Tot seguit us presentem les redaccions guanyadores de les categories A i B, i els corresponents accèssits. L’esquerda de l’infern fou la guanyadora de la categoria A l’autora de la qual fou Laia Planas; l’accèssit d’aquesta categoria el guanyà Raül Malpica amb la redacció Després de la tempesta arriba la calma. Pia Bonadona guanyà el premi del certamen literari de l’institut en la categoria C amb la redacció Incògnites, i Berta Coll s’endugué l’accèssit d’aquesta categoria amb la redacció Catàstrofe natural.
Si voleu passar una bona estona, podeu entretenir-vos llegint-les i gaudint de les creacions literàries dels nostres alumnes.
“Falcó de notícies” 29 abril 2016
L’esquerda de l’infern
Laia Planas 1r ESO
La terra es movia tremolant contínuament, una gèlida rafega de vent va passar per la meva habitació, deixant darrere seu un rastre ventós, un calfred va recórrer el meu cos des del cervell fins als dits dels peus, deixant-me la pell de gallina. No li vaig donar importància als tremolors i vaig enretirar els llençols que cobrien el llit.
El sol ja treia el cap per la pica de la muntanya i els ocells cantaven alegrement. Un meravellós ocell de gran mida i de fosc plomatge es va parar a reposar a la lleixa de la finestra oberta de bat a bat. Contemplava aquella preciositat il·luminada pels raigs de llum que entraven per l’obertura quan un grall estrepitós va sortir d’aquella bèstia negra. Les meves mans es van acostar immediatament a les orelles intentant disminuir aquell soroll. De cop la rafega matinera va tornar a envair la cambra i la fera negra va caure desplomada. El maleit soroll s’avia aturat, un fred terrible envoltava el meu cos. La meva visió del meravellós sol era cada vegada menys nítida. Era com si un vidre, cada cop més opac estigues obstruint la meva visió de la vida. El sol s’estava tornant blau i em vaig començar a preocupar.
El carrer estava desert a les set tocades d’una matinada d’estiu, on tota la naturalesa estava contrariada amb l’època pertinent de l’any. Al sortit per la porta vaig topar amb una cinta groga i negra que delimitava una esquerda de fons infinit d’on en sortia un aire glaçat.
Amb una branqueta de pi a la mà i una corda que em lligava a la pilona dreta del jardí em vaig acostar al precipici, que m’impedia avisar als meus amics per compartir aquell fenomen de la terra, vaig acostar lentament la branqueta, que va immediatament va caure desintegrada en forma de petits granets de gel a l’infinit forat negre.
Els telèfons no anaven, els meus pares no eren a casa, havien sortit com de costum a les cinc del matí a treballar, vaig entreveure entre la capa d’aire congelador la Merylin que sortia de casa seva també amb aire sorprès. Es va acostar a l’esquerda i vaig començar a cridar perquè no cometes el pitjo error de la seva vida, amb un gairebé incomprensible idioma de signes em va comunicar que no sentia absolutament res del que li estava dient i inconscient del perill que corria va posar la mà dins el límit del canal d’aire fred per veure que era allò que li impedia sentir-me. La mà se li va congelar a l’instant, espantada i amb dolor, va córrer a posar-la amb aigua calenta, però no va servir per res, va tornar a sortir plorant i incapaç de moure la mà.
El terrible tremolor va tornar a succeir després que passes la una del migdia, la Policia estava rondant els voltants de l’esquerda i més de cent científics de diferents empreses intentaven prendre mostres de l’esquerda sense aconseguir-ho, ja que tot el que acostaven es congelava fins a desintegrar-se. Jo els observava des del finestral fer les seves bogeries de científics, alguns atrevits tocaven, estúpidament, el ven fred i se’ls congelava un dit que mai més recuperarien.
Aquest segon tremolor va provocar que de l’esquerda mare en sortissin milers de petites fissures durant el seu recorregut partint el planeta, des del meridià de Grenwich fins al Pol Nord, vaig presenciar com durat els dos minuts i mig de duració de l’expansió de la mortífera esquerda com unes deu persones entre policies i científics hi perdien la vida, perdent l’equilibri i caiguin al buit congelant-se a l’instant. I això només era el que jo podia visualitzar des de la porta oberta de la cuina de casa incapaç de fer ni un sol gest atemorida per la por.
