Tauletes a la infància

escola26/03/26  

Aquest és un tema d’interès a la majoria de llars: quan és adequat que els nens vegin dibuixos o juguin a les tauletes o mòbils? Quantes hores al dia? En quins moments? A partir de quina edat? Sobre aquest tema hi ha diversos aspectes sobre els que podríem comentar les bondats o no de l’ús de les tauletes, aspectes com la comunicació  o més ben dit la incomunicació que generen perquè els infants quan miren les tauletes es desconnecten de la realitat que els envolta.

També de quin tipus de continguts serien adequats o no per cada edat. Avui però, volem centrar-nos en l’afectació en el desenvolupament neurològic dels infants i l’augment d’infants diagnosticats amb TDAH, entre d’altres també per l’ús excessiu de les tauletes en edats precoces. Els infants quan neixen comencen a aprendre a parar atenció als objectes que es mouen o fan soroll i mica en mica van aprenen a fer-ho també davant dels objectes que són immòbils. Aquest fet els suposa un esforç, i n’han d’aprendre, li suposa un esforç al nostre cervell fixar la mirada i la oïda en un objecte o persona determinada.

Quan nosaltres utilitzem el recurs de la tauleta o el mòbil o la televisió per “entretenir” el infants quan estan fent activitats que no els hi agrada per evitar que plorin o s’enfadin o per facilitar-nos a nosaltres la tasca de vestir-los o de menjar, el que estem fent és ajudar-los a que aprenguin a desconectar-se davant d’una activitat que els hi requereix esforç. Estem perjudicant les connexions neurològiques que es produeixen quan un infant està aprenent a estar atent, a mirar i escoltar amb atenció. I és per això que després els hi pot comportar majors dificultats per centrar la seva atenció a l’escola, escoltar-nos o seguir una conversa asseguts.

No criminalitzem les tauletes o els mòbils, de fet pensem que el futur de l’educació passarà per aprendre a cercar, i discriminar continguts entre d’altres. Però sobretot la utilització de les tauletes en situacions en les que l’infant ha d’esforçar-se per alguna cosa, cal que sapiguem que no l’estem ajudant a adquirir unes capacitats que li seran necessàries per altres aspectes de la vida. Cal que els infants puguin centrar l’atenció en l’ara, en el seu cos, que sàpiguen tranquil·litzar-se i relaxar-se sense necessitat d’un element que els alieni de la realitat en aquell moment. Cal que puguin seure en una sala d’espera un quart d’hora o fer cua al super i puguin esperar, pensar en les seves coses o xerrar amb nosaltres, sense necessitat d’un recurs extern. Això els serveix per més coses del que pensem.

Però hem de tenir clar que això ens requerirà d’un esforç a nosaltres també, tots hem provat la comoditat de la tele o la tauleta per tantes coses i el problema segurament és aquest que és un recurs que potser acabem fent servir en excés i en moments que no són els més indicats. Marquem un moment del dia, i un temps màxim, i, si podem, seiem-nos amb ells a mirar i comentar el que veuen. Per la resta ens tocarà buscar estratègies enginyoses, armar-nos de paciència i una mica de dots teatrals tràgico-còmiques per ajudar als nostres fills i filles en la difícil tasca d’aprendre a centrar l’atenció, esperar, avorrir-se i esforçar-se per fer les coses que no els agrada fer.

Text extret de: https://labaula.org/articles-premsa/tauletes-durant-els-apats/

La vida quotidiana a l’Escola Bressol

escola19/02/26  

Es diu que quelcom que es repeteix diàriament, habitual o periòdic és quotidià… però potser és més fàcil d’entendre si ens centrem en els seus antònims: poc freqüent, atípic o insòlit.

Algunes persones, malauradament, en diuen rutina, sovint situant-la en un context monòton o avorrit.

Altres troben en el dia a dia la calma de saber i de reconèixer les coses, de poder anticipar i ajustar el temps que necessitem pel pas del dia i de la vida.

La vida quotidiana és el cafè de bon matí, el passeig de mitja tarda o la conversa tranquil·la a la nit i cap d’aquestes coses resulta avorrida.

En aquest mateix lloc hauríem de situar la vida quotidiana quan la traslladem als centres educatius. Encara ens preguntem (i ens pregunten) si cal continuar parlant de vida quotidiana a l’escola bressol. Hi ha qui ho troba repetitiu, qui ho sent innecessari, qui ja ha avorrit el concepte…

Quotidià és planificar el temps sense deixar d’abraçar l’inesperat, es tracta d’organitzar la vida educativa perquè tot flueixi de manera natural, dels processos dels infants, dels seus aprenentatges i, evidentment, de les seves necessitats.

