Lluny de l’Àfrica
13/11/15
Isak Dinesen
Lluny de l’Àfrica
El cercle de Viena
Isak Dinesen estava enamorada de l’Àfrica. Hi va viure uns quants anys, però va haver de tornar a Dinamarca perquè el negoci de cultiu de cafè que tenia no li va anar bé. A Lluny de l’Àfrica ens descriu els grans paisatges de Kenya i Tanzània i ens explica la seva relació amb la natura, amb gaseles, lleons i cuques de llum. També parla dels kikuius que viuen a les terres de la granja i dels massai nòmades i guerrers que comercien amb vaques. Es va relacionar amb els blancs de la colònia, amb musulmans somalis i amb indis comerciants. El llibre és un retrat de l’època de la colònia britànica a l’Àfrica, però sobretot un homenatge ple d’enyorança de la seva vida a l’Àfrica.
Lluny de l’Àfrica comença així:
“Jo tenia una plantació a l’Àfrica, al peu de la serra de Ngong. L’equador travessa aquestes terres altes un centenar llarg de quilòmetres més al nord, i la plantació queda a una altitud de més de mil vuit-cents metres. Durant el dia et semblava que eres molt enlaire, a prop del sol, però els matins i els capvespres eren límpids i reparadors, i les nits eren fredes.
La posició geogràfica i l’altitud d’aquestes terres es combinaven per crear un paisatge que no tenia equivalent enlloc del món. No hi havia res que hi fos de més, ni exuberància de cap mena; era l’Àfrica filtrada a través d’aquells mil vuit-cents metres, com l’essència intensa i refinada de tot un continent. Els colors eren secs i recremats, igual que els colors de la terrissa. Els arbres tenien un fullatge d’una delicada finor, amb una disposició diferent de la que tenen els arbres a Europa; no creixia en forma de copa o de cúpula, sinó en estrats horitzontals, i aquesta estructura donava a aquells arbres alts i solitaris una semblança de palmeres, o un aire heroic i romàntic de vaixells amb tot l’aparell posat i les veles plegades, i una aparença estranya al perfil de les branques, com si tot el brancatge fimbrés dèbilment. Les velles acàcies, nues i retorçades, estaven escampades enmig de l’herbassar de les grans planes, i l’herba flairava igual que farigola i murta de Brabant; en alguns indrets la fragància era tan forta que ofenia l’olfacte. Totes les flors que hi trobaves, igual que les de les plantes i lianes del bosc, eren flors menudes com les flors dels serrats del sud d’Anglaterra; tan sols al començament de l’estació plujosa s’obrien enmig dels grans herbassars tot de gladiols robustos i grossos. Les vistes eren infinitament dilatades. Tot allò que veies transmetia grandesa i llibertat, i una noblesa incomparable.”
Empar Barcons