De cop en Ricard, el veí del costat va trucar la porta amb un inútil intent de cridar la meva atenció i jo absorta amb els meus pensaments no me’l vaig ni mirar i ell va entrar a la casa sense permís. Es va asseure al meu costat i em va posar davant del nas uns dibuixos del planeta amb unes línies vermelles i un munt d’operacions que ni jo entenia.
· Ens pot sevir per què?! És que tu et creus millor que ells?!- li vaig saltar.
· Es va disculpar per haver-me molestat i va sortir amb el cap cot de la casa.
· Espera!- El vaig interrompre -Ensenyem el dibuix una altra vegada- Es va girar amb un somriure i es va tornar a seure, em va explicar el que havia descobert, realment era increïble!
Amb un “kit” d’aquells de «ciencia para niños» que hi havia a sota el llit vam començar a experimentar, jo observava el telenotícies intentant descobrir el que passava arreu del món. Cada hora morien unes deu persones en tot el món, l’esquerda s’anava expandint un mil·límetre cada minut, els científics estaven estancats i molts diners s’avien perdut en aparells tecnològics que havien cavat convertits en un glaçó.
La terra s’estava dividint en dos i l’única cosa que eren capaços de fer els polítics i classes majors era destinar les seves preocupacions en conservar les seves magnífiques pertinences. Em va fer tanta ira que estiguessin sense fer res quan nosaltres ens estàvem trencant el cap per trobar una solució al problema sense importar-nos les nostres vides.
Cada vegada la població mundial era més reduïda, em preguntava si els meus pares haurien sobreviscut, si estarien intentant trobar-me intentant arribar a casa, o ja els havia perdut per sempre. Dins el meu cor alguna cosa em deia que seguien vius però el meu cervell no podia deixar de pensar que les probabilitats i estadístiques demostraven que m’haguessin deixat sola a la terra, en aquest maleït món on la nostra existència es basa només que una batalla i la línia entre la vida i la mort és més fina que un fil de cosir.
En Ricard va veure com em baixava una llàgrima i em va dir intentant animar-me:
· Tranquil·la segur que els trobem.
Era com si m’hagués llegit la ment!!, o és que potser ens coneixem bastant, té un any més que jo però som veïns des que érem petits i no és que siguem molt amics però em cau molt ve, fins i tot crec que sento alguna cosa més per ell que una simple amistat.
· «Riiiiiiing, riiiiiing!!!»
El mòbil d’en Ricard va sonar, les línies telefòniques tornaven a anar!
Era el seu pare, que preocupat es preguntava com estaríem i si la seva casa seguia en peu, els meus pares estaven amb els seus. Em va alegrar molt saber que eren vius.
Els havíem de trobar, però abans havíem de trobar la manera de travessar l’esquerda, ja que estàvem rodejats.
Observàvem l’esquerda atentament, fotografiant a cada instant la seva expansió, si l’evolució continuava, en dos dies ens quedaríem amb déu metres quadrats per viure.
Teníem un fogonet engegat per no tenir fred, en el que cuinàvem unes torradetes per picar, quan inconscientment, em vaig aixecar, tirant al buit el fogonet.
Una gran flamarada va sorgir de l’esquerda i es va formar un bloc de gel de dos metres d’amplada. Els meus ulls es van obrir embadalits, amb temor vaig acostar una altra branqueta trobada a terra i en posar-la sobre el precipici, va quedar aguantada com levitant sobre l’aire.
Vaig comprovar que el bloc de gel transparent arribava fins a l’altre costat de l’esquerda i posat els dos peus consecutivament em vaig aventurar per l’escletxa, comprant que el foc havia creat un pon transparent escalfant l’aire glaçat. Quan estava al punt mig es va començar a esquerdar i vaig córrer en el sentit d’on havia vingut.
– Què fas?! T’hauries pogut salvar! -em va escridassar en Ricard.
– I deixar-te a tu aquí?! Mai – li vaig respondre.
En silenci vam entrar a l’interior de la casa, al nostre voltant ja no quedava ningú, el barri tornava a estar desert. Acabaven d’anunciar que una esquerda havia partit la casa blanca per la meitat, engolint unes mil persones, quan per fi vaig trobar una bombona de gas al sotan. De gas a casa ja no en fem servir però sabia que n’hi havia d’haver alguna per l’estufa petita de la sala de projeccions.