Allò quotidià hauria de ser oferir oportunitats i contextos reals, basats en els interessos dels infants i no tant en la necessitat d’acceleració adulta. Quotidianitat ha de ser la provocació dels espais i materials que un adult ha dissenyat després d’observar i escoltar tots i cadascun dels infants del grup. La vida quotidiana consisteix a donar espai i temps a les relacions. Quotidià és i ha de ser el joc en totes les seves formes, un joc sempre present i real, lliure i amb infinites opcions, tantes com pot imaginar un infant. Quotidià és donar valor a les cures, posar-les al centre, prioritzar-les i prioritzar-ne el temps, deixar-nos d’automatismes i accions mecanitzades mancats de sentit, i sobretot, de tacte.

Ben mirat, doncs, estarem d’acord que encara ens envolten avui dia massa formes d’alterar aquesta quotidianitat, de robar-li el sentit i l’ànima, de disfressar-la d’altres conceptes, d’amagar-la rere pretextos.

Donem, doncs, un sentit ple i real a la vida quotidiana, parlem-ne, debatem, reflexionem, posem sobre la taula totes les dificultats que estan a les nostres mans, retrobem l’essència real d’aquell concepte intangible que omple projectes, llibres, documentació i discursos i que, al final, només hauria de ser la dansa que acull i abraça, que alberga certesa i confiança, que dona seguretat i tranquil·litat, igual que ho és el cafè de bon matí.

Text adaptat de: https://www.rosasensat.org/veure-i-viure-la-vida-quotidiana/, escrit per Lidia Ferrer i Eva Sargatal

Com posar a lloc els horaris per la tornada a l’escola?

escola12/01/26  

Les vacances de Nadal

Durant les vacances es desconfiguren els horaris i les rutines dels nostres fills i filles perquè canvia el dia a dia, viatgem, anem d’un lloc a l’altre, i és complicat seguir al peu de la lletra una rutina. Quan s’acosta el moment de tornar a la feina i a l’escola és important començar a posar una mica d’ordre, restablint els horaris d’acord amb l’edat i les necessitats de la nostra criatura.

Com a rutina, es recomana, per exemple, començar amb la banyera, després el sopar, llegir un conte, apagar els llums, cantar una cançó i posar els infants a dormir.

I els horaris?

És molt important regularitzar-los, també. Les criatures necessiten una mitjana de 10 o 11 hores de son nocturn. Per tant, si ara començaran l’escola o la llar d’infants a les 9h., hem de saber que els haurem de despertar cap a les 7.30h.-8h. Això vol dir que si necessiten 11 hores de son nocturn, la seva hora d’anar a dormir haurà de ser cap a les 20.30h.-21h. És per això que quan queden pocs dies per la tornada a l’escola, hem d’intentar començar a assolir aquests horaris.

Com ho podem fer si ara se n’estan anant a dormir tard?

Ho hem de fer de forma progressiva. Si, per exemple, ara s’estan adormint a les 22.30h.-23h., hem de començar a avançar l’hora d’anar a dormir. Però no ho podem fer de forma brusca, posant-los a dormir de cop a les 21.00h., perquè no tindran son. Ho hem de fer de forma progressiva, primer posant-los al llit a les 22h.; després a les 21.30h., i així fins que ja els posem a dormir a les 21h. i s’adormin bé.

El descans dels nostres fills i filles és fonamental pel seu benestar físic i mental i el seu dia a dia.

Text extret de: https://www.criar.cat/benestar/son/com-posar-a-lloc-els-horaris-per-la-tornada-a-lescola.html

El moviment lliure

escola25/11/25  

A través del moviment, l’infant descobreix les possibilitats del seu propi cos i de l’entorn que l’envolta. El moviment lliure es basa en la no-intervenció de l’adult en el procés motriu i en el tracte respectuós cap a l’infant. Quan parlem de moviment lliure, ens referim al fet de deixar que l’infant es mogui independentment, sense que l’adult hi intervingui.

Quan naixem, passem d’un medi aquàtic a un medi on la força de la gravetat suposa un gran repte per a l’equilibri, i és per aquest motiu que ens hem de plantejar com ajudar els nens i nenes a sentir-se bé amb el seu cos i a adquirir un bon domini del cos.

