir una arma amb un campanar?- va preguntar la Mao- A més, hi ha moltes més torres de rellotge sobre muntanyes.

– Hi ha una cosa en que destaca aquesta torre -va dir en Jack amb un somriure, com si ja s’esperés aquella pregunta- Fa poc em van informar de que estrenaran un martell de 3 metres d’alçada per donar la benvinguda a la primavera. Diuen que la campana es destruirà, de tant fort que serà el cop. Han hagut de muntar un mecanisme d’engranatge per a que la puguin fer sonar des de lluny, i així evitar que algú es faci mal.

– Doncs, preparem-nos per a la batalla! Vinga, ràpid- va dir l’Erac

– Però, no tenim armes, com vols que lluitem contra el que ens puguem trobar allà?- va dir el Sirius, estranyat

– Siusplau, obriu les vostres capses – va dir l’Erac amb una rialleta- Us he portat un regalet

 

Els tres joves van obrir les seves respectives capses amb molt compte. El Jack va trobar-hi un arc preciós, fet de fusta, tallada a la perfecció, amb tres pams i mig de llargada i amb el seu nom a la pala superior. En Sirius va veure una destral feta de metall, gran però no molt pesada, maquejada amb unes línies fetes d’or fos que cobrien la part afilada de la destral. La Mao va agafar la seva arma, era una katana molt afilada, amb el mànec d’or i cobert de pedres precioses, tots tres van mirar el príncep en senyal d’agraïment.

 

No van pronunciar res més i van anar a les seves respectives habitacions a agafar el material que necessitarien pel viatge perquè tenien clar que seria molt dur.

 

Quan van estar fora de la cabana, encara no era de dia. Van encendre un fanalet  i, llavors, van poder veure que hi havia al seu voltant. Feia una mica de fred, però s’hi estava bé. Tots tres van pujar al tartah, en Sirius conduïa, al costat s’hi va asseure en Jack, per donar-li indicacions, al darrere anaven la Mao i l’Erac, vigilant la retaguarda. Molt ràpidament, van començar el camí, i es van allunyar de la cabana, pensant si la tornarien a veure, o si sentirien un altre cop l’escalfor d’una llar.

 

No molt lluny d’allà, els gegants seguien amb la batalla, cada minut que passava era un infern pels humans. Tots tenien l’esperança que el seu príncep tornaria amb els seus salvadors, i que derrotarien els gegants, però cada mort d’un soldat feia enderrocar aquesta esperança i, fins i tot, hi havia qui creia que havia fugit amb tota la seva riquesa a algun altre regne, o que ja havia mort. És clar, el Lancelot i els seus cavallers deien i repetien que l’Erac se n’havia anat a buscar els herois, però no tenien proves. I fins que no arribés, la gent seguia morint sense parar.

 

Mentrestant, els nostres protagonistes havien arribat al peu de la muntanya en poc més d’una hora i mitja. Ja era de dia i es notava l’escalforeta del sol, el viatge havia passat sense incidents. Només van veure un parell de lladres atemorits en veure un carro amb una bèstia tant ràpida. Els van deixar estabornits i tot seguit van continuar el camí. Feien un bon equip. Però, és clar, aquells dos lladres eren principiants i només tenien una pobra navalla.

Quan es trobessin amb els gegants esperarien que l’arma funciones, perquè si no… estarien perduts. Van baixar del carro, i van agafar només les coses estrictament necessàries. Quan van estar preparats van començar a pujar.

 

La muntanya feia uns 500, no hi havia gaire pendent, però era difícil pujar-hi perquè hi havia molta vegetació. Tot i així, els quatre herois van poder avançar a bon ritme, fent-se pas entre les branques i els arbres. Quan ja havien fet 200, van poder observar el seu destí. El campanar s’alçava al cim de la muntanya, ja estaven muntats tots els preparatius, i es podia veure el martell gegant, que s’alçava ( aguantat per unes màquines ) al costat de la campana que es trencaria aquella nit. El martell era molt més gran del que s’havien imaginat. Renovats per aquelles forces van continuar caminant, pensant que el seu destí estava molt a prop.

