Dimecres, 09 d’octubre 2019
A la cel·la em sento una persona desemparada, no veig el sentit que ens tinguin allà com a lleons engabiats. La solitud de la cel·la amb fa sentir com si estigués mort, per no poder estar amb la meva dona que porto divuit anys amb ella.
Al pati és com si estigués a la selva, baralles cada dia, drogues, discussions totes els dies; és el pitjor que m’ha passat a tota la meva vida, és un infern tot això que estic vivint, mai em perdonaré el mal que li estic fent a la meva dona per deixar-la sola. Mai em perdonaré tot això! perquè això no és viure, això és estar viu, però mort al mateix temps.
També penso que algun dia sortiré per poder fer feliç a la meva dona i al meu gos, però la veritat és que això ho veig una mica lluny, em costa molt estar aquí sense sentir la seva essència, la seva suor, la seva olor, el tacte de la seva pell i els seus llavis amb el meus llavis. M’agradaria donar-li una abraçada i fondre’m amb la seva ànima, treballar com sempre he fet. Ara tinc clar tots els error que he comès però ja és massa tard, ara he de ser fort i fer les coses bé per sortir el més aviat possible.
Rubén Bellerín Jimenéz
Me siento muy orgullosa de leer lo que has escrito ..se me saltan las lágrimas porque ojalá hubiéramos aprendido esto sin necesidad de pasar por el infierno que estás pasando pero has escogido el camino correcto el de luchar el de callar bocas el de hacerte una buena persona y eso te hace enorme por todo eso te quiero y quiero que sigas así y pronto estarás fuera siendo la persona que se que eres