Tot seguit us presentem les redaccions guanyadores en el concurs literari de Sant Jordi 2016 dels alumnes de l’institut per tal que pugueu gaudir-ne. El concurs constava de tres categories: la categoria A, corresponent als alumnes de 1r i 2n d’ESO. Els guanyadors d’aquesta categoria foren Laia Planas i Raül Malpica, que obtingué un accèssit. La categoria B, corresponent als alumnes de 3r i 4t d’ESO. La guanyadora fou Pia Bonadona i Berta Bosch guanyà un accèssit. I la categoria C, corresponent a l’alumnat de 1r i 2n de batxillerat. La guanyadora d’aquesta categoria fou Gina Duran i rebé un accèssit l’Estel Turon. A més es donaren mencions especials als alumnes de l’Aula d’Acollida, que la guanyà Mariia Butakova, i dels alumnes de suport, el guanyador de la qual fou Matí Bota.
La redacció Vertigen és el primer premi de la categoria C, i Els meus records enfonsats és l’accèssit corresponent a aquesta categoria.
Vertigen
Vertigen… una sensació angoixant de vertigen m’inunda mentre contemplo la immensitat d’aigua que ara omple la vall. Sóc una goja i mai abandonaré aquest lloc. Em va veure néixer, i a la meva mare i a la meva àvia, i a la seva mare i a la seva àvia… generacions i generacions de dones de la meva família han viscut aquí des que les primeres cases van establir-se en aquests paratges.
Als meus divuits anys corro darrere la meva germana petita que no es cansa de perseguir unes oques que passejaven tranquil·lament vora l’església de Sant Vicenç. Ella riu, crida i les esvalota, a mi em fa patir que no la pessiguin. Té dos anys, els pares ja no esperaven cap més fill, però la Maria Mercè ha estat com un regal que ens ha enviat el cel. Si no fos per ella, la mare no hauria suportat la mort del pare. La vida no és mai fàcil, però per a una família que viu del camp i que depèn del treball de l’home, encara és més dura el dia que ell falta. Amb la Maria Mercè sempre hi ha motius per riure, és una trapella esbojarrada i ens ha dut felicitat. L’àvia sempre diu que quan Déu et pren una cosa te n’envia una altra… Pot ser que ens hagués enviat la Maria Mercè perquè sabia que s’enduria el pare?… –Maria Mercè! Noooo, no marxis tan lluny, vine, ja estic cansada de córrer… anem a veure si veiem goges al riu?-
L’agafo de la mà, ella vol anar a collibè, però la faig caminar una estona, després cedeixo i la pujo a la meva esquena, sempre em guanya, l’adoro. Ens encanta seure vora el riu i jugar a descobrir goges. Ens quedem ben quietes, en silenci, només sentint la remor del corrent i el cant dels ocells, a vegades el vent entre les fulles … i mirem atentament cada raig de sol que en reflectir-se fa brillar l’aigua.–Una goja!- crida la Maria Mercè.–N’acabo de veure una! Allà, allà! Mira!-Assenyala amb el dit un raconet on el corrent d’aigua ha fet un remolí per uns instants, la sento com de lluny, havia marxat al meu somni, m’imagino la llibertat que sentiria si pogués ser una goja i anar riu enllà fins arribar al mar. Allà seria feliç, lluny de la misèria que m’ha tocat viure, però una punxada em fulmina, no suportaria viure en cap altre lloc que no fos Susqueda.
-Maria Mercè, es fa tard, anem cap a casa que preparem el sopar-. Mentre tornem, em sobta la presència d’uns senyors molt mudats, més que els homes del poble quan van a missa els diumenges. Els veig que piquen la porta de cal Ferrer, parlen un moment amb la mestressa i l’expressió de la seva cara es desencaixa. No entenc què deu passar, però segur que no és res de bo. Agafo la Maria Mercè a coll, accelero el pas una mica espantada pel que acabo de veure. Quan arribem a casa, un dels senyors molt mudats n’acaba de sortir i veig la cara de la mare com la que feia la mestressa de cal Ferrer fa uns moments.
– Reina, bufa ben fort, però abans pensa un desig eh?-Avui fa tres anys, que gran, que maca, que innocent, que feliç aliena al que ens espera. Des d’aquell fatídic vespre que vam rebre la visita dels senyors molt mudats no he pogut tornar a dormir una nit sencera sense tenir malsons.
