A més de plantar ’alguns fruiters a la zona de la pendent com figuera, avellaner, ametller o magraner i alguns arbres silvestres com saüc i aranyoner, una de les últimes tasques que hem fet aquest curs ha estat plantar arbustos silvestres autòctons a la zona de la pendent, com ginestes, estepes i brucs, per formar un mosaic de flors rústiques que floreixin en diferents moments de l’any, que ens ajudin a retenir el terreny i evitar l’erosió, i a més, contribueixin a atraure pol·linitzadors. Totes les espècies que hem escollit són de baix manteniment i són aptes per fixar el sòl en terrenys amb pendent i restauracions de vegetació. Però abans de plantar-les hem fet una feina molt dura i invisible que ha durat tot el curs: hem aterrassat tota la zona de la pendent fent tres nivells amb una aixada i molta paciència, i aportant a cada nivell la nostra barreja de compost, fems i biochar cobert amb palla per alimentar el sòl (seguint una línia perpendicular a la pendent i, per tant, al flux de l’aigua) i, així, ajudar a retenir l’aigua de pluja enlloc de que aquesta es perdi pendent avall i erosioni el sòl. Construir terrasses a les vessants i plantar arbres i arbusts frena el flux de l’aigua de manera molt eficient i afavoreix la seva infiltració. És una solució basada en la natura, senzilla però efectiva, que afavoreix la conservació del sòl i de l’aigua, i que fins i tot, pot arribar a crear nou sòl. “Si voleu conèixer un lloc amb gran varietat de plantes autòctones que no trobareu gairebé enlloc us recomanem l’Original Garden, a més, la web compta amb molt bona informació i filtres de búsqueda molt útils. El nivell més superior que dóna a la reixa ja el van acondicionar l’any passat els alumnes de 4rt, amb plantes trepadores per tapissar la reixa, com gessamí, roser trepador, parra… tot i que estan creixent més lentament perquè és una zona bastant cimentada.
És preocupant que el 95% dels sòls agrícoles està potencialment en perill per pèrdues continues d’humus i de biodiversitat, i en procés de compactació i erosió, i segons la FAO cada any es perden 24.000 milions de tones de terra vegetal fèrtil o 12 milions d’hectàrees i un 30% dels sòls ja s’han degradat. Potser, el principal problema que haurem d’afrontar en el futur serà la degradació dels sòls, que durant dècades s’han considerat com un medi inert on produir a curt termini a base d’agroquimics, i sense tenir en compte el funcionament del cicle del carboni i el nitrogen, i més que fixar carboni a sòl, hem fet el contrari: empobrir els sòls i generar encara més emissions. Per revertir-ho cal començar a alimentar el sòl, és a dir, nodrir la seva microbiologia, que pot arribar a contenir milions de microorganismes, els quals s’alimenten de carboni «sòlid» (residus de collita i arrels) i de carboni «líquid» a través dels exsudats de les arrels derivades de la fotosíntesi. El sòl és un ens viu amb una biodiversitat considerablement més gran que la que hi ha a la superfície d’un mateix lloc, i 1m3 de sòl de bosc pot contenir fins a 2.000 espècies invertebrades. Per tal de tenir un sòl sà que produeixi plantes sanes, necessitem que aquesta xarxa tròfica estigui completa, és a dir, necessitem que hi hagi productors (plantes), consumidors primaris (descomponedors) i consumidors secundaris (predadors). Un sòl amb la xarxa tròfica completa és un sòl viu que juga a favor nostre. Al centre de tota la xarxa alimentària del sòl hi ha la planta, i està clar que en un monocultiu no podem esperar que aquesta xarxa sigui tan biodiversa com seria, per exemple, la xarxa d’un sòl natural.
