La mossegada és un dels impulsos més viscerals dels infants, i també propi d’una etapa de la vida en què la boca és un focus d’activitat intensa. El dolor físic que provoquen les mossegades generen conseqüències en el clima de les relacions entre els infants i, sovint, entre els adults. Proposem comprendre més bé per què es donen i, sobretot, com acompanyar aquestes situacions.

Durant els tres primers anys de vida la socialització entre iguals és difícil de gestionar per a alguns infants, perquè madurativament encara no estan preparats per a aquesta socialització secundària (fora del nucli familiar). Sí, és cert que mostren interès per observar els altres infants, gaudeixen de passar estones amb ells i d’acostar-s’hi, però aquest interès queda lluny del fet d’estar preparats per a una convivència entre iguals que els obliga a regir-se per certes normes i convencions socials.

Es troben en un moment maduratiu egocèntric i per tant entenen el món a la seva manera; els és impossible empatitzar i entendre les necessitats i emocions de l’altre. Això vol dir que els hem de deixar fer el que vulguin i com vulguin? No, això vol dir que hem d’oferir un model i un acompanyament en aquestes normes i valors socials, però entenent en quin punt estan i sense judicis ni etiquetes.

Quan entre grups d’infants d’edats primerenques comencen a aparèixer els primers conflictes entre iguals, poden desembocar en cops, empentes, estirades de cabells o mossegades, accions impulsives que generen malestar per les seves conseqüències. Aquestes conseqüències són més evidents amb les mossegades, perquè sovint deixen empremta.

Tot i que són situacions que poden sorgir de manera freqüent en parcs i escoles, en cap cas són desitjables perquè sempre aporten dolor, el dels infants que són mossegats, el dels que mosseguen i el de totes les parts implicades (les famílies i, en el cas que sigui a l’escola, els professionals que hi treballen). Es tracta de situacions que sovint passen en dècimes de segon, difícils de predir i controlar i que deixen a tothom sensacions desagradables, ja que poden generar rebuig o impotència.

–> Quan el meu fill mossega

Intentar prendre mesures preventives: Es pot posar consciència en les situacions en què es generen més les mossegades per intentar aplicar, així, el principi de prevenció anticipant-nos al que creiem que pot passar però trobant l’equilibri per no caure en la desconfiança cap a la criatura, i sense tornar-nos la seva ombra.

Pensar si hi ha cap situació que pugui estar afectant el petit/a… Els infants, com els adults, es mostren sensibles al que passa al seu entorn més proper. És possible que algun episodi de mossegades es produeixi per alguna situació viscuda: l’arribada d’un germanet, un canvi de domicili, una separació del nucli familiar, un excés d’estimulació, canvis… Posar consciència en el fet que hi pot haver alguna situació que faci que l’infant estigui més sensible pot ajudar a entendre la conducta transitòria de la criatura. Aquesta consciència també pot possibilitar que es trobin mecanismes per acompanyar aquesta conducta de forma més empàtica.

Límits clars però cuidant la manera d’aplicar-los: Les mossegades s’han d’acompanyar de límits ben clars; hem de transmetre que no està permès fer-se mal a un mateix, ni als altres. Cal fer-ho des del màxim respecte cap a l’infant, tenint cura del tipus de llenguatge que fem servir tot evitant fer ús d’expressions que portin implícita una càrrega emocional de l’adult tipus: «No m’agrada que mosseguis», «Em fas enfadar molt quan mossegues», «Que no veus que li fas mal?».

El límit sempre s’ha d’expressar amb claredat i fermesa, però veiem més convenient fer servir frases que descriguin i ajudin l’infant a recordar la norma simplement expressant la realitat: «Això li fa mal».

Oferir una alternativa per mossegar: Quan recordem la norma podem valorar si pot ser d’utilitat oferir una alternativa per mossegar, com, per exemple, mossegadors, alguna fruita o altres objectes. L’acció de mossegar en si no és negativa si no es fa mal a ningú; ningú jutja que sigui dolent mossegar una poma.

No demanar responsabilitats: No creiem que els infants tan petits s’hagin de fer càrrec de la situació. Fer un petonet o demanar perdó no té sentit per a ells i no repara l’acció. Més aviat integren que, quan passa una cosa, després ha de venir l’altre, i ens trobem situacions en què mosseguen i automàticament demanen perdó o volen petonejar l’altre infant, que, dolgut, no accepta els petons (com és normal). L’acció l’hem de reparar els adults, tot oferint un model que ajudarà a fer que ells ho entenguin quan estiguin preparats.