Per facilitar aquest aprenentatge, l’adult no ha de forçar cap posició o moviment de l’infant, com girar-lo o asseure’l, si no hi ha arribat per si mateix. Si fem això, l’infant és incapaç de canviar de postura ell sol, ja que la posició dels seus músculs no és natural i aquest fet pot interferir en el seu desenvolupament motor i comprometre etapes com les de reptar o gatejar. Per tant, empènyer-lo a una postura per a la qual no està preparat respon més a una preocupació de l’adult que a una necessitat, ja que cada criatura té el seu procés maduratiu. Començar per respectar aquestes postures és el primer pas per fer-ho amb tot el que vindrà després.

Establir una relació de confiança amb l’infant crea el vincle necessari perquè pugui explorar l’entorn amb seguretat. Per afavorir que assoleixi per si mateix les diferents posicions li hem de facilitar un espai prou gran i segur perquè pugui, de mica en mica, estar panxa enlaire, fer el volteig, posar-se de bocaterrosa, gatejar i asseure’s. Més endavant, es podran col·locar materials i estructures que promoguin el desenvolupament de noves posicions i desplaçaments, com el moment de posar-se dret, donant el valor a l’activitat autònoma basada en la iniciativa, l’interès i la satisfacció. De la mateixa manera, és recomanable evitar l’ús de trones, gandules i altres objectes que puguin limitar el moviment.

En aquest sentit, no es pot parlar de moviment lliure sense parlar de la pediatra hongaresa Emmi Pikler, que es va convertir en la referent del desenvolupament del moviment lliure, basat en la no-intervenció de l’adult en el procés motriu i en el tracte respectuós amb l’infant. Va crear un manual d’aspectes de la criança i de la vida quotidiana dels nens i les nenes, de com oferir-los relacions de qualitat i de com acompanyar-los mitjançant l’observació, així com formes d’interactuar amb mobiliaris específics, utensilis per menjar o peces de roba.

Per garantir una relació de qualitat amb l’adult cal respectar la seva activitat autònoma i els seus ritmes individuals. A més, és molt important com li parlem, com el toquem, els nostres gestos i la nostra mirada. La manera com ens hi relacionem constitueix un model educatiu de referència i és clau tant per al seu desenvolupament global com per aconseguir una bona coordinació i harmonia de moviment. Establir una relació de confiança amb l’infant crea el vincle necessari perquè pugui explorar l’entorn amb seguretat.

Text extret de: https://criatures.ara.cat/usuari/login?backUrl=https%3A%2F%2Fcriatures.ara.cat%2Finfancia%2Fmoviment-lliure_1_4351360.html

                                                     

Mossegades. Per què passa, i com els podem ajudar?

escola26/09/25  

La mossegada és un dels impulsos més viscerals dels infants, i també propi d’una etapa de la vida en què la boca és un focus d’activitat intensa. El dolor físic que provoquen les mossegades generen conseqüències en el clima de les relacions entre els infants i, sovint, entre els adults. Proposem comprendre més bé per què es donen i, sobretot, com acompanyar aquestes situacions.

Durant els tres primers anys de vida la socialització entre iguals és difícil de gestionar per a alguns infants, perquè madurativament encara no estan preparats per a aquesta socialització secundària (fora del nucli familiar). Sí, és cert que mostren interès per observar els altres infants, gaudeixen de passar estones amb ells i d’acostar-s’hi, però aquest interès queda lluny del fet d’estar preparats per a una convivència entre iguals que els obliga a regir-se per certes normes i convencions socials.

Es troben en un moment maduratiu egocèntric i per tant entenen el món a la seva manera; els és impossible empatitzar i entendre les necessitats i emocions de l’altre. Això vol dir que els hem de deixar fer el que vulguin i com vulguin? No, això vol dir que hem d’oferir un model i un acompanyament en aquestes normes i valors socials, però entenent en quin punt estan i sense judicis ni etiquetes.

Quan entre grups d’infants d’edats primerenques comencen a aparèixer els primers conflictes entre iguals, poden desembocar en cops, empentes, estirades de cabells o mossegades, accions impulsives que generen malestar per les seves conseqüències. Aquestes conseqüències són més evidents amb les mossegades, perquè sovint deixen empremta.

Tot i que són situacions que poden sorgir de manera freqüent en parcs i escoles, en cap cas són desitjables perquè sempre aporten dolor, el dels infants que són mossegats, el dels que mosseguen i el de totes les parts implicades (les famílies i, en el cas que sigui a l’escola, els professionals que hi treballen). Es tracta de situacions que sovint passen en dècimes de segon, difícils de predir i controlar i que deixen a tothom sensacions desagradables, ja que poden generar rebuig o impotència.

