Una vegada més el projecte Art i Escola ens facilita i potencia l’art contemporani i el treball dels llenguatges artístics i ens permet un procés de creació amb tot el que això implica, cocreant i posant en valor les idees dels mateixos infants.
El projecte és prou obert com perquè cada centre derivi cap a la concreció artística que consideri o que la mateixa incertesa dels processos creatius generi. En el nostre cas hi va haver un clar punt d’inflexió que va ser la descoberta del nostre entorn proper a partir d’un caminar com a pràctica artística i estètica. Un entorn proper que tots i totes coneixem però que vam haver de revisitar d’una altra manera.
L’artista Richard Long deia “El meu art es materialitza caminant” i això és el que vam fer: vam trepitjar paisatge per començar a arrelar-nos a ell. Vam sentir i vam atrapar allò que ens envolta i ens fa únics. Va ser un caminar contemplatiu i reflexiu on el paisatge feia camí i el camí construïa paisatge. Vam desarrelar-nos per tornar a fer-ho. Vam desteixir per tornar a teixir. I vam generar noves lectures del paisatge desteixin les nostres arrels per teixir-ne de noves iniciant un camí cap a l’art conceptual.
De tot el que vam caminar a través de les paraules, els sons, els dibuixos, la recollida d’elements i el mapa ens vam organitzar en 4 grups de treball per crear una peça col·lectiva a partir de les idees individuals. Un grup es va interessar pel tema pedres i altres elements recollits. És per això que vam conceptualitzar la pedra com a tresor i joia del nostre origen i el nostre passat i la vam col·locar dins de caixetes de joieria. Pel que fa als altres elements recollits vam teixir-los amb la idea de lligar-nos a les arrels del paisatge. Una mena de cartografia de memòria objectual.
Un altre gran grup estava interessat amb el tema paraules i la cartografia. Van encetar un discurs filosòfic amb l’artista al voltant de la preocupació que tenen per comprendre l’abast del desenvolupament del llenguatge i com i per què això ens diferencia d’altres animals… és com una cosa que se’ls escapa de l’enteniment, perquè té a veure amb un coneixement que va més enllà del seu món immediat, i els connecta forçosament amb un coneixement col·lectiu. És per això que van decidir inventar-se ells mateixos els noms del recorregut del paisatge generant una nova convenció del territori així com la creació de noves espècies vegetals. Ens vam convertir en una mena de demïurgs.