Vam deixar anar el gas i el vam encendre amb l’encenedor, tirant-ho tot a l’esquerda i això va crear una immensa flamarada que va congelar tot el tros de fissura del barri. Immediatament vam compartir els nostres descobriments amb la Policia, que desconfiats, ho van provar i en descobrir que funcionava, van prepara milers de quilos de TNT i C4 per repartir per tot el món i congelar totes les esquerdes.
En trobar-nos amb els pares, gairebé els va agafar un atac d’emoció. Aviem descobert com salvar el món i d’una revoltada en Ricard em va agafar per l’esquena, em va girar i els nostres llavis es van xocar en uns segons que semblaven infinits.
***
A poc a poc van anar passant els anys i les esquerdes provocadores d’un caos entre la humanitat es van reduir i van quedar dissimulades entre les obres mestres de la població. Que han dissimulat els seus efectes de destrucció.
Ara encara en queden restes de les esquerdes, però d’elles no en surt ni gel ni foc.
Mai millor dit: DESPRÉS DE LA TEMPESTA ARRIBA LA CALMA
de Raül Malpica 1r ESO
· Boom! Boom!
Ens vam despertar tots alhora amb un gran ensurt, la tempesta continuava sense ganes d’aturar-se, tot seguia igual de fosc. Havien passat almenys 2 dies i no es feia clar, però els rellotges feia hores que s’havien aturat.
La Clàudia i en Marçal estaven abraçats, com si estiguessin enganxats i sobre d’ells en Joel, la Carla i la Mònica i al seu costat hi havia en Ricard amb cara de terror, li vaig poder veure gràcies a un llamp que va caure a prop de la boca de la cova.
· Què està passant, és que aquesta maleïda tempesta no pararà mai? Vaig dir amb una veu prima del gran ensurt que encara em durava.
El que havia de ser un bonic viatge de sis dies per la muntanya a la cova dels ossos, s’havia convertit en un mal somni, ens quedaven provisions per tres dies i les llanternes començaven a flaquejar, els mòbils havien deixat de funcionar a l’inici de la tempesta.
· Quan durarà aquesta maleïda tempesta? I perquè no es fa clar, que … – va dir la Carla que va ser interrompuda per la Mònica.
· No noteu que el terra es mou?
Es notava que el terra es movia com si estiguéssim al mig d’un terratrèmol.
· Què passa? – Va preguntar la Mònica sense obtenir cap resposta.
La tempesta de mica en mica s’anava consumint igual que les nostres provisions anaven fent …
Unes hores després va començar a clarejar (amb una mica de por al cos) vam sortir de la cova. La nostra cara va canviar quan vam veure que tot havia canviat per complet. El relleu i la vegetació foren canviades per aquella llarga tempesta. Llavors va ser que en Joel va dir – Què ha passat? Tot ha canviat.
Encara ens vam espantar més. Molt lluny en la direcció en la qual nosaltres veníem s’aixecava una densa columna de fum. Entre tots vam decidir que aquella era la direcció que havíem de prendre per tornar a casa.
El nostre 4×4 s’havia esfumat juntament amb la tempesta, o sigui que ens tocava anar-hi caminant. Vam caminar durant tot el dia amb una angoixa molt gran al cor, no hi havia bromes ni comentaris, només ganes d’arribar a casa i veure que havia passat.
A mesura que ens acostàvem, la columna de fum es feia més i més gran, el nostre poble havia desaparegut, s’havia enfonsat sota terra. Vam acabar d’arribar a la situació del nostre poble i ens vam quedar pal plantats, sense saber que fer ni que dir. Cada vegada ens fèiem més preguntes sobre el que havia passat, però no aconseguíem cap resposta, la situació cada vegada era més difícil d’assimilar i encaixar.
No veiem ningú, ni cap edifici, ni cap cotxe ni cap edificació, només la immensa columna de fum que sortia del terra. Aquella columna era l’única cosa que ens indicava que érem al lloc correcte, però amb un canvi de paisatge.
Llavors va ser quan en Ricard va exclamar:
· I les nostres famílies? I les nostres cases? Què ha passat? Ens hem quedat sols?