–> Quan el meu fill mossega

Intentar prendre mesures preventives: Es pot posar consciència en les situacions en què es generen més les mossegades per intentar aplicar, així, el principi de prevenció anticipant-nos al que creiem que pot passar però trobant l’equilibri per no caure en la desconfiança cap a la criatura, i sense tornar-nos la seva ombra.

Pensar si hi ha cap situació que pugui estar afectant el petit/a… Els infants, com els adults, es mostren sensibles al que passa al seu entorn més proper. És possible que algun episodi de mossegades es produeixi per alguna situació viscuda: l’arribada d’un germanet, un canvi de domicili, una separació del nucli familiar, un excés d’estimulació, canvis… Posar consciència en el fet que hi pot haver alguna situació que faci que l’infant estigui més sensible pot ajudar a entendre la conducta transitòria de la criatura. Aquesta consciència també pot possibilitar que es trobin mecanismes per acompanyar aquesta conducta de forma més empàtica.

Límits clars però cuidant la manera d’aplicar-los: Les mossegades s’han d’acompanyar de límits ben clars; hem de transmetre que no està permès fer-se mal a un mateix, ni als altres. Cal fer-ho des del màxim respecte cap a l’infant, tenint cura del tipus de llenguatge que fem servir tot evitant fer ús d’expressions que portin implícita una càrrega emocional de l’adult tipus: «No m’agrada que mosseguis», «Em fas enfadar molt quan mossegues», «Que no veus que li fas mal?».

El límit sempre s’ha d’expressar amb claredat i fermesa, però veiem més convenient fer servir frases que descriguin i ajudin l’infant a recordar la norma simplement expressant la realitat: «Això li fa mal».

Oferir una alternativa per mossegar: Quan recordem la norma podem valorar si pot ser d’utilitat oferir una alternativa per mossegar, com, per exemple, mossegadors, alguna fruita o altres objectes. L’acció de mossegar en si no és negativa si no es fa mal a ningú; ningú jutja que sigui dolent mossegar una poma.

No demanar responsabilitats: No creiem que els infants tan petits s’hagin de fer càrrec de la situació. Fer un petonet o demanar perdó no té sentit per a ells i no repara l’acció. Més aviat integren que, quan passa una cosa, després ha de venir l’altre, i ens trobem situacions en què mosseguen i automàticament demanen perdó o volen petonejar l’altre infant, que, dolgut, no accepta els petons (com és normal). L’acció l’hem de reparar els adults, tot oferint un model que ajudarà a fer que ells ho entenguin quan estiguin preparats.

–> Quan mosseguen el meu fill

Acompanyar el moment de dolor a través de la cura: L’ajudarà a calmar-se dedicar un temps a acompanyar l’emoció; paraules amoroses, empatia i les cures necessàries per alleujar el dolor: aigua freda, crema, massatge…

No dramatitzar per poder empoderar: Els podem fer de mirall descrivint la situació que ha passat: «Veig que t’han mossegat, et deu haver fet mal». La resiliència, la capacitat de sobreposar-se i adaptar-se només es pot donar quan la persona no se situa en una posició de víctima. L’empoderarem ajudant-lo a trobar paraules o accions que li permetin protegir-se: «M’estàs fent mal o no m’agrada», posar la mà, marxar a un altre espai… Cal que sentin que els creiem capaços de protegir-se a través de diverses estratègies.

No caure en el judici o la venjança: Com a mares o pares és difícil controlar les emocions que es desperten quan la nostra criatura ha rebut una mossegada; entendre la realitat ens ajudarà a no deixar-nos portar per aquestes emocions. Saber com funcionen els infants en cada etapa, què els passa i què necessiten, tenir empatia i comunicar-se amb les altres parts implicades (les educadores si el fet passa a l’escola, o altres famílies si és un cas reiterat amb gent coneguda) sense jutjar i amb la voluntat de caminar plegats ens pot ajudar que aquestes emocions no ens desbordin. I així estarem oferint un bon model.

Cal tenir present que la mossegada no és un aprenentatge; sorgeix d’un impuls incontrolable. La bona notícia és que a mesura que tenen més capacitat d’autoregulació es va diluint.

Preguntes freqüents a l’escola bressol

A les escoles bressol, lamentablement, les mossegades són una realitat que en algun moment apareix. Al llarg dels anys hem pogut recol·lectar algunes preguntes freqüents que les famílies es plantegen quan això passa.

És el mateix infant qui mossega? És només al meu fill/a?

Ni és un infant el que mossega ni ho fa només al mateix infant; si fos així, tot seria molt més fàcil d’evitar! Malauradament les mossegades es donen diverses vegades i per diferents motius: enmig d’un conflicte, com a descàrrega emocional, per defensar un objecte, en un intent de relació que se’ls en va de les mans…

És útil aplicar alguna mesura correctora?