 

Quan van arribar, van trobar-se que la porta estava tancada. Però, no era el final. Van rodejar l’estructura i el Sirius va trobar una finestra trencada a un parell de metres d’alçada. Amb l’ajuda d’un tronc van aconseguir fer un petit arranjament, suficient per a arribar a la finestra i colar-se. Ja a dins, van pujar les escales ràpidament, fins arribar al pis final. Van buscar alguna cosa que destaqués per tot arreu, però no van trobar res, era difícil, sabeu. Proveu-ho a casa. Busqueu alguna cosa que destaqui i, segurament, com els nostres protagonistes, no trobaríeu res.

 

El Jack, la Mao, el Sirius i l’Erac és van donar per vençuts. És que potser no era aquella muntanya, ni aquella campana. Fos com fos, ja no tindrien temps per buscar-la. A l’arribar  la nit l’arma és destruiria i ja no podrien fer res. L’Erac tenia els ulls plorosos. S’havia anat a un racó, amagat, perquè no el veiessin.

– Ui pobrets, que no troben la solució?- va dir una veu.

Tots es van girar a l’hora i van trobar un noiet assegut sobre la campana, també d’uns 16 anys, amb una capa negre i amb la cara amagada. Era alt, silenciós i intimidant.

– Deixeu-me que em presenti, em dic Malb-da. Sóc el nigromant que ha provocat aquesta moguda- va dir el noi, sota la mirada dels joves-  veig que ha sortit bé. Ara que us he trobat us puc destruir! Però abans deixeu-me que us expliqui la verdadera profecia. El meu súbdit, el nigromant del regne dels humans. Només seguia les meves ordres. El seu poder és superior al de la presó. Ell no us va dir la profecia completa, també hi ha un altre fragment de la profecia. Aquest diu..  “ El Rei del mal també caurà en aquesta guerra, mort per un pes gegant. Aquest pes serà creat per la jove samurai” No se a quin pes és refereix, però està clar que el crearàs tú, Mao

 

–  Es tracta d’aquest pes, rei del mal!- va dir la Mao cridant

 

Just després, va llençar la seva katana cap al jove, però va passar per darrera seu. En Malb-da anava a dir una cosa, però la katana ja havia trencat la corda que aguantava la campana. En aquell moment tot va passar en càmera lenta. El rei del mal va caure amb la campana fent un gran soroll. Aquell CLANC! s’hauria d’haver escoltat per tot el regne dels elfs. Els tres nois es miraven la Mao, la veritable salvadora. Van anar corrents cap al cos del noi, i van comprovar que havia mort en la caiguda. I per un moment, el Sirius també va desplaçar la vista fins la campana.  Va veure que tenia un doblec per dins, i que allà dintre si trobava un guant. El Sirius va avisar als companys de la seva troballa. L’Erac seguia plorant, però en aquell moment. Plorava d’alegria.

 

CAPÍTOL 6: FINAL

 

Els nostres protagonistes van descobrir que el guant controlava els quatre elements, el vent, l’aigua, el foc i la terra. Van pressionar per a que se’l fiques l’Erac, que havia muntat allò molt bé. Responent als desitjos dels tres adolescents de la profecia, plens de rialles i plors d’alegria, l’Erac va ficar-se el guantellet a la mà dreta amb molt de compte. Quan el va tenir posat, va sentir un poder immens. L’Erac va crear una escala de terra per poder visualitzar el terreny del humans. Primer va utilitzar l’aigua per apagar tots els focs que hi havia, va utilitzar la terra per reconstruir totes les cases que els gegants havien destruït, el vent per portar els gegants volant fins al seu regne, i el foc per crear un mur per a que no passessin del seu territori.

 

Els habitants del regne del humans s’ho miraven, primer bocabadats, però després amb un somriure a la boca. El seu príncep els havia salvat.

(Nishiyuu)

Autor: Pau Cerro