La Laura Regincós alumnat de 2n de batxillerat del nostre institut, ha guanyat el premi de Narrativa Curta, sobre compromís social, convocat per l’Ajuntament de Begur dins del cartell dels PREMIS D’EDUCACIÓ JOSEP PALLACH 2015-2016. La nostra enhorabona a l’escriptora.
Aquí teniu la narració premiada:
MATINADA AL MEDITERRANI
No recordo quant temps fa. Jo diria que una vida… tot i que podria ser molt menys. Podria haver-me passat ahir —crec que va ser ahir, de fet—.
Una altra glopada de Mediterrani gola avall, seguint un camí ja massa recorregut. Havia begut tanta aigua que notava la sal acumulant-se’m a les venes: enlloc de colesterol, cristalls blancs. Vaig pensar que tenia més mar a dins que no pas envoltant-me, però quan vaig aixecar el cap de l’onada vaig tenir clar que això era una bajanada: dins el meu cos famèlic no cabia l’infinit gris de matinada i arrissat de vent que em separava de l’altra costa.
Em sentia una intrusa, endinsant-me en aigües quietes i netes amb una ànima que, de tant ensangonada, temia que tenyís el mar sencer. Vaig contagiar la meva pell amb la gelor de les profunditats, que tants de nosaltres havien enterrat, i vaig decidir buidar la meva ment de tot el que no fos l’horitzó. La superfície del cel i la del Mediterrani compartien colors, però el seu bes era impedit per una finia línia de daurat, encara sense sol.
En realitat, mai vaig arribar a pensar que nedaria fins a la salvació. No m’estranyaria haver-me deixat el seny a la guerra, però la meva no era el tipus de bogeria que et feia creure que podies travessar centenars de quilòmetres en una nit només amb la força de la determinació —perquè d’altra no en teníem—. No, és clar que no: per creure’t aquesta travessia es necessitava esperança, i d’això en tenia encara menys que de menjar.
El que em va empènyer a mi va ser que estava farta de la sorra. Sorra a la pell, sorra dins la roba, sorra al pa, sorra entre les dents. Dunes de sorra, castells de sorra, fosses comunes de sorra. És clar que feia fred dins el mar, però a la platja també.
No recordo exactament el moment en què vaig decidir morir. No crec que fos al contemplar algun acte de brutalitat —ja els havia vist tots—, sinó que em vaig trencar en silenci, procurant no molestar. Probablement un matí, al obrir els ulls, em vaig sorprendre pensant que ja n’hi havia hagut prou.
La meva primera idea va ser arrencar a córrer cap als guàrdies —es mantenien immòbils, com si fossin de pedra, i per això els odiava: un no pot culpar al mar d’estar on està i impedir-te el pas, però quina excusa tenien ells?—, però la vaig haver de rebutjar. Una família —que llavors ja només eren els pares— se’m va avançar. Recordo perfectament els seus ulls. En uns rostres sense carn —feia setmanes que ens preparàvem per morir: ja teníem pinta de cadàvers, només esperàvem el cop final que ens prengués l’alè—, els ulls semblaven pilotes inflades fetes de gelatina. Ambdós tenien els iris blaus, massa blaus, massa clars, massa morts. Quina angúnia, Senyor.
Jo no volia que ningú em veiés tan vulnerable i amb un aspecte tan horrible. Per tant també quedava descartat el morir-se de gana, o qualsevol altre cosa que deixés un cadàver visible. Jo, com tots, havia vist la gent que passava hores mirant com les onades trencaven plàcidament o intentant albirar una vela blanca salvadora, sovint confonent-la amb l’escuma de les onades. I un dia no eren enlloc, i tots sabíem què se n’havia fet.
Que en pau descansi, murmurava algú. I desapareixien, sense gaire res més.
Era perfecte.
Però tot i que el meu objectiu fos que ningú tornés a saber res de mi, volia una mica de dignitat, només una punta de bellesa per sentir-me especial, o admirada… volia tornar a voler a viure, encara que fos l’instant abans de la mort. Per això vaig entrar al mar un parell d’hores abans de l’alba, quan encara era massa fosc per veure la sorra arremolinant-se al voltant dels meus peus a mesura que m’allunyava de la costa.
Quan el sol va començar a sortir, una brasa encesa a orient, ja no nedava. Em limitava a mantenir la barbeta fora de l’aigua, tot i que de tant en tant venia una onada que m’agafava desprevinguda i em capbussava. Els ulls em coïen per la sal, em cremaven els músculs, el meu respirar era una ranera esgotada que semblava impossible que vingués de mi.
I el cel… hauríeu d’haver vist aquell cel. Quasi em vaig oblidar de que m’estava morint. Quina visió més decepcionant. El gris amb prou feines si estava tacat per humils pinzellades roses. Quina classe de broma celestial era aquella? Que era el meu comiat! Jo volia un horitzó passional de sang i or, com si un incendi d’estiu hagués saltat de les copes dels pins i hagués començat a cremar els núvols.
Jo estava disposada a dormir sense queixar-me si almenys el sol em deia adéu… I en canvi aquella broma, un avorrit cel netejat pel vent!
Que bonic, vaig sentir-me dir. Em vaig enfadar amb mi mateixa. No era bonic, era una burla! I llavors em vaig adonar de que no estava sola. Una altra dona em mirava amb expressió trista. Jo ja m’estava enfonsant, decepcionada i furiosa, quan ella em va explicar que una setmana abans el seu fill havia mort en una matinada tempestuosa en què hi havien tantes onades al cel com a la terra. S’havia deixat ofegar, i des de llavors la bona dona havia esperat a algú a qui salvar d’aquell destí.
Jo li vaig dir que el seu fill havia tingut sort, que el comiat que el cel m’havia donat a mi no valia per a res. Ella em va dir que potser era perquè encara no volia dir-me adéu. No va fer servir unes altres paraules, boniques o èpiques, no. Només això. Que potser encara no em tocava morir.
Tenia raó. Necessitava que algú em demanés que lluités. Ens va costar dues hores, tornar a la platja. Estava aterrida, creia que moriria, però quan es tracta de sobreviure sempre es tenen forces per una mica més. M’estava ofegant, em feia mal tot, quasi no m’hi veia, tremolava… però finalment vaig notar el tacte aspre de la sorra als peus.
Em vaig quedar agenollada on trenquen les onades, xopa, morta de fred, plorant, assegurant-me de que els pulmons funcionessin bé —havia tornat a néixer—. Esperaria a que hi hagués una matinada que valgués la pena. Una matinada que, ella sola, fos més bella que tota la vida que em quedava per endavant. Per sort, mentre vaig estar a la platja d’Argelers no n’hi va haver cap prou especial. I a mesura que estimava més la vida, més bonica havia de ser la matinada. A dia d’avui, ni el cel més roent em podria convèncer d’endinsar-me al mar.
Crec que, de fet, no va ser ahir tot això. Em penso que va ser fa seixanta anys. O potser setanta, no n’estic segura. Nosaltres també vam estar en aquesta situació, no us en recordeu? Deixeu-los entrar, si us plau. Al fons del Mediterrani ja hi jeuen massa persones.