Hi ha maneres d’acompanyar més enllà del càstig o les mesures correctores. Lluny d’allò a què tradicionalment estem acostumats, que ens ha fet creure que els infants aprenen a comportar-se a través del càstig o el premi, sabem que no tan sols no és així, sinó que, amb aquestes pràctiques que no són efectives, en el millor dels casos el que aconseguim és una conducta «domesticada», com aquell qui diu, amb efectes col·laterals força negatius en el desenvolupament de la personalitat (frustració, baixa autoestima, pobra intel·ligència emocional i pobra gestió de les emocions…). Aquestes mesures conductistes no aporten res a l’aprenentatge dels infants respecte a conductes de socialització.

Sempre cal tenir present que el límit de no fer mal als altres és clar i contundent.

Podem saber qui ha mossegat el meu fill/a?

Tenir coneixement de qui ha mossegat el petit/a no canviarà la situació ni aportarà res de positiu; és una informació innecessària perquè pot acabar generant una mirada de judici cap a l’infant que mossega i això en cap cas és desitjable. Des de l’escola pretenem protegir totes les parts implicades; tots els infants mereixen que vetllem per ells i més encara quan passen per situacions de difícil gestió.

Què els diem quan en parlem a casa?

Quan en parleu a casa, ja fa molta estona que la situació s’ha produït i per a ells és més descontextualitzat. Pot ser que us ensenyin on li han fet mal o que us diguin qui ha sigut, podeu fer preguntes per comprendre com ha viscut la situació o veure com està, però no per indagar ni per «fer justícia»; en cap cas aquesta actitud repararà la situació. Podeu tractar-ho descrivint el que ha passat com faríeu amb qualsevol altre accident: «Veig que t’han mossegat aquí, et deu haver fet mal; t’han posat aigua o crema? T’ha passat ràpid?».

En cas que sigui l’infant que mossega, és preferible no treure el tema a casa; ells viuen en un present que no els permet connectar les explicacions que els podem donar amb el fet que han viscut.

Quan sorgeix el tema per part de l’infant vol dir que sí que hi ha aquesta capacitat de connectar, però és preferible no omplir el nostre discurs de preguntes i explicacions. Malgrat que necessitem entendre per què el nostre infant està mossegant, ell no ens podrà respondre com volem i un excés d’explicacions tipus «No has de mossegar, que els fas mal, pobrets, els teus companys…» o fins i tot «És que si mossegues ningú voldrà jugar amb tu, el que fas està molt malament, la mama s’enfada si mossegues» el que farà és augmentar la pressió i el sentiment que hi ha alguna cosa malament en el petit. Com sempre, més val respondre amb la realitat, amb preguntes senzilles i amb la confiança i l’esperança en el nostre pensament: «Avui has mossegat X? I com ha passat? Li deu haver fer mal… Quan et passi això trobaràs la manera de fer-ho diferent».

El meu fill/a mossega o mossegarà també?

Cada infant és únic i no podem predir què farà en un futur, en aquest o altres aspectes del seu desenvolupament. De vegades ho fan anecdòticament, com una nova experimentació; proven què passa i no ho tornen a fer més, i d’altres vegades ho fan de manera més reiterada. L’infant no necessàriament imitarà aquesta conducta ni aprendrà a «defensar-se» a través d’ella. El registre emocional que deixa una mossegada no és agradable; quan un infant mossega en repetides ocasions no ho fa com un joc, ni per imitació, ho fa perquè realment no ho pot contenir.

Text extret de: https://viureenfamilia.wordpress.com/2022/04/20/mossegades-per-que-passa-i-com-els-podem-ajudar/

 

Un grapat de contes

escola23/07/25  

Moltes vegades els infants fan preguntes, o tenen inquietuds, i nosaltres, els adults, no sabem si les estem atenent perquè puguin entendre-ho, o, almenys, fer-les més comprensives.

Des de l’Escola Bressol, gràcies a la col·laboració de la biblioteca de Puig-Reig, us facilitem uns quants contes de diferents etapes per les que poden passar els vostres fills i filles, perquè els pogueu acompanyar en el procés de forma lúdica i propera.

Podeu clicar a sobre de la temàtica que us interessi per veure les guies proposades.

Contes pels hàbits del son

L’arribada d’un germà o germana

Treure bolquers

reure 

Tots els contes que us adjuntem els podeu trobar a la Xarxa de Biblioteques de Catalunya.

