A més d’això, ja coneixeu les verdures de l’hort de temporada, entre les que hem plantat col lombarda, coliflor verda, api, bledes, espinacs, cebes, pastanagues, faves i carxofes, sempre en associació de cultius, de manera que procurem no plantar juntes espècies de la mateixa família perquè no competeixin entre sí (cicles i nutrients similars) i per potenciar el control natural de plagues. Per fer autocrítica, les cols no han sortit tan bé com l’any passat perquè ens van vendre planter de diferents cols (lombarda, coliflor verda i romanesco) que eren primerenques, però a finals d’octubre, sense avisar-nos, i això ens ha causat pèrdues de temps i espai. Les cols ocupen molt espai i triguen mig any a madurar, com perquè després no surtin bé! Per tant, un consell: si compreu planter i aneu tard (nosaltres vam plantar a finals d’octubre i això és tardet) assegureu-vos que no són varietats primerenques perquè sinó arribarà la calor i poden espigar abans de madurar o us maduraran malament. A vegades, aquestes coses passen… però, sobretot, que no ens desanimin!
Com podeu veure a les fotografies, el sòl de l’hort o del jardí està cobert amb palla, i aquesta pràctica, anomenada encoixinat o “mulch” és molt important per la salut del sòl perquè com més alta és la temperatura del sòl, menys capacitat de retenció d’aigua tindrà. Un sòl cobert amb palla sempre tindrà una temperatura menor que un sòl descobert, per tant, millora la seva capacitat de retenció d’aigua als porus del sòl i disminueix l’evaporació superficial (a més, el fet de cobrir el sòl amb palla dificulta més que creixin altres plantes espontànies i a l’hivern les protegeix del fred). De la mateixa manera, a l’estiu quan marxem de vacances, deixem una cobertura viva, és a dir, que els herbacis creixin salvatges perquè la temperatura del sòl sigui menor i augmenti la capacitat de retenció de l’aigua alhora que evapori més lentament, amb l’objectiu que les plantes passin menys estrès hídric. Encara que sembli mentida, la cobertura amb palla incrementa la retenció d’aigua al sòl de manera similar que la cobertura d’un bosc. Això sí, l’abast és molt major als boscos perquè es dona una retenció d’aigua en una àrea més gran i a profunditats majors, mentre que l’encoixinat és una solució eficaç per a zones agrícoles o jardins. Evidentment, aquesta pràctica ha de combinar-se amb d’altres, ja explicades, com aportar matèria orgànica, ja que el sòl reté major quantitat d’aigua quan està ben estructurat, especialment important en l’agricultura de secà, que depèn exclusivament de l’aigua de pluja, i en condicions de sequera.
El sòl és la llar de milers d’habitants que cal alimentar per tal que puguin ajudar en la producció i la bona salut dels nostres cultius. Les plantes en sí mateixes són la principal font de nutrients del sòl i aquest ha d’estar cobert pels vegetals (de la manera més permanent possible) perquè la planta recicla transformant els gasos de l’atmosfera en matèria orgànica, gràcies a fotosíntesi, i després aquesta matèria orgànica es degrada i emet gasos i elements minerals que tornen al sistema. La planta és l’únic fixador de CO2 capaç de descarbonitzar l’atmosfera de forma eficient i transformar-lo en humus i en productes de tota mena: aliments, energia, materials. Per tant, com més carboni arribi al sòl, més nitrogen es produirà i, per tant, el sòl més viu estarà, i més plantes hi creixeran, i aquest cicle C-N ben portat és infinit. A més hi ha una família molt especial, les lleguminoses, que ens ajuden a potenciar l’autofertilitat dels sòls, perquè també fixen Nitrogen atmosfèric amb l’ajuda de les bactèries rizhobium, per tant, sempre plantem alguna lleguminosa en tots els espais: les faves o les mongetes a l’hort, el trèvol o la veça al prat i les ginestes a la pendent.
Aquí teniu algunes fotos:
