Fins ara, cada any en aquesta època, al voltant de la celebració del Nadal, tots esperàvem un regal: el campalanet d’en Jordi. Ell era el nostre amic invisible particular perquè ens feia un regal a cadascun de nosaltres, es tractava del campalanet. El campalanet és una petita figura de fang, dissenyada, elaborada i pintada per en Jordi. La gràcia no era només la figura sinó la idea que duia cadascuna, any rere any. Un Nadal féu un campalanet reivindicatiu del “No, a les retallades”; l’any de l’1×1, quan vam incorporar els ordinadors a les aules, el campalanet duia un ordinador; un altre Nadal ens representava el NO a la reforma educativa de Wert, o bé un campalanet despullat que és com ens vam quedar quan ens van congelar el sou, i que fa temps que dura… I així hem anat acumulant un munt de figuretes que, com tantes coses que semblen poc significatives de bon principi, acaben adquirint una importància rellevant perquè a través d’elles podríem explicar moments de la història de l’institut o de la nostra professió d’ensenyants.
Darrere cada campalanet hi ha la mirada crítica però afable d’en Jordi, que no cridava pas per reivindicar el que fes falta, la seva reivindicació, protesta o demanda podia venir expressada en la forma d’una senzilla figuereta de fang pintada a mà.
Però l’explosió d’alegria venia quan d’Amic Invisible oficial et tocava en Jordi. El regal no era cap sorpresa, al contrari, però precisament perquè sabíem el regal que ens faria l’esperàvem amb tanta il.lusió: es tracta del joc d’escacs, tot un joc d’escacs sencer fet també amb figures de fang. Quan ens el regalava pensava en la persona per a qui havia de fer-lo. A mi, per exemple, em va tocar catalans contra castellans, amb elements al.lusius a cada cultura: on els catalans hi tenien el drac de sant Jordi o el camp del Barça, els espanyols hi tenien el toro i la puerta de Alcalá. A la profe de música els oponents del joc eren músics clàssics contra músics del rock, a un altre li feia matemàtics contra científics…
En fi, una meravella que un dia d’aquests ens haurem de plantejar de recollir potser per fer-ne una exposició. Gràcies Jordi.
Roser Sidera