 

 

Tindré un germanet!

escola09/05/25  

Amb l’arribada d’un germà o d’una germana es crea una situació nova que pot ser difícil d’entendre pel nostre fill o filla, i que pot causar-li estrès. Per tal de viure aquest moment el més natural possible, cal anticipar la nova situació explicant-li què passarà durant l’embaràs i amb l’arribada del nadó, anticipant, així, els canvis inevitables que es produiran a la seva vida. A la vegada, cal fer-lo partícip de la situació, donant-li cert protagonisme.

Ja durant l’embaràs, cal anar-li explicant els canvis que es van produint en la panxa de la mare. Podem explicar-li com va ser el seu embaràs i ensenyar-li fotos.

Implicar el germà o germana en l’elecció de coses: des del nom fins a coses per l’habitació (segons ho sentiu vosaltres).

Preparar el moment del part. Explicar-li què passarà quan el seu germà o germaneta hagi de néixer. Per exemple, que la mare i el pare hauran d’anar hospital perquè els metges ajudin a néixer al seu germanet/a, que estaran uns dies a l’hospital, que ell/a haurà d’anar a casa d’alguna persona que s’encarregarà de cuidar-lo fins que torneu a casa tots junts, i que anirà a fer-li una visita el seu germanet/a tant ràpid com sigui possible.

Explicar-li que el seu germà és un nadó i requerirà cures i atenció, igual que ell els va rebre en néixer. Aquí també podeu ensenyar fotos o vídeos de quan era un nadó i el banyàveu, li donàveu el pit, etc.

Durant l’embaràs, i ja un cop nascut el nadó, passar una estona solament amb el vostre fill/a: l’hora del conte, del bany, etc. Així podrà veure que seguirà tenint un espai només per ell amb la seva mare o pare.

I és que per molta il·lusió que els faci convertir-se en germà o germana gran, els canvis són molt importants per ells i cal entendre i acceptar els sentiments del nostre fill o filla. És per això durant tot aquets procés poden apareixer comportaments més infantils, canvis emocionals (més pors, més frustracions, més crides d’atenció). Baixar el nivell d’exigència i acompanyar-los serà clau perquè poc a poc tot torni a la seva normalitat.

EXTRA! EXTRA! TINDRÉ UN GERMANET! TINDRÉ UNA GERMANETA! | Georgina Barceló

LA GELOSIA ENTRE GERMANS

La gelosia apareix quan ens sentim en desavantatge, es dona quan tenim por a perdre i ens sentim amenaçats, insegurs, enganyats, exclosos, comparats, … Apareix quan sentim que la nostra figura de referència, la que ens dona seguretat, dedica més atenció i temps a un/a tercer. Aquest seguit de sentiments poden basar-se en situacions reals que els poden estar generant, (naixement de germans/es, separacions, famílies reconstituïdes on el pare o la mare passa a conviure amb els fills/es de la nova parella,…), els canvis sempre ens contacten amb la inseguretat. També es pot disparar en situacions que ens estem imaginant (que es cuina de manera més habitual el plat preferit d’un germà enlloc del propi, que rep més llaminadures, que se l’anima més en un esport…), tot i així més enllà d’això, el que si és segur és que la gelosia s’està sentint i experimentant i que no resulta un sentiment gens agradable. A ningú li agrada sentir-la.

Un altre aspecte a tenir en compte és que la gelosia entre germans/es d’edats similars són més intensos perquè necessiten el mateix contacte i disponibilitat dels seus adults de referència.

La gelosia deriva en sentiments i conductes que generen dolor i angoixa a qui els pateix. La intensitat oscil·la entre un lleu malestar, fins a una intensitat que pot arribar a desbordar, això en bona mesura dependrà de l’edat, la maduresa emocional, les característiques personals de cada infant i de l’acompanyament que siguem capaços de donar a aquesta situació. Com a adults la majoria de vegades, ens costa acceptar la gelosia perquè l’etiquetem com a un sentiment negatiu, la rebutgem i ensenyem als infants que és un sentiment inadequat.

Els sentiments que ens semblen il·lògics ens costen més d’acompanyar, davant d’això, el que fem normalment és bombardejar als infants donant explicacions lògiques i que com a adults trobem raonables per a argumentar i justificar que no tenen motius reals per a sentir el que senten, com si estimar a un/a germà/na i sentir-ne gelosia alhora, fos incompatible.

Com puc acompanyar aquest sentiment?

