El decibel és una unitat logarítmica de mesura que expressa la magnitud d’una quantitat física (habitualment la potència) respecte a un nivell de referència. L’ús d’una unitat logarítmica permet representar magnituds molt grans i molt petites amb nombres més petits. En ser una relació respecte a un nivell de referència, el decibel és una unitat adimensional.
El decibel és comunament utilitzat en acústica per a quantificar els nivells de so en relació a una referència de 0 dB. El nivell de referència se sol fixar en el llindar de la percepció humana, i són comuns les comparacions per il·lustrar els diferents nivells de pressió sonora.
Una raó per utilitzar el decibels és que l’orella és capaç de detectar una molt àmplia gamma de pressions sonores. La relació de la pressió acústica que causa danys permanents a curt termini limita l’exposició a la qual una orella sana pot escoltar per sobre d’un milió. Com que el poder en una ona sonora és proporcional al quadrat de la pressió, la proporció de la potència màxima a la mínima potència és superior a una (breu escala) bilions. Per fer front a una gamma tan àmplia, les unitats logarítmiques són útils: el registre d’un bilió de és de 12, per la qual cosa aquesta relació representa una diferència de 120 dB. Atès que l’orella humana no és igualment sensible a totes les freqüències de so dins de tot l’espectre, els nivells de soroll a màxima sensibilitat humana – per exemple, els harmònics superiors d’una mitjana (entre 2 i 4 kHz) – són un factor molt més sòlid en les descripcions usant un procés anomenat de ponderació de freqüència.
