Nom:
Català: Pirita
Castellà: Pirita
Anglès: Pyrite
Francès: Pyrite
Imatges:
Quin tipus i subtipus de roca i/o mineral és?
La pirita és un mineral molt comú de la classe dels sulfurs.
Formació de la roca i/o mineral
Té un 53,48% de sofre i un 46,52% de ferro.
La pirita pertany a “02.EA: Sulfurs metàl·lics, M:S = 1:2, amb Fe, Co, Ni, PGE, etc.”
Composició química
Fórmula química és FeS2
Breu descripció (color, textura…)
Es de color groc llautó més o menys clar, groc daurat, de vegades gairebé blanc. En ocasions marró amb irisacions. Quan s’altera superficialment mostra els colors de la limonita i el color de la ratlla és grisa, bruna, negra o verdosa. El color groc llautó metàl·lic de la pirita ha fet, en molts casos, que la gent el confongui amb l’or. En realitat és molt fàcil distingir la pirita de l’or: és molt més lleugera però més dura que l’or, no es pot ratllar amb l’ungla o amb un ganivet de butxaca, i es pot trencar fàcilment amb un martell mentre que l’or s’aixafa o es doblega.
Es troba en una àmplia varietat de formacions geològiques, des dels dipòsits sedimentaris a filons hidrotermals, i com a constituent de roques metamorfiques. També es troba en la majoria de roques ígnies en pegmatites. És un mineral habitual en els filons metàl·lics però també en roques plutòniques (granit), metamòrfiques (pissarra, talc, esquist) o sedimentàries (margues i argiles).
Usos i/o aplicacions
La pirita és un dels minerals més usats per a l’obtenció de l’àcid sulfúric (H2SO4) pel seu elevat percentatge en sofre. L’obtenció de l’àcid es produeix mitjançant el «torrat» del mineral, és a dir, s’escalfa fins a altes temperatures en presència d’oxigen, ja que així emana diòxid de sofre (SO2) i posteriorment aquest es transforma artificialment a triòxid de sofre (SO3) al qual s’afegeix aigua per transformar-lo en àcid.
Lloc d’origen (Jaciments més importants)
Localitats famoses per les seves pirites són: Elba a Itàlia, Huánuco al Perú, dues Aigües i Navajún a Espanya, Illinois a USA i pirites a la Xina, Austràlia, Romania o Bulgària.
Referència bibliogràfica
Comentaris recents