Cada vegada teníem el cor més encongit i ens costava més respirar. Llavors la Clàudia i la Carla van començar a cridar
· Pareee! Mareee!
No van obtenir cap resposta, no sabíem que havíem de fer i ens vam seure, allà al terra, cansats i espantats amb una pila de dubtes i sense cap resposta. No sé l’estona que vam estar allà asseguts, al mig del silenci i els rajos de sol.
De sobte vam sentir els plors d’una criatura, ens vam girar de cop, vam veure la senyora Fina amb la seva filla als braços. Tenien tot de preguntes per fer-li, però a la vegada temíem a les respostes que ens podes donar la senyora Fina. On eren les nostres famílies? Què havia passat? Què havien de fer ara? Per la senyora Fina va ser més ràpida que nosaltres alhora de contestar.
· Les vostres famílies estan bé, el senyor Josep (El senyor Josep, era físic que donava classes a la universitat i que vivia al nostre poble) diu que tot el que ha passat és un càstig de la natura per no cuidar-la i ens diu que hem tingut molta sort, perquè ella sí que ens ha deixat viure a nosaltres.
Llavors ens va indicar quin era el camí que havíem de seguir per arribar on eren les nostres famílies, no ens podíem ni moure, era tot tan estrany … però ens vam posar a caminar darrere seu, amb moltes ganes. Després de les abraçades i petons amb els pares i amics, vaig començar a respirar més alleujat. Vam parlar un moment amb les nostres famílies per assegurar-nos que estaven bé i ens dirigirem a veure el senyor Josep, perquè ens poses al dia de tot el que havia succeït, que va començar a explicar:
· Hem estat sis dies a la foscor, mentre tota la natura canviava. Quan va començar a tremolar el terra, tots vam sortir de les cases i ens vam dirigir a l’explanada per estar més segurs. Es va fer molt fosc i vam estar un munt de dies a les fosques, es van aturar els rellotges i poc a poc es van consumir les piles de les llanternes, així que no veiem res del voltant. Al sisè dia, quan es va començar a fer clar, vam veure que les nostres cases, empreses i cultius havien desaparegut, tampoc funciones les línies de mòbils ni els portàtils que algun dels veïns va agafar a corre cuita.
Però de tots maneres la natura, ens ha donat una lliçó de com ens hem de comportar. Ha respectat les nostres vides i ens ha donat una altra oportunitat de començar, això si amb un respecte cap a ella, sinó la pròxima vegada podria ser molt pitjor, podria extingir-nos del tot…
Haurem de tornar a viure com antigament es feia, respectant el medi ambient i aprofitant les coses bones de la natura.
Vam caçar un porc senglar i el vam fer a la brasa, va ser el millor banquet que havíem fet mai, mentre menjàvem, vam començar a parlar de quina manera tornaríem a construir el nostre nou poble.
Es va fer fosc i tots amb rotllanes al voltant de les fogueres parlàvem i rèiem, feia molt de temps que les famílies i veïns no tenien una conversa profunda per parlar de les preocupacions i els objectius que tenien per poder tirar endavant. Van passar les hores i tots ens vam anar estirant al voltant de les fogueres per dormir, després de tot el que havia passat em vaig donar compte que el que havia passat no era del tot dolent, la natura ens havia castigat, si però tornàvem a parlar entre nosaltres, a confiar en els altres i amb ganes de tirar endavant d’una manera molt diferent a la que havíem viscut fins ara.
Tinc molta son vaig a descansar, em sento tranquil i feliç, fins demà amics…
INCÒGNITES
de Pia Bonadona 3r ESO
Vaig sentir el despertador, però el vaig evitar. Vaig fer l’intent d’aixecar-me, però va ser llavors quan vaig recordar que era dijous, i no m’agraden els dijous, gens. Vaig decidir allargar cinc minuts més la nit. Malauradament, ja m’era impossible adormir-me com havia estat fent fins al moment en què l’alarma del meu mòbil va decidir sonar després de la seva, també, llarga dormida.
Vaig sentir la veu alarmada de la meva mare de fons, i vaig recordar que continuava essent dijous, i que, en un moment o altre, hauria de posar els peus descalços sobre el terra glaçat i caminar fins al lavabo i bé, fer la rutina de cada matí abans d’anar a l’institut.
