Per N. Albayade, M. Ali, P. Bernal i A. Bolaños, 1r BTX
7 de juliol de 2016, Sanfermins, una noia diu haver estat violada per un grup de 5 nois. Al fer la declaració, els nois neguen haver-la violat i ho contradiuen dient que tot va ser consentit i que la noia va mostrar signes de plaer. En aquest cas tenim un conflicte que es va dur a judici i en relació al qual tenim dues explicacions, dues veritats. Però, quina és la veritat de tot el que va passar? Si bé hi ha una sola veritat, perquè només va passar una cosa, la qual és incerta ja que hi ha dos posicionaments. Dos relats d’una mateixa situació on només un és la veritat o bé on la veritat és una barreja dels dos. Llavors ens preguntem, la veritat és relativa?
La veritat és pot maquillar, es pot transformar i es pot distorsionar fins a canviar-la completament. La veritat es pot convertir en moltes ocasions en una mentida. Creiem que la veritat si que pot ser relativa i pot variar.
Per una banda, quan exposem un conflicte quasi sempre hi ha dues opinions, dues visions. Els humans tendim a dividir-nos i a no acceptar la realitat. El que anomenem «realitat» és el que tendim a expressar com la veritat. Ara bé hi ha diferents tipus de veritats i no totes van lligades a la realitat. Tenim, en primer lloc, la veritat com a correspondència. Allò que diem o pensem es correspon amb el que passa i al com passa, és una veritat lligada a la realitat. Té el món exterior com a prova de refutació. És a dir que hi ha una sola veritat, una veritat que no tots accepten però que hi és, la qual encara que s’acabi expressant com una mentida sempre hi serà ja que hi haurà hagut un medi, un espai que serà testimoni de la única realitat possible. Per exemple: un infant ha empès a un altre que anava en bicicleta i aquest ha caigut. L’infant que ha empès pot dir que el de la bicicleta ha caigut sol i el de la bicicleta dirà que ha estat l’altre que l’ha empès. Per molt que la gent s’acabi creient la versió del que ha empès, la realitat serà la de l’infant que anava en bicicleta i l’espai, el món exterior, serà el principal testimoni de la pura veritat. Moltes vegades escollim la veritat de qui ens sentim més identificats o tenim un vincle més proper. En el cas de l’incident dels dos infants, el més possible es que, en cas que la mare no ho hagi vist, es cregui més l’argument del seu fill que no pas el de l’altre nen.
Per altra banda, podem veure però que no sempre la veritat com a correspondència és diguem-ne l’adequada. Existeixen altres tipus de veritats; la veritat com a coherència – que agafa com a veritat l’afirmació més coherent amb d’altres d’acceptades per la societat-, la veritat subjectiva – la qual per a cadascú és veritat el que ell consideri que és cert-, la veritat absoluta – on l’home assoleix veritats considerades necessàriament certes- i la veritat pragmàtica – que accepta com a cert allò que és útil per a la vida quotidiana. Podem dir que totes elles són veritats que poden ser desmuntades o poden canviar. Utilitzant com a base d’aquest argument la veritat subjectiva, podem afirmar que per a cadascú és veritat el que ell consideri cert., ja sigui per les seves creences, pel seu coneixement individual o per la seva perspectiva sobre un tema en concret. En aquest cas no existeix una veritat 100% certa, i entra en joc un procés sobre la veritat o la falsedat que fa molt difícil objectivitzar una resposta d’acord amb tothom. Per exemple, dues amigues que han quedat per veure una pel·lícula, quan acaben de veure-la una diu que li ha agradat molt i l’altra diu que no li ha agradat. En aquest cas cap de les dues opinions és certa i són veritats relatives que depenen dels gustos i opinions de cada una d’elles.
En conclusió, doncs, no sempre hi ha una sola veritat i, a vegades, és molt difícil demostrar-la. Ara bé podem distingir entre la veritat objectiva, que utilitza el medi com a testimoni, i la veritat subjectiva, que utilitza els coneixements i les creences de cadascú. Com deia el filòsof alemany Gottfried Wilhelm Leibniz (nascut l’any 1646 i mort l’any 1716): “Hi ha dues classes de veritats, les de raó i les de fet. Les veritats de raó són necessàries i el seu oposat és impossible, i les de fet són contingents i el seu oposat és possible.” El que volia dir amb això és que hi ha una veritat que és de calaix, de lògica i raonable, per exemple 2+2 sempre serà 4 i no es podrà canviar, en canvi les de fet si que poden variar. Pot ser que tinguem una veritat que canviï al cap d’uns anys perquè s’han fet experiments que demostrin el contrari o que demostrin la falsedat de la suposada veritat inicial.. Així doncs, ens podríem preguntar : una veritat objectiva hauria de tractar-se igual que una veritat subjectiva?
Comentaris recents