Vivim envoltats de màquines, obrers, grues, materials de construcció … La Maria Mercè està encantada amb tant d’ambient, gent que va amunt i avall, soroll, … Però jo no vull marxar, he plorat i plorat però les llàgrimes no se m’acaben, no vull marxar, no puc marxar, no sabria viure en un altre lloc, impossible, em moriria, em moriré.
Alguns veïns ja han cedit, altres ja saben on aniran a viure però esperen al darrer moment per abandonar la seva llar … La mare i l’àvia es resisteixen, saben que no hi ha remei, però em veuen tan malalta de pena que ni en parlen, si més no davant meu o quan sospiten que les puc sentir. Jo intento fer com si el temps no se’ns acabés, segueixo corrent darrere la Maria Mercè quan persegueix les oques, anem tot sovint a descobrir goges a la vora del riu,… però cal Ferrer ja és una casa fantasma, em parteix el cor i no he estat capaç de tornar a passar per allà des que els vaig veure com tancaven la porta per darrera vegada.
No vull ni fer-me conscient que van passant els mesos, la resclosa sembla un gegant que amenaça la nostra pau, ja deu fer més de 100 metres, no trigarà gaire a arribar als 135 que ha de fer en total.
-Maria Mercè, Maria Mercè! On t’has ficat?- Fa un moment que perseguia les oques altra vegada, només he badat un instant. –Maria Mercè!- On carai es deu haver ficat? El poble està desert, pels carrers no volta ningú, cap gos, cap gat… només les oques, els de cal Flequer ens les van regalar perquè no se les podien endur al pis on es van traslladar. Ja ni repiquen les campanes, però encara les sento, estic tan acostumada al seu cant que les segueixo sentint cada hora, cada mitja hora, cada quart…–Ah! Ets aquí! Quin espant que m’has donat! No hi tornis, eh? No m’agrada que t’amaguis sense dir-me res, si vols que juguem a cuit i amagar m’ho dius, però no desapareguis sense avisar-me!-
Ja no anem mai a descobrir goges al riu, no podem, l’aigua comença a inundar alguns racons de la vall. Se’ns acaba el temps i sé que la mare i l’àvia pateixen perquè hem de marxar però no saben ni com treure’m del poble. Segur que estan convençudes que no ho suportaré, no s’equivoquen.
-Va, Maria Mercè, anem cap a casa que farem el sopar. A collibè? Altra vegada? Vaaaaal! Vinga, amunt!- Tornem felices, cantant, com si així espantéssim la buidor dels carrers i de les cases. En arribar veig un dels senyors molt mudats que s’allunya. Entro, la mare plora, l’àvia la consola, la Maria Mercè baixa d’un salt molt destra i va a abraçar la mare, també es posa a plorar.
Sé el que passa, ho sé, però no vull, no vull, no vull! Jo no marxaré mai de casa. La mare i l’àvia em miren, estan desfetes, i m’ho diuen: “Ja no queden més dies, demà hem de marxar o enviaran la guàrdia civil que ens faci fora a la força.”
El so de la porta que es tanca em colpeix com un tret. Abandonem casa nostra, encapçala la processó el camió de la mudança, segueix el tiet que porta el nostre carro vell amb les eines del pare, nosaltres anem al darrere, ens han pagat un taxi, com si així s’asseguressin que no ens hi repensarem a l’últim moment. Som les darreres susquedenques.
Sento brasa roent que em consumeix per dins i un dolor insuportable m’ofega. No ploro, aquest cop no, ni em surten les llàgrimes. Recolzo el front al vidre de l’auto i veig el poble que comença a quedar enrere. Quan passem pel costat del riu, just allà on solíem anar amb la Maria Mercè, tanco els ulls, em moro, tot és foscor. De sobte veig un remolí del riu sota els meus peus, miro enlaire i veig el cel, miro endavant i veig el taxi que marxa, a dins cinc siluetes, el taxista i la mare al davant, al darrere l’àvia que acarona els cabells de la Maria Mercè i una noieta de vint anys que recolza el front al vidre.
Sóc una goja i mai abandonaré aquest lloc.
Gina Duran, alumna de 1r de batxillerat
Els meus records enfonsats
I ara em paro a pensar què hagués passat si jo mateixa, l’Estel, de jove hagués donat aquell pas. Hagués fet canviar tota la meva vida actual només dient una sola frase, una frase d’aquells adolescents ximples que estan enamorats?
