L’alumnat de l’assignatura Llengua i TIC ha entrevistat dues jugadores de la Unió Esportiva Figueres. El resultat, el podeu llegir aquí sota.
Quines dificultats teniu a l’hora de jugar en comparació amb el primer equip masculí?
Et poso l’exemple del meu equip, el femení del Figueres. Hi ha un tema de poder i de confiança de la Junta Directa. Hi influeix que totes les persones que manen són homes. La confiança que se li dona al primer equip masculí, no la té el femení. Per exemple, els nois cobren per jugar a la mateixa categoria que nosaltres. No cobrem res però és que, a sobre, ens paguem tots els desplaçaments. Això és una desigualtat que segurament trobaries en qualsevol equip femení.
Quan aneu a jugar, marxeu amb autocar, o normalment aneu amb un vehicle propi?
Nosaltres anem a tots els desplaçaments amb cotxes. Un dia posa el cotxe una, l’altre dia una altra. Anem fent torns.
I els nois tenen un autocar?
Sí.
Quina diferència!
Sí, i molta gent es pregunta si és compatible jugar i treballar. Per exemple, jo estudio pedagogia a Barcelona i és veritat que és difícil. Jo faig classes de dilluns a dijous, tinc molta sort, però si estudies de dilluns a divendres, que m’ha passat, vas molt atabalada perquè és corre que a les vuit has d’anar a entrenar, dues hores, t’has de dutxar i el dia següent torna a començar. I sovint has de demanar canvis a la feina pels horaris de partit. Però a vegades hi ha canvis a última hora, i no sempre pots combinar-t’ho amb la feina.
Quants dies a la setmana entreneu? Us trobeu nois i noies compartint camp? Com va això?
Nosaltres en principi entrenàvem tres dies a la setmana, dilluns, dimecres i divendres. Després, es va decidir que només entrenéssim dos dies, perquè és veritat que moltes noies no s’ho podien compaginar tants dies. És molt difícil. I també hi ha equips de nois, sí, i hem de compartir camps.
Qui té més bons resultats?
Nosaltres. Ara tenim bastantes més victòries que els nois.
Les desigualtats també hi són quan hi ha una lesió?
No, això sí que és igual per tots. Tu et lesiones, es fa un informe mèdic te’n vas a la teva mútua, que tens com a jugadora o com a jugador, i allà et fan revisions, ressonàncies o el que sigui.
Què pensen amics i famílies que juguis a futbol?
Quan tenia tres anys vaig voler començar a jugar a futbol a l’escola i la meva mare pensava que ja se’m passaria la tonteria. Em va apuntar a ballet i jo no hi volia anar. A més tinc un germà petit que jugava a futbol. Jo vaig començar a jugar amb nois. Vaig estar dels set anys als catorze jugant-hi, i quan ja no podia, volia continuar-ho fent. El futbol de les noies i dels nois és diferent. Un és més tàctic, l’altre és més físic i d’impacte. I a mi m’agrada el físic. Al pati era l’única nena que hi jugava i vaig aprendre a jugar de la manera que ho feien els nois.
Podries jugar amb nois?
Ara les noies sí que podem. Jo podria jugar amb el masculí del Figueres, però un noi no pot jugar amb el femení. Crec que és per un tema físic i de constitucions.
Si eres millor que un noi, quan jugaves amb ells, com ho rebien?
Jo era l’única noia que jugava al meu equip, però que és en cap altre hi havia cap noia. I llavors era com hòstia, la nena aquesta! I aquests comentaris m’agradaven. Però és veritat que hi havia pares del meu equip que deien que per què jugava jo i no el seu fill. Això causava recel. I això feia que el nen després no em volgués parlar. Pel que fa a la família, jo vaig a veure tots els partits del meu germà i el meu germà ve a veure’m sempre. Jo he jugat a categories altes i ell ha vingut amb bus, i s’ha aixecat a les 6 del matí si ha calgut. El meu germà està súper orgullós de mi. Sempre m’ho diu.
Com a dones, us costa més aconseguir patrocinadors?
Els equips femenins ho tenim més difícil. Et diran que posen una pancarta al camp però que no assumiran les samarretes, per exemple. Normalment les empreses són dirigides per homes i els homes en general no aposten pel futbol femení. N’hi ha que sí, eh? No et dic que no. Però és veritat que costa una mica més.
Què és per a tu el futbol?
Jo ara mateix jugo per diversió. Jo he jugat, com t’he dit abans, en categories altes. Llavors sí que jugaves per autoestima, com per dir-te a tu mateixa que pots arribar lluny, saps? Però una vegada ja hi arribes dius i ara què?
Has aconseguit un dels teus objectius…
Sí, però en l’època que estem al futbol femení, com no arribis al Barça, a l’Espanyol al Madrid… ho tens difícil.
Però és un primer pas.
Al masculí et poden veure i et porten a la Masia, és rotllo t’he vist, pum, t’agafo i et porto a la Masia. En futbol femení no, les fan promocionar des de dins. És molt estrany que t’agafin quan ets una mica gran… amb vuit o deu anys sí, però no amb vint.
Com porteu el tema de la pressió?
És veritat que totes som súper competitives i ens encanta aquesta pressió: hem de guanyar, perquè, si no, no aniríem bé a l’equip. Però tot i això, la pressió és més de dalt: si no guanyeu, es canviarà l’entrenador; si no guanyeu, no sé què…
Sou molt competitives entre vosaltres?
Entre nosaltres, no tant. Una mica, però no gaire. És una competitivitat de col·legues. Però és veritat que jo em considero una jugadora intensa, tant a l’entrenament com al partit.
Quina sensació teniu del vostre ofici, si és que és un ofici el que voleu?
Ara mateix, en la categoria en què estem, i en el club en què estem, no és cap ofici. És diversió, companyonia, amistat, passar-s’ho bé i gaudir d’un esport que ens agrada.
Què significa guanyar un partit amb la vostra afició al costat?
A mi m’encanta que hi hagi afició, la veritat. Quan surto i veig que hi ha afició és un xute d’adrenalina impressionant. Perquè dius ostres, ens donen suport, no estem soles. Perquè nosaltres ens hem girat moltes vegades i només hi havia les nostres mares. I ara que el futbol femení està de moda, és veritat que molta més gent el ve a veure, i això per a nosaltres és motiu d’orgull.
Falten moltes coses per canviar al futbol femení?
Crec que al futbol femení li queda molt per aprendre, però a poc a poc va evolucionant i això és el més important.
En quin punt es troba ara la Unió Esportiva Figueres, el masculí, en comparació amb l’any 90-91, que va estar a punt de pujar a Primera, i que tenia una afició molt potent?
Veig que ha baixat bastant. No té res a veure. Tampoc hi ha el nivell que hi havia quan volien pujar, ni de lluny.
I vosaltres, podríeu pujar de categoria aquest any?
Ara mateix no estem en gaire bon moment. També és veritat que hi ha altres equips forts de la mateixa categoria en els quals les noies cobren. Tot i això, podríem estar més amunt. Hi ha molts factors i, a vegades, quan una companya passa per un mal moment ens afecta a totes.
I per últim, digues-me dues referents femenines de l’esport.
La meva referent màxima és la Claudia Pina, que és la jugadora del Barça. M’encanta com juga. La visió de joc, el toc… Per mi és la millor del món, la veritat. I com a segona, l’Aitana Bonmatí. És una jugadora que destaca molt per la seva manera de jugar, de tocar la pilota, d’observar… Em recorda molt a Xavi Hernández.
Moltes gràcies!
Gràcies.