A vegades m’agradaria tenir una altra vida, sé que sona melodramàtic, però no estaria malament poder trencar amb les rutines i viure una vida espontània fent el que em vingués de gust a cada moment.
Per on anàvem? Ah, sí! La veu alarmada de la meva mare. Cridant com una desesperada com fa cada dijous, va decidir treure’m de sobre el llençol i deixar descobertes les meves cames. Finalment, vaig decidir aixecar-me.
Quan vaig arribar a la cuina, ja tenia l’esmorzar preparat. Tot d’una, vaig veure com el suc de taronja trontollava frenèticament, i és que potser, vaig pensar, m’havia tornat boja. Vaig mirar cap a la meva dreta, i és quan vaig veure els plàtans i les pomes caient salvatgement de la fruitera. Definitivament, m’havia tornat boja. Vaig cridar la cridanera de la meva mare, però no responia. Reconec que se sentien molts de sorolls de mobles caient i trencant-se. I és quan vaig adonar-me que potser no estava delirant del tot. Vaig sentir un crit molt i molt agut, vaig fer mitja volta i… i… ja no recordo res més, em sap greu.
Tot i que fa estona que parlo, les paraules no m’acaben de sortir amb fluïdesa. Estic sola, potser hi ha un altre noi a la sala, però no aconsegueixo distingir-lo, i una noia joveneta, que és a qui li estic explicant tota la meva història.
Ha fet que “sí” amb el cap i ha marxat, ara em sento sola. Crec que fa hores que no menjo res, ja que noto un gran buit a l’estómac. No sé si és de gana o del neguit de no saber què se n’ha fet, de la meva vida, en aquestes hores, i què se n’ha fet, de la meva família i dels meus amics. M’estic començant a posar nerviosa i a notar com l’aire em falta, quan, per sort, arriba la noia.
Li demano, educadament, que posi resposta a tot això que m’incomoda, així que comença a explicar-me la seva història obertament, com he fet jo abans.
Es diu Marta i té 29 anys i escaig. Diu que ha estudiat la carrera de medicina, i ho diu amb veu ferma i orgullosa. Després m’explica que ella ha sortit del seu petit refugi de muntanya aquest matí i que s’ha trobat amb un exterior totalment diferent al que ella havia vist abans d’anar a dormir, així que ha baixat al poble i ha sentit una veu que remugava alguna cosa, i que és així com m’ha trobat entre algunes runes del que havia estat casa meva, ho he de dir en passat, encara que em faci mal, perquè la Marta m’ha dit que no es pot aprofitar massa res del que havia estat el meu poble. De veritat que em fa mal haver de parlar de la meva vida rutinària en passat.
Em demana que m’esperi, i és això el que faig mentre es retira del meu costat. Sento que diu alguna cosa en veu baixa, deu haver-hi un home a prop de la meva butaca, perquè puc distingir clarament una veu ronca que conversa amb la Marta.
Potser són marit i muller, ja que l’entonació de la Marta, quan parla amb ell, és de més confiança que no pas quan parla amb mi.
Els meus pares. Què se n’ha fet, d’ells? És això el que penso sobtadament i el que dic cridant amb la intenció que la Marta em respongui.
La Marta ve, curosament, cap al meu costat i, amb una veu dolça, em diu que són morts. Que tothom és mort. Menys ella, aquell home del meu costat i jo.
Noto com els ulls se m’omplen de llàgrimes.
Passen els dies. Ja sé qui és l’home estrany amb qui la Marta havia estat parlant fa unes setmanes. Em va dir que era un amic seu de tota la vida mentre es dedicaven mirades de complicitat.
Em sento sola, per què enganyar-me? La Marta i en Jan (és així com es diu l’home), em tracten com una filla, o com una amiga o, bé, no ho sé, és difícil explicar-ho, però ells em continuen veient com una estranya. No he sortit de la masia en què em vaig despertar aquell dijous, així que no sé el que, veritablement, ha passat a fora.
És maca, la masia. Me l’he recorreguda de cap a peus, passadissos amunt, passadissos avall, ara en aquesta habitació, ara en aquesta altra, menys en una. La Marta m’ha deixat totalment prohibit entrar-hi i no en tinc ni idea, del que em poden amagar allà dins.
