El treball de recerca és una tasca d’investigació que fa tot alumnat de batxillerat. Es treballa aproximadament des de finals de 1r de batxillerat i durant el primer trimestre de 2n de batxillerat.
Des de l’Institut Pere Ribot volem reconèixer l’excel·lència i publicar entrevistes a l’alumnat que així ho desitgi que hagi obtingut una nota de 10 i d’aquesta manera reconèixer el gran esforç realitzat.
Continuem aquesta sèrie d’entrevistes amb la Judit Brutau i la primera cosa que volem fer és felicitar-te per la nota, però sobretot per l’esforç i la implicació que has tingut en la seva confecció, és a dir, per la feina feta.
El teu treball es titula Noranta minuts de decibels: la contaminació acústica en el futbol i de ben segur que podries estar hores parlant d’ell, però hem d’intentar sintetitzar. És per això que ens deixarem coses de les quals parlar i, per tant, ja demanem disculpes per endavant.
Però, anem al gra!
El primer de tot és saber perquè has escollit aquest tema. Què et va portar a decidir-te, quina va ser la teva motivació?
Vaig triar aquest tema perquè m’agrada molt el futbol i sempre he anat al Camp Nou a veure el Barça. D’altra banda sempre he tingut problemes a les oïdes i combinant totes dues coses, se’m va acudir que analitzant la contaminació acústica d’un estadi de futbol, podia unir dos aspectes que m’interessen molt.
Ara et demanaré una cosa molt difícil: resumeix-nos en un parell de frases tot el teu treball.
Amb un sonòmetre he anat a estadis esportius, de futbol i d’altres esports, i he mesurat els diferents nivells de so en diferents situacions i moments dels partits, per tal de comprovar si són perjudicials per a la nostra salut auditiva.
Qui marca el límits de decibels a partir dels quals es pot considerar que hi ha afectació a la salut de les persones?
L’OMS (Organització Mundial de la Salut), que marca que a partir de 85 decibels ja es considera perjudicial per a la salut auditiva.
Tot i que el resultat del treball és evidentment excel·lent, de ben segur que has tingut moments de dubtes, de densa documentació, … Has trobat gaires entrebancs o dificultats per confeccionar el teu treball?
El que més em va costar va ser organitzar les mesures en una sola taula. Les mesures que prenia eren moltes, en diversos estadis o espais esportius i sobretot en diferents moments del joc (gol, penalti, protesta, càntics, etc.).
Gràcies a l’Eugènia, la meva tutora del treball de recerca, me’n vaig sortir.
També em va fer molta mandra la lectura de les ordenances municipals on figuren els límits permesos de decibels. Pensa que aquesta regulació depèn dels municipis i per tant vaig haver de fer força recerca en aquest sentit.
De tot el treball i del seu procés de confecció, quin és el coneixement, la dada o la conclusió que més t’ha impactat i que t’agradaria destacar?
Realment el nivell de decibels dels esdeveniments esportius és perjudicial per a la nostra salut. En moments de la celebració d’un gol jo vaig registrar fins a 120 decibels, molt per sobre del que és recomanable.
Fins i tot en els moments del joc on “no passa res”, el nivell de soroll és molt elevat. No arriba al 85 decibels però sí que arriba als 70-80 d’una manera sostinguda.
Del teu treball, vols destacar algun altre aspecte o explicar alguna anècdota?
T’explico una anècdota. Quan vaig anar a l’Estadi de la Cartuja de Sevilla a veure la final de la copa del rei entre el Barça i el Madrid, amb el meu pare i el meu germà, hi havia molta seguretat. Policia que es passejava a cavall pels voltants del camp i com no les tenia totes vaig amagar-me el sonòmetre a dins del mitjó per si no me’l deixaven entrar.
De fet no vaig tenir mai problemes per entrar-lo a cap recinte esportiu però en aquell cas no n’estava segura i el vaig amagar.
Al teu treball parles que a l’esport professional es passa el llindar de 85 decibels de manera puntual. Dius també que hi ha un so sostingut que tot i que no arriba a aquest llindar és també molt elevat. Tot plegat perjudica realment a la salut? O com ho fas cada 15 dies no té repercussions?
Des del moment que estàs a l’estadi sí que perjudica perquè les membranes i ossos de l’oïda estan vibrant tota l’estona, i això, òbviament, no és bo. Si això ho fas un cop a la vida no passa res, però si és la teva afició i hi vas des dels 5 anys fins als 95, de ben segur que hi ha repercussions per a la salut auditiva.
He vist que en el teu treball exposes mesures d’un partit de futbol americà i d’un partit de beisbol. Aquestes mesures són teves o les has recopilat d’un treball ja realitzat?
No, no, les mesures són meves, les vaig prendre personalment.
A l’estiu vam anar de vacances a Nova York i vam aprofitar per anar a un partit de futbol americà i a un partit de beisbol, em vaig endur el sonòmetre i vaig prendre les mesures que exposo al treball.
On es fa més soroll, a Barcelona o els americans amb els seus esports?
Les mesures que vaig prendre demostren que aquí tenim pics més alts de decibels.
Els Estats Units tenen un concepte diferents dels espectacles esportius i els seus sorolls no són tant de la passió de la gent sinó que venien de la megafonia i de la música.
A les conclusions proposes que caldria intentar reduir l’impacte acústic d’un partit de futbol. Si et poses taps, o prens alguna altra mesura, no és perdria el factor emocional de l’esport de competició?
Si féssim això no tindria gràcia anar-hi! Hi ha però mesures que sí que es podrien implementar, com per exemple en nens i nenes petits que no tenen encara desenvolupada del tot la seva oïda, per reduir l’impacte.
Dius que com a públic tens riscos auditius. I els esportistes?
Penso que tenen més risc que els espectadors. De fet ells acudeixen als estadis molts més cops que un espectador, juguen cada setmana un o dos cops. Per tant a més exposició més perjudici.
Saps si s’ha fet algun estudi a llarg termini sobre aquest impacte en els esportistes?
En el meu treball no n’he descobert cap, el que no vol dir que no existeixi.
Tu dius que caldria prendre mesures per reduir l’impacte. Quines penses que podrien ser?
De fet els taps són l’única mesura eficient. És impossible que la gent cridi menys o que ho faci més fluix.
El que sí que caldria fer és realitzar campanyes de comunicació amb cartells, per exemple, per informar i conscienciar del problema.
Doncs acabem aquí aquesta entrevista tan interesant, vols afegir alguna altra cosa?
Sí, vull agrair a l’Eugènia Nicolàs, la meva tutora del treball, el seu esforç, la seva paciència i la seva dedicació. Ha estat una molt bona tutora i m’he sentit molt acompanyada.
