L’Institut Vallès, en els darrers cursos, ha manifestat una important dedicació i inclinació cap a la filosofia. Des de fa tres cursos que tot l’alumnat dedica almenys una hora setmanal a la reflexió filosòfica. Això ens ha empès a presentar per a tota la comunitat educativa del centre una frase d’un filòsof cada mes, que pot suggerir reflexions, comentaris, pensaments…
Aquest és un bon espai, si voleu, des de la més absoluta llibertat i respecte, per expressar-vos.
Vols veure les reflexions d’altres mesos? Aquí les pots trobar.
De les nostres experiències obtenim conclusions i veritats. Regles i lleis. Així és com aconseguim entendre el món que ens envolta. La ciència, però, no és més que un intent de sortir de l’esclavitud a la qual l’ésser humà es veu sotmès per la seva condició: la seva naturalesa el dóna unes característiques físiques que determinaran com rep i interpreta la realitat, limitant-lo. Amb la ciència l’home pretén escapar d’aquesta privació de la veritat absoluta buscant la realitat objectiva. Però, tot i que són objectives, aquestes regles i lleis que crea no són més que creences, al cap i a la fi. Creences perquè -per molt raonable que sigui un coneixement de causa i efecte- només és aplicable al passat, a coses ja experimentades.
Encara que fins avui sempre s’hagi complert que la vida s’acaba, no sabem del cert si hi haurà un ésser immortal demà. Tenim coneixement de la vida i tenim coneixement de la mort. Però existeix realment una successió necessària entre les dues? O relacionem vida amb una futura mort només per experiència?
D’aquesta “successió necessària” no en tenim cap experiència, no forma part del nostre coneixement.
Per tant, en aplicar aquesta influència de causa i efecte al futur, no estem fent més que -com bé diu Hume en aquesta frase- un supòsit.
El raonament que una persona té és fruit de les experiencies que ha tingut. Aquests raonaments son diferents a cada individu, ja que no tothom experimenta el mateix al llarg de la seva vida, i es que la influència que té una sola persona sobre la resta es minúscula, gairebé no existeix. Això significa que calen moltissimes persones amb els mateixos raonaments i, per tant, experiències comunes per tal de que la resta estigui influenciada per aquesta idea. Aquest fet pot provovar en un futur que la vida tingui algunes variacions. Tot i així, aquestes variacions que son casi insignificants a curt termini, no poden variar una cosa; les lleis naturals. La gravetat no variarà, el plom continuarà tenint el mateix pes atòmic per molt que tothom al món dediqués tots els seus raonaments a intentar trobar la manera de fer-ho. El cicle de la vida continuarà inalterat, ja que l’ésser huma tant com a individu com a col.lectiu no el pot alterar.
La ciència quasi sempre, per no dir sempre, basa els seus estudis en la relació de causa i efecte. Aquesta relació s’obté a partir de l’experiència, quan experimentem una causa, que sempre repeteix el mateix efecte establim un patró. Aquest patró, que extrèiem a partir de l’experimentació, s’utilitza com un coneixement. Però quan diem que aquesta causa donarà sempre el mateix efecte, com diu Hume només és un supòsit, ja que no hem experimentat altres efectes. A partir d’això podem dir, que encara que el curs de la naturalesa hagi estat el mateix fins ara, no implica que en un determinat moment pugui canviar.
Hume juga amb la nostra relació tòxica amb els supòsits. Les nostres lleis i prediccions sempre acaben sent poc més que supòsits molt precisos.
Però, quan parlem del curs de la naturalesa, podem saber que aquest ha estat el mateix fins ara, i encara no ha canviat. I això és perquè existim. Si la naturales no hagués seguit un curs constant, no s’hauria assolit la complexitat necessària per crear-nos.
No és un supòsit, que el curs natural sigui sempre el mateix: és una evidència. I nosaltres som la demostració.
El coneixement de fets està fundat en la relació de causa i efecte. Segons Hume, la relació causal s’ha concebut tradicionalment com una connexió necessària entre la causa i l’efecte, de tal manera que coneguda la causa, la raó pot deduir l’efecte que se seguirà. Aquesta relació, entesa com el principi de causalitat ens permet deduir o predir el que pot esdevenir en el futur ja que la causa, la qual és empírica perquè és un fet que s’ha donat en un espai i temps determinats, l’hem percebuda i està basada en l’experiència. Per tant, nosaltres no podem saber amb certesa el que succeirà en un futur, l’únic que podem fer són supòsits afirmant que el que passarà serà el mateix que ha passat fins ara.
El cervell és capaç d’anticipar-se a un esdeveniment futur, segons Hume, per què sap que de cada fet se’n deriva un conseqüent del primer fet, que alhora prové d’un altre fet.
Segons Hume, l’enteniment (facultat de crear nous conceptes) ha d’estar limitat a l’experiència humana. Per tant, ell basa el coneixement en l’experiència i l’observació d’uns fenòmens. Per tant, el coneixement científic es fonamenta en la relació causa-efecte.
La raó per la qual fonamentem el raonament en el supòsit és que la relació causa-efecte es basa en fets empírics que van passar en un passat. Les experiències anteriors són les que ens porten a pensar que, en el present, quan el fet es repeteixi, tornarà a passar el mateix que va passar la última vegada. Per això parlem de supòsits, per què suposem que tornarà a passar el mateix.
Així que, si es donen els mateixos fets es pot suposar que les conseqüències d’aquests fets seran iguals o similars sempre i quan el “curs de la naturalesa” continuï sent el mateix.