Fa tres setmanes que estic tancada a la masia, el temps passa lent i cada vegada canvia més el meu estat d’ànim. Puc notar-me decaiguda, sense ganes de fer res i, tot de cop, després d’una petita migdiada que faig sovint, despertar-me amb molta energia i amb ganes de fer tot tipus d’activitat, no m’ho explico. Tampoc m’explico tantes incògnites entre la Marta i en Jan cap a mi. Cada vegada m’estranya més la meva convivència amb ells.
Ja n’estic farta, d’haver de viure enganyada, que és així com em sento. Començaré per descobrir què s’amaga darrere la “porta prohibida”, que crec que farà que entengui perquè la Marta i en Jan m’han acollit. S’ha acabat. Faré fora els meus dubtes.
Torno a posar els peus sobre el terra fred, i em fa venir una esgarrifança, potser perquè és el primer cop, després d’aquell dijous, que rebutjo les sabatilles. Camino a poc a poc evitant que la meva respiració ressalti tant sobre la tranquil·la nit, tant, que faci despertar la Marta i en Jan.
Hi arribo, obro la porta, que, sorprenentment, no estava tancada amb clau i… no m’ho puc creure. L’últim que m’hagués esperat trobar-hi era tot de pots buits. M’hi acosto més per poder llegir les respectives etiquetes. Aconsegueixo llegir, entre moltes: primer dia, segon dia, tercer dia… No ho entenc. Miro sobre la taula que hi ha al centre de la cambra, on hi ha una llibreta. L’obro i llegeixo com, pas a pas, aquests dos bruixots llicenciats a la Universitat de Bruixots d’un nom tot peculiar, m’han anat matant dia a dia des que em van acollir. Quan miro l’última pàgina, hi ha escrit, en un raconet a la dreta del full: Treball teòric i pràctic. És llavors quan entenc que he estat el seu ratolí. M’han contaminat tot l’organisme i m’han enganyat. Tinc la intenció d’escapar-me corrents i tornar a casa meva, on qui sap si els meus pares són vius o no, perquè començo a dubtar del terratrèmol que vaig viure el dijous al matí.
Quan surto per la porta principal, aconsegueixo veure, en mig de la foscor, tot de persones feinejant. Sembla que volen reconstruir el poble del terratrèmol que, efectivament, va ser cert, però que no va acabar amb l’existència de tothom, com em va fer creure la Marta. Vull marxar corrents cap a un hospital, perquè uns metges de veritat em tractin i em desintoxiquin. Faig un pas, però caic a terra com un pes mort i sento la veu d’en Jan de fons:
-No ha fet falta aplicar l’última poció.
CATÀSTROFE NATURAL?
de Berta Coll 3r ESO
Sóc immigrant en un territori que fa dos mesos formava part del meu país, encara que no s’assembli gens al que era el meu ambient de sempre.
A la meva classe d’Andalusia també n’hi havia, de nens com jo a qui anomenen immigrants, però eren de nacionalitats ben diferents i la majoria tenien la pell d’altres colors. En Samuel, que va ser el meu company de taula durant els últims tres mesos que vaig ser a Sevilla, venia de l’Àfrica i tenia la pell ben fosca, quasi del color de la xocolata. La Karenina, en canvi, era de Rússia i tenia un color molt clar, gairebé blanc. Recordo que les galtes, quan tenia vergonya, se li tornaven del color de les maduixes, i gràcies a aquesta coloració era molt fàcil reconèixer els seus sentiments.
Durant les primeres hores posteriors al desastre em vaig sentir força indiferent, com si fos en una bombolla que em mantenia al marge d’una realitat difícil de creure. Mentre els meus germans i jo érem a la taula del menjador fent els deures, la meva tauleta electrònica incrustada al braç esquerre va sonar informant-me d’un nou missatge. Al cap de tres segons, potser perquè jo em trobava més a prop del senyal de l’internet, va sonar la tauleta d’en Pablo, el meu germà gran. Ens vam mirar sorpresos, plantejant per primera vegada la possibilitat d’un fet important. Vam confirmar-la en veure que tots quatre rebíem el mateix so en un interval de temps pràcticament inexistent. Va ser la Patrícia qui va obrir aquella pestanya que pampalluguejava intermitentment a l’aparell que ja gairebé formava part de nosaltres.
