Mary Karr

Mary Karr
El club de los mentirosos
Periférica & Errata Naturae

Ha sortit en català a la mateixa editorial. Jo l’he tret de la biblioteca de Vic. Recomanadíssim! Llegiu la crítica de l’enllaç.

Empar Barcons

Marcus Chown

Marcus Chown
Gravedad. Una historia de la fuerza que lo explica todo
Blackie Books

Un libre apassionant!

Parla de Newton, un geni; i dels seus principis matemàtics de la filosofia natural, que expliquen el món per primera vegada en els termes de força, massa i velocitat.
A partir d’aquests principis s’explica que la Lluna està caient constantment en cercle sobre la Terra, i es demostra que alhora se n’està allunyant 3,8 cm.
També gràcies a Newton, abans que Neptú fos vist per primera vegada ja s’havia predit que existia i a quin lloc del firmament es podria veure.
En aquest llibre s’aprenen coses increïbles: que des de la Terra i amb instruments d’alta sensibilitat es pot detectar que el Sol oscil·la una mica per l’atracció dels planetes sobre ell! O que mesurant diferents velocitats d’acostament i d’allunyament d’estrelles, s’infereix l’existència d’uns planetes invisibles. Així s’han descobert més de 2.000 planetes des de l’any 1990.
Amb humor s’explica que el músic apassionat per l’astronomia que va descobrir Urà li va posar el nom de Jordi en honor al rei Jordi III d’Anglaterra. Si el nom s’hagués mantingut “avui tindríem Mercuri, Venus, la Terra, Mart, Júpiter, Saturn … i Jordi”.
He quedat parada de saber que Europa, satèl·lit de Júpiter, és una capa de 10 quilòmetres de gel que envolta un oceà de 100 quilòmetres de profunditat. Es veu que és l’objecte del sistema solar que té més possibilitats d’albergar vida. L’autor diu que seria genial poder enviar -cosa impossible amb la tecnologia actual- un vehicle que perforés un forat al gel i arribés a l’oceà per treure’n mostres i veure si hi ha bacteris (a la terra hi ha bacteris que obtenen l’energia de compostos de sofre, no d’oxigen).
Actualment s’està construint a Xile el Gran Telescopi per a Rastrejos Sinòptics, una espècie d’antitelescopi que és capaç de generar imatges de la foscor gràcies a la llum que capta!!!
El llibre parla també de la “massa amagada” per explicar que les estrelles “en espirals” no surtin volant a l’espai intergalàctic, perquè estan subjectes a la gravetat de matèria que no és visible a través d’un telescopi.

I tot això abans de parlar d’Einstein… Einstein va demostrar que res pot desplaçar-se a una velocitat més gran que la de la llum, i que això és incompatible amb la llei de la gravetat de Newton!

Quins  cracks!!!

Empar Barcons

 

William Steig

William Steig
L’illa de l’Abel
Blackie Books

El Robinson Crusoe dels ratolins. No es desanima mai tot i les adversitats. L’enginy és la meitat de la solució.

Empar Barcons

Jeffrey Eugenides

Jeffrey Eugenides
Middlesex / La trama matrimonial
Anagrama – Empúries

Sóc fan d’en Philip Roth, he llegit la Joyce Carol Oates i en Jonathan Franzen, però ¡no coneixia en Jeffrey Eugenides! He descobert aquest autor i ja me n´he llegit tres novel·les.

Middlesex narra la història de tres generacions gregues als Estats Units, però sobretot tracta sobre la identitat sexual. ¿És genètica o cultural?

La trama matrimonial m´ha transportat a la meva època universitària perquè tinc la mateixa edat que l’Eugenides, però el més impressionant del llibre és com descriu i tracta els personatges, sobretot un que té un trastorn psicològic.

Tant un llibre com l’altre no es poden deixar de llegir un cop començats, i sap greu que s’acabin. Els recomano als alumnes de batxillerat.

Empar Barcons

 

 

Una cançó de molt lluny

A.F. Harrold
Una cançó de molt lluny
Il·lustracions de Levi Pinfold
Blackie Books

“Va deixar la bicicleta arrepenjada a la tanca, va anar cap al tobogan i i va agafar un dels cartells. Va enganxar-lo amb cel·lo; però, com que el vent de tarda el feia agitar-se, n’hi va posar una mica més per quedar tranquil·la.
—Ai! Un gatet que s’ha perdut!
La Frank es va girar en rodó i la panxa se li va arronsar de cop.
—¿Que has perdut el teu gatet, Francesca?
No va ser una pregunta feta en to sol·lícit. La persona que ho demanava, amb una repulsiva cantarella burleta com la que es fa servir per parlar amb les criatures, era en Neil Noble. Anava a la mateixa escola que la Frank, on feia un curs més que ella, i no la podia veure. Però no, no era ben bé això. No era que li tingués mania; més aviat hi tenia una fixació. La buscava, l’anava a trobar a l’hora del pati, s’ho feia venir bé per coincidir-hi a l’hora de dinar, la seguia quan tornava cap a casa després de l’escola, i ella no sabia per què.
—¿No dius res? ¿No penses respondre? —va continuar en el mateix to—. ¿Què et passa? ¿Que se t’ha menjat la llengua el gat?
I va riure de la seva pròpia brometa.
Els dos nois que tenia darrere també van riure.
Aquell parell, en Roy i en Rob, sempre el seguien a tot arreu. No obrien quasi mai la boca ni feien mai res. Es limitaven a mirar i a escoltar; eren el públic fidel d’en Neil Noble.”

El recomano als alumnes de 1r d’ESO.

Empar Barcons

El conte de la serventa

Margaret Atwood
El conte de la serventa
Quaderns Crema

El conte de la serventa és una novel·la escrita l’any 1985 sobre una societat tirànica que recorda moltes coses d’avui dia:

“M’imagino que és així com van poder-ho fer tal com ho van fer, de cop, sense que ningú en sabés res amb antelació […].
Va passar després del daltabaix, quan van matar a trets el president, van metrallar el Congrés i l’exèrcit va declarar l’estat d’excepció. En aquell moment ho van atribuir als radicals islàmics. «Que tothom mantingui la calma», deien per televisió. «La situació està dominada.» Jo estava atordida. Ho estava tothom, n’estic convençuda. Semblava impossible de creure: el govern en ple havia desaparegut de cop. ¿Com havien pogut ocupar el poder? ¿Què havia passat? Llavors va ser quan van suspendre la Constitució. Van dir que seria temporal. No hi havia hagut ni aldarulls al carrer. Al vespre la gent es quedava a casa mirant la televisió, esperant orientació. No hi havia ni tan sols un enemic a qui assenyalar.”

No he vist la sèrie, o sigui que no puc fer-ne comparacions. El que més m’interessa de la novel·la és el retrat de la submissió de la dona des del punt de vista de la dona mateix per tal de denunciar el fenomen, i l’enteresa de la víctima tot i la impotència davant del sistema. També la sensibilitat de la protagonista. I, pel que fa a l’estil de l’Atwood, la gran competència que té per retratar tant la brutalitat de la distopia com la humanitat de les víctimes.

Empar Barcons