Scott McCloud
Entender el cómic. El arte invisible
Ed. Astiberri

Phillipp Meyer

El hijo

Literatura Random House

El recomano moltíssim. Indis “comanches”, ramats i petroli; la història dels Estats Units.

Empar Barcons

Marlo Morgan
Les veus del desert
Viena Edicions

Narra la vivència que ha viscut l’autora del llibre en primera persona, quan sense esperar-ho, es veu empenguda a fer un viatge pel desert d’Austràlia acompanyada d’una tribu d’aborígens.
És com un diari on explica les aventures o desaventures en què es troba fent aquesta travessia duríssima pel desert. De fet ella no és una aventurera nata, més aviat el contrari. Però és l’escollida. És molt interessant conèixer aquesta cultura tan ancestral dels natius australians, tot i que hi ha fets que poden semblar increïbles.
Doncs, detalla i dóna a conèixer la manera que tenen els aborígens de viure i conviure amb la natura, les costums i com interactuen amb una espècia de Déu sagrat. Gràcies aquesta comunió o vincle amb aquestes parts , sobreviuen a totes les adversitats que se’ls presenten en aquest llarg camí que és la vida al desert.
 Durant uns 3 mesos els aborígens comparteixen tota la seva saviesa amb l’autora per tal que es pugui conservar i divulgar la seva cultura, tan diferent a la nostra i cada vegada menys espiritual.
 Jo recomanaria aquest llibre pel qui vulgui fer un petit exercici de reflexió i pensar d’on venim, com érem i com vivíem abans, ara que cada cop estem tan desvinculats de la Terra degut al tipus de societat en la que vivim.

Henry Roth
Digueu-ne son
El Gall Editor

Henry Roth (Tysmenitz, Galitzia, 1906 – Alburquerque, 1995), novel·lista nord-americà d’origen jueu, va escriure Digueu-ne son quan tenia vint-i-pocs anys. Com que la novel·la no va tenir èxit va deixar d’escriure i es va dedicar a fer tota mena de feines: de llauner, de professor de matemàtiques, d’infermer en un psiquiàtric o de cuidador d’ànecs. Trenta anys més tard de la publicació de la novel·la es va reeditar i finalment va ser reconeguda. Ara és considerada una de les grans novel·les americanes del segle XX.

Digueu-ne son parla de la vida d’una família jueva acabada d’arribar a Nova York als anys trenta. A partir dels ulls d’un nen, fa un retrat de la immigració, de les relacions familiars, de la por al pare, de l’amor a la mare, de la religió, dels negocis, dels amics i dels veïns. Els diàlegs i l’ambientació són formidables. És d’aquells llibres que els comences i hi quedes enganxada.

El que més m’ha impressionat de Henry Roth és que quan tenia vuitanta i tants anys va tornar a escriure. Va escriure les quatre novel·les autobiogràfiques que formen la tetralogia anomenada A merced de una corriente salvaje,  quatre volums traduïts al castellà per Alfaguara: Una estrella brilla sobre Mount Morris Park (1999), Un trampolín de piedra sobre el Hudson (2000), Redención (2002) i Réquiem por Harlem (2002). Les recomano totes quatre.

Empar Barcons

Ara que ve Nadal vull recomanar Tres contes de Truman Capote (Anagrama). És un llibre que sempre m’ha agradat moltíssim, un d’aquells que vaig rellegint al llarg dels anys. La traducció d’en Quim Monzó no és excel·lent però es deixa llegir.

Són tres contes: “Un record de Nadal”, “El convidat del dia d’acció de gràcies” i “Un Nadal”, on Capote explica records de petit a Alabama, a casa d’uns parents llunyans on els seus pares l’enviaven a passar llargues temporades pels problemes de relació que tenien.

La relació d’un nen de set anys, en Buddy (alter ego d’en Capote) amb la seva amiga, la Sook Faulk, una parenta de més de seixanta anys, és meravellosa.

Mireu què diu en Buddy de la seva amiga:

“A més de no haver vist mai cap pel·lícula, tampoc mai no ha: menjat en un restaurant, viatjat més lluny de vuit quilòmetres de casa, rebut o enviat cap telegrama, llegit res tret de tebeos i de la Bíblia, posat maquillatge, renegat, desitjat mal a ningú, mentit a posta, deixat que un gos amb gana continués amb gana. Vet aquí unes quantes de les coses que ha fet: ha matat amb una aixada la serp de cascavell més grossa que mai s’ha vist en aquest comtat (setze cascavells), ha ensumat rapè (en secret), ha domesticat colibrins fins que se li balancegen al dit (proveu-ho), ha explicat històries de fantasmes (tots dos creiem en els fantasmes) tan estremidores que et deixen glaçat en ple mes de juliol, ha parlat amb ella mateixa, ha passejat sota la pluja, ha fet créixer les camèlies del Japó més maques de tot el poble, ha conservat les receptes de moltes menes de remeis indis, dels d’abans, inclòs un de màgic, per treure les berrugues.”

No us vénen ganes de llegir-lo?

Empar Barcons

En las novelas de Modiano persiste el tema de la ausencia, de la supervivencia de las personas desaparecidas, la esperanza de encontrar un día aquellos que hemos perdido en el pasado. Por ello, en Rue des boutiques obscures pregunta: “Que reste-t-il de la vie d’un homme? Une… Llegeix més»