La masmorra oblidada, Thomas Brezina
01/10/18
La Virgi, en Pau i en Lluc reben un missatge molt estrany: han de trobar una masmorra oblidada. Vols ajudar-los?

La Virgi, en Pau i en Lluc reben un missatge molt estrany: han de trobar una masmorra oblidada. Vols ajudar-los?

4 nois molt diferents + 2 relacions impossibles + fer-se gran d’1 vegada+ crear 1 grup de música= La cançó de la nostra vida… Llegeix més»

En Will Burrows té 14 anys i viu a Londres amb la seva família.… Llegeix més»

Timbuktú és la història d’un gos singular, Mr. Bones, l’inseparable confident del vagabund Willy G. Christmas, una mena de poeta trastocat per les drogues i pel Maig del 68.… Llegeix més»

Més enllà de dibuixar, en Fèlix no sap fer res de res. És el desastre més desastrós que hagis conegut mai, un autèntic perdedor que enllaça una calamitat amb la següent.… Llegeix més»

Hola!
Soc en Max Molins. Tinc 10 anys i m’encanta anar amb monopatí. Els darrers monstres de la Terra són els meus millors amics. … Llegeix més»

Quan Idriss veu els ulls d’aquell noi, s’adona que ja no el podrà oblidar mai més. Però Idriss es troba lligada per una antiga promesa. … Llegeix més»

Al desert ocorren coses estranyes, el perill plana sobre els seus habitants. Per combatre’l, la Peggy Sue, la noia de les ulleres màgiques, emprèn un viatge incert cap a un altre univers. Un món ple de miratges i somnis creats per un geni adormit que els Invisibles han convertit en maligne.… Llegeix més»

Mentre el príncep Caspian lluita per defensar el seu tron, descobreix la veritable història del seu poble, els telmarins, una autèntics pirates terrestres…… Llegeix més»
Poesia: Manifestació de la bellesa o del sentiment estètic a través de la paraula, en vers o en prosa.
En aquesta vint-i-unena sessió, primera del curs 2018/2019, llegirem dos poemes que ens parlen del riure; del riure com a vehicle antonomàstic de l’alegria que s’agermana amb el sentiment amorós. En els versos de “Tu risa“, de Pablo Neruda, el riure de la dona amada esdevé essència vital totalitzadora; en els d’“Artritis metafísica”, d’Ángel González, el riure del mateix poeta no parla d’amor, sinó d’amors i és quelcom trist perquè el temps ha apagat la seva llum.