-La notícia diu que hi ha hagut un terrible terratrèmol que ha afectat tot el territori terrestre conegut. En alguns punts del món ha causat un brusc desplaçament de les plaques tectòniques, que ha provocat la separació natural d’alguns països –va dir la meva germana, amb una cara d’al·lucinació que no és gens típica d’ella.
-Ostres! Doncs no deu haver arribat a Espanya, perquè jo, si més no, no he notat ni un lleuger tremolor! –va dir en Pablo, amb un to alegre molt propi del seu tarannà.
Minuts després, però, vam saber que sí que havia arribat a Espanya, i d’una forma molt potent. No hi havia hagut cap víctima mortal, però es veu que havia separat Catalunya de la resta de la superfície, de manera que la part de la franja de Ponent d’Aragó havia quedat exposada a l’aigua del mar i la comunitat autònoma havia quedat flotant per totes bandes, perquè també s’havia desenganxat de França pel nord. Resulta que hi havia diversos llocs al món on passava una cosa semblant: Escòcia ja no estava unida al Regne Unit, Texas havia desplaçat una mica Mèxic fins arribar a lliurar-se del contacte amb els Estats Units, i el Tibet havia fet pressió sobre el Nepal per aconseguir fer-lo moure avall i acompanyar-lo ell també, de manera que ja no tocava la Xina.
Curiosament, tots aquests punts del món tenien en comú l’objectiu de la independència del país al qual pertanyien feia uns setanta anys, cap al 2016, però les respectives negociacions havien quedat en un punt mort i no havien tirat endavant. Casualitat o arma del destí? Fos el que fos, aquell fet increïble va causar un gran rebombori entre tots els ciutadans.
Al cap de deu dies, mentre anàvem a escola amb el cotxe lila de la mare, perquè els dimarts ens hi portava ella, vam rebre una nova notificació. Aquest cop vaig ser jo el primer a obrir-la. Resulta que Catalunya, després del desastre natural, s’havia proclamat independent. A partir d’aquell moment, quan toqués geografia, m’hauria d’aprendre una comunitat autònoma menys però un país més.
El moviment es va calmar, i aviat ja quasi ningú en parlava. De tant en tant els més irònics aprofitaven la situació per inventar algun nou acudit i els científics estaven molt enfeinats fent informes del que havia passat. Fins que va arribar el dia de la famosa anunciació familiar, que és com l’he batejat.
El pare va arribar de la feina mentre dinàvem i es va asseure com feia habitualment. Llavors, encara que amb la veu tremolosa, ens va explicar que li havien ofert la possibilitat d’anar a treballar de corresponsal a Barcelona. Hi aniríem el mes vinent, perquè era una oportunitat única i molt ben pagada. No hi havia volta de full.
El meu pare treballa de periodista en una televisió comarcal força potent. Es veu que va conèixer la meva mare mentre li feia una entrevista de carrer, i s’hi havia fixat de seguida.
Ahir,finalment, vam empaquetar l’última bossa i ens vam dirigir cap al vaixell. Vam pensar d’anar-hi amb avió, però anar per mar era una opció més temptadora perquè la situació geogràfica era digna de veure.
I avui, per acabar d’una vegada per totes el cúmul de novetats i canvis, començo a la nova escola. Hauré de parlar català, que m’han dit que és una llengua molt maca. En arribar, em toca una nova assignatura que parla del futur de Catalunya partint de la catàstrofe.
-Com ja deveu saber, Catalunya va estar lluitant per aconseguir la independència en l’època dels vostres avis. Van fer moltes manifestacions i gairebé ho van ser, però els pactes van quedar oblidats i aturats. La catàstrofe va decidir per nosaltres enlloc de les urnes –explica un professor amb el cap pelat.
Veig que el noi que s’asseu al meu costat aixeca el dit. Abans m’ha semblat que li deien Jordi, però no n’estic segur.
-Josep, els sismògrafs mostren un brusc moviment sobtat que va desplaçar la nostra terra, oi? No s’han plantejat, els científics, si l’energia acumulada a l’interior de la terra és producte de la força d’un poble unit i no dels fenòmens habituals?
I el professor es posa a riure i li diu que potser sí, que potser totes les petites accions humanes d’aquells avantpassats van acumular-se per formar una catàstrofe natural que els ha acabat beneficiant.
***