  • No emetre judicis de valor, ja que d’aquesta manera, l’únic que aconseguim és fomentar sentiments d’incomprensió, ràbia, culpa, tristesa, frustració…, i augmentar la distància emocional. Recordeu que quan jutgem el seus sentiments, estem minimitzant el que per ells i elles és important i això no ajudarà gens a resoldre la situació, sinó que provocarà que persisteixi amb més intensitat. Reconèixer el sentiment, és el primer pas per a poder donar-li espai i posar-hi paraula.
  • Connectar amb la pròpia infància, recordar moments en els que vau sentir gelosia, Com us sentíeu? Què us deien els vostres pares? I el més important, què haguéssiu necessitat en aquell moment per part dels vostres adults de referència? D’aquesta manera, us serà molt més accessible en l’actualitat poder sintonitzar amb els sentiments que pot estar experimentant el vostre fill/a.Des d’aquí, podreu donar una resposta més empàtica i adequada a la seva necessitat autèntica (presència i disponibilitat de l’adult/s de referència i ser reconegut/da en la seva emoció). Es tracta d’entendre que puc experimentar sentiments contradictoris per una mateixa persona i que tots són vàlids, no es tracta de si està bé o malament, es tracta d’acceptar que pel  moment, això és així.
  • Les emocions i els sentiments ens donen informació sobre les pròpies necessitats, i sovint quan són desagradables, com ho és la gelosia, ens parlen de necessitats que no tenim cobertes.Per tant, és important tenir clar que l’objectiu principal, no és fer-la desaparèixer, sinó que es tracta de posar atenció a quines situacions la poden estar provocant i intentar reduir-les, malgrat a nosaltres ens puguin semblar una tonteria o insignificants. El camí sempre és la paciència, la presència i escoltar amb atenció el que infants i adolescents tenen a dir-nos, ja que és aquí on hi trobarem les respostes.
  • Quan s’experimenta la gelosia estan en joc: el valor personal i l’autoestima. Per tant és bàsic tractar a cada infant com un individu exclusiu, com a persones diferents amb les seves pròpies particularitats. Sovint els adults ens expliquem que donar espai a les emocions d’infants i adolescents, pot fomentar-les encara més, aquesta és una creença que limita l’expressió lliure de la seva emocionalitat i que a la llarga provoca repressió i fixacions emocionals.
  • Generar espais que donin seguretatals infants. Observar si hi ha favoritisme cap a algun dels fills i quines conductes conscients o inconscients el generen. Les comparacions també la disparen, observar doncs com es dona la competència, la comparació, la tendència al perfeccionisme, l’exigència… seran factors claus per identificar que pot estar disparant la gelosia. Crear espais tranquils en un context d’incondicionalitat per a que la comunicació pugui sorgir amb fluïdesa i us puguin expressar que hi darrera la seva gelosia: “tinc por que t’estimis més al meu germà que a mi”, “a mi ja no em vens a buscar mai a l’escola”, “A mi només em renyes”…

Tenir confiança en que és un sentiment transitori i que acabarà passant, hem de poder respectar el ritme de cada infant, no perquè vulguem que acabi aviat, així serà. Funciona ajudar a l’infant a que es pugui expressar a través de la paraula, els contes, el joc, els dibuixos, el teatre… Per nosaltres com a adults, serà important també acompanyar-nos en els sentiments que se’ns desperten frustració, tristesa, impotència, por… que no són tant diferents dels que poden estar experimentant els nostres fills/es, des-culpabilitzar-nos per no poder arribar a tot i entendre que l’amor compartit no té perquè significar menys amor.

Autora: Laia Piqué Liquete (Terapeuta familiar, Gestalt i Sistèmica. Directora de CreaEspai)

El Carnestoltes

escola24/02/25  

Ara que s’aproximen les dates de Carnestoltes, volem compartir amb vosaltres un article on parlem de la importància de jugar a disfressar-se. Esperem que sigui del vostre interès.

Jugar a disfressar-se contribueix al desenvolupament dels més petits. Un dels principals beneficis de les disfresses és el foment de la creativitat, el moment d’inventar una història per a aquell personatge i una ambientació a casa o a l’aula.

Podríem dir que les ganes de disfressar-se són inherents a la infància. Això no vol dir que potser hi hagués algun nen o alguna nena que no experimentés el plaer de disfressar-se en algun moment per petit i fugaç que fos.

Durant les festes de Carnestoltes, les famílies tendim a disfressar-nos, i a vegades, quan ho fem amb els més petits de la casa, ens podem trobar que no en tinguin ganes: cal respectar les seves necessitats i el seu moment. És important deixar a l’infant la llibertat de triar els elements que necessita per desenvolupar el seu joc simbòlic. A vegades, posar-los una disfressa els pot fer sentir extranys i que no gaudeixin del moment.