Comença la meva història i la del meu vell poble al 1961, quan es començaven a sentir rumors pels carrers d’una possible construcció d’un pantà al poble de Susqueda, el meu poble. Ningú s’ho creia fins que un dia, que recordo perfectament, l’alcalde va reunir a tots els habitants i ens va donar la notícia confirmada. Efectivament, al cap de dos anys, al 1963, ja havien començat amb la construcció del famós pantà de Susqueda.
Jo no podia assimilar aquella notícia tan impactant. No podia imaginar-me que, en algun moment, tot el poble que coneixia estaria enfonsat per milers de milions de litres d’aigua. Em semblava massa injust que perquè quatre persones haguessin decidit fer un pantà allà, obliguessin a tota una població a marxar.
Hi havia una ajuda, ens oferien una bona quantitat de diners per refer perfectament la vida en un altre poble i, provenint d’una família humil com la meva, no ens anava gens malament, però jo no volia canviar la meva vida. No volia que aquelles aigües enterressin els meus records.
Als meus pares els semblava bé aquesta idea de l’ajuda econòmica i, des del primer moment, van tenir clar que ens traslladaríem a Amer, ja que aquell any estava cursant 1r de BUP.
Una de les raons que em feien apreciar tant aquell poble era en Roc. Sí, podeu pensar que aquest relat ja comença a ser la típica història d’amor entre dos adolescents que s’estimen d’amagat i al final acaben junts i són feliços i mengen anissos, però ja afirmo ara que no és així, encara que em sàpiga una mica de greu.
En Roc era un bon amic meu que vivia al mateix barri que jo. Ens coneixíem des de la guarderia i havíem passat tota la primària junts, però ens vam separar quan jo vaig decidir fer BUP i ell fer un FP de comerç.
Fins a 8è de primària érem carn i ungla i no podíem estar separats ni un dia, però, quan vam començar els nostres camins diferents, ja no teníem temps per trobar-nos i només ens vèiem de tant en tant quan teníem festa.
Recordo moltíssimes històries viscudes amb ell i amb el nostre grup d’amics. Encara em pregunto què hagués passat si al cap de 10 anys, com havíem acordat, haguéssim desenterrat aquella càpsula del temps. Una càpsula preparada amb molt d’entusiasme. Cadascú del grup havia posat un parell d’objectes molts significatius per ell en aquell moment, que el definissin, i també havia d’escriure una carta amb alguns objectius que voldria haver aconseguit 10 anys més tard.
També tinc el record de les excursions al bosc, sobretot quan algú es perdia, o les classes de matemàtiques amb la senyora Dolors quan rèiem tant o, simplement, alguna estona de pati en concret. I parlant del pati, he d’explicar aquell moment quan teníem 7 anys i érem uns marrecs i en Roc em va declarar el seu amor davant de tota l’escola. Jo em vaig posar molt vermella i vaig marxar corrent a amagar-me perquè no volia sortir amb ell. Uns anys més tard ja me’n vaig penedir, encara que fos una ximpleria, ja que als 12 anys em vaig enamorar perdudament d’ell.
I potser us pregunteu fins quan vaig estar enamorada d’ell, doncs em sembla que puc afirmar que no me l’he tret del cap mai, ni quan em vaig casar amb l’Ignasi, ni quan vaig tenir la meva primera filla, la Berta, ni la segona, l’Èlia. No vull males interpretacions, jo m’estimo molt la meva família, però mai m’he tret el record d’en Roc.
El dia que havíem d’abandonar el poble el vaig veure, allà, carregat amb una maleta a cada mà, i vaig decidir fer el pas i dir-li tot el que sentia per ell. Ho havia de fer en aquell moment, la seva família havia decidit anar a viure a Banyoles ja que estarien amb els seus avis, per això, estaríem uns mesos sense veure’ns. Estava a punt de dir-li-ho tot quan, de sobte, una força dins meu m’ho va impedir i ja no em sentia capaç.
Havíem fet una promesa de retrobar-nos mínim dos cops per any, però aquesta condició al cap de cinc anys ja havia desaparegut. La vida m’ha ensenyat a valorar el que tinc i a guardar un bonic record del que ja he perdut, per això, sempre que puc intento anar a veure el pantà i observar el meu tresor, els records que hi ha enfonsats amb el meu preciós poble.
Estel Turon, alumna de 1r de batxillerat