De vegades la regla d’or és “menys és més”, i un simple tros de tela, posar-se un barret, … és l’únic que necessiten per crear tot un món de fantasia.

A l’Escola Bressol oferim material als infants que els hi permet disfressar-se lliurement i quan ells es sentin millor, i així gaudir-ne al màxim.

 

 

 

FESTES POPULARS

admin14/12/22  

El com i el perquè del canvi per celebrar les festes populars

Hem pogut veure que la vida quotidiana dins de l’escola bressol és un pilar molt important, i per tant ens fa replantejar perquè hem de trencar aquesta quotidianitat amb els nostres infants que els aporta seguretat, calma i estabilitat en dates concretes, pel fet d’introduir les tradicions de la forma en que ho hem fet fins a dia d’avui, que els hi generen tot el contrari. Per tant, creiem que hem de buscar una opció per continuar portant a terme les tradicions dins de l’escola, obrint les portes a les famílies i així no haver de deixar de banda les rutines que aporten aquesta seguretat de la qual parlem i tan necessària, aquesta pot ser una bona manera sense que suposi un desgavell en el dia a dia dins de l’escola bressol, on hi ha emocions que els infants encara no estan preparats per gestionar, nervis per arribar a assolir les cures quotidianes, per part de les educadores, que tot i  haver-hi  una celebració, s’han de satisfer.

Hem vist la necessitat de replantejant-nos la manera de com ho hem fet fins ara, tenim nens/es molt petits/es, i per tant, cal anar a un altre ritme que moltes vegades, sense adonar-nos-en volem anar més de pressa que els processos naturals dels infants, i els hi volem fer viure fets que en el moment maduratiu que es troben, no són capaços d’entendre i fins i tot els podem fer viure situacions poc convenients per a ells/es. Hem de tenir present que en els tres primers anys de vida dels infants estan construint la seva personalitat i la percepció dels altres, com hem pogut llegir a través de Jean Piaget. Es van reconeixent com a diferents i van establint les seves relacions amb els altres infants i amb els adults que els acompanyen.

Els infants més petits de l’escola no entenen la funció de les festes, ni el fet de la transformació i el canvi d’imatge de les persones, com pot ser més visible en el cas del Carnestoltes. Això els provoca malestar i molta incomoditat, ja que poden ser fets o situacions que desconeixen totalment.

Concretament, en el cas del Carnestoltes no vol dir que no els puguem oferir accessoris com mocadors, barrets, davantals… per jugar-hi i posar-s’ho, simplement pel plaer de fer-ho i que siguin ells mateixos qui decideixen el moment i la manera de com fer-ho sense que puguin aparèixer sentiments de por o incertesa perquè veuen arribar personatges externs al que els hi és conegut.

Tot i que en moltes ocasions els infants no tenen la parla desenvolupada, ens comuniquen les seves necessitats i emocions d’altres maneres, com poden ser les expressions, el to muscular, el plor… i per adonar-nos-en cal estar amb els ulls ben oberts.

Moltes vegades ens mostren que estan contents i gaudeixen de les festes que estem celebrant, però no tenim la certesa que en alguna ocasió, sigui una forma de correspondre a l’adult amb allò que s’espera de l’infant. Aquesta reflexió ens l’aporta la Dra. Myrtha Chockler i ens ha fet debatre molt en la forma que celebrem les festes populars a l’escola i ens fa sentir que som responsables d’aprofundir i pensar en com les apropem als infants a través de formacions i sobretot reunint-nos amb l’equip per analitzar-nos i veure quin ha de ser el nostre paper.

Els infants més grans poden triar allò que volen, sense que es puguin sentir forçats a accedir a les celebracions que l’adult li proposa, però no en el cas dels infants que tenim a l’escola bressol.

També hem de tenir en compte que cada vegada hi ha més diversitat de cultures dins de les aules i cadascuna d’elles té la seva pròpia manera de celebrar les diferents festes populars. Des de l’escola, per poder socialitzar als infants dins de la cultura en la societat que ara viuen podem mostrar com les celebrem nosaltres i des de casa socialitzar als infants des de la cultura de la comunitat a la qual pertanyen. D’aquesta manera el procés en la construcció de la identitat dels infants afavorirem al fet que puguin conèixer les diferents cultures, tant les pròpies com les que ara viuen.

Continuarem reflexionant i debatent sobre com celebrem les festes populars dins de l’escola per tal que els infants les puguin viure des de la tranquil·litat, l’alegria i el respecte.