–> Quan mosseguen el meu fill

Acompanyar el moment de dolor a través de la cura: L’ajudarà a calmar-se dedicar un temps a acompanyar l’emoció; paraules amoroses, empatia i les cures necessàries per alleujar el dolor: aigua freda, crema, massatge…

No dramatitzar per poder empoderar: Els podem fer de mirall descrivint la situació que ha passat: «Veig que t’han mossegat, et deu haver fet mal». La resiliència, la capacitat de sobreposar-se i adaptar-se només es pot donar quan la persona no se situa en una posició de víctima. L’empoderarem ajudant-lo a trobar paraules o accions que li permetin protegir-se: «M’estàs fent mal o no m’agrada», posar la mà, marxar a un altre espai… Cal que sentin que els creiem capaços de protegir-se a través de diverses estratègies.

No caure en el judici o la venjança: Com a mares o pares és difícil controlar les emocions que es desperten quan la nostra criatura ha rebut una mossegada; entendre la realitat ens ajudarà a no deixar-nos portar per aquestes emocions. Saber com funcionen els infants en cada etapa, què els passa i què necessiten, tenir empatia i comunicar-se amb les altres parts implicades (les educadores si el fet passa a l’escola, o altres famílies si és un cas reiterat amb gent coneguda) sense jutjar i amb la voluntat de caminar plegats ens pot ajudar que aquestes emocions no ens desbordin. I així estarem oferint un bon model.

Cal tenir present que la mossegada no és un aprenentatge; sorgeix d’un impuls incontrolable. La bona notícia és que a mesura que tenen més capacitat d’autoregulació es va diluint.

Preguntes freqüents a l’escola bressol

A les escoles bressol, lamentablement, les mossegades són una realitat que en algun moment apareix. Al llarg dels anys hem pogut recol·lectar algunes preguntes freqüents que les famílies es plantegen quan això passa.

És el mateix infant qui mossega? És només al meu fill/a?

Ni és un infant el que mossega ni ho fa només al mateix infant; si fos així, tot seria molt més fàcil d’evitar! Malauradament les mossegades es donen diverses vegades i per diferents motius: enmig d’un conflicte, com a descàrrega emocional, per defensar un objecte, en un intent de relació que se’ls en va de les mans…

És útil aplicar alguna mesura correctora?

Hi ha maneres d’acompanyar més enllà del càstig o les mesures correctores. Lluny d’allò a què tradicionalment estem acostumats, que ens ha fet creure que els infants aprenen a comportar-se a través del càstig o el premi, sabem que no tan sols no és així, sinó que, amb aquestes pràctiques que no són efectives, en el millor dels casos el que aconseguim és una conducta «domesticada», com aquell qui diu, amb efectes col·laterals força negatius en el desenvolupament de la personalitat (frustració, baixa autoestima, pobra intel·ligència emocional i pobra gestió de les emocions…). Aquestes mesures conductistes no aporten res a l’aprenentatge dels infants respecte a conductes de socialització.

Sempre cal tenir present que el límit de no fer mal als altres és clar i contundent.

Podem saber qui ha mossegat el meu fill/a?

Tenir coneixement de qui ha mossegat el petit/a no canviarà la situació ni aportarà res de positiu; és una informació innecessària perquè pot acabar generant una mirada de judici cap a l’infant que mossega i això en cap cas és desitjable. Des de l’escola pretenem protegir totes les parts implicades; tots els infants mereixen que vetllem per ells i més encara quan passen per situacions de difícil gestió.

Què els diem quan en parlem a casa?

Quan en parleu a casa, ja fa molta estona que la situació s’ha produït i per a ells és més descontextualitzat. Pot ser que us ensenyin on li han fet mal o que us diguin qui ha sigut, podeu fer preguntes per comprendre com ha viscut la situació o veure com està, però no per indagar ni per «fer justícia»; en cap cas aquesta actitud repararà la situació. Podeu tractar-ho descrivint el que ha passat com faríeu amb qualsevol altre accident: «Veig que t’han mossegat aquí, et deu haver fet mal; t’han posat aigua o crema? T’ha passat ràpid?».

En cas que sigui l’infant que mossega, és preferible no treure el tema a casa; ells viuen en un present que no els permet connectar les explicacions que els podem donar amb el fet que han viscut.

Quan sorgeix el tema per part de l’infant vol dir que sí que hi ha aquesta capacitat de connectar, però és preferible no omplir el nostre discurs de preguntes i explicacions. Malgrat que necessitem entendre per què el nostre infant està mossegant, ell no ens podrà respondre com volem i un excés d’explicacions tipus «No has de mossegar, que els fas mal, pobrets, els teus companys…» o fins i tot «És que si mossegues ningú voldrà jugar amb tu, el que fas està molt malament, la mama s’enfada si mossegues» el que farà és augmentar la pressió i el sentiment que hi ha alguna cosa malament en el petit. Com sempre, més val respondre amb la realitat, amb preguntes senzilles i amb la confiança i l’esperança en el nostre pensament: «Avui has mossegat X? I com ha passat? Li deu haver fer mal… Quan et passi això trobaràs la manera de fer-ho diferent».

El meu fill/a mossega o mossegarà també?

Cada infant és únic i no podem predir què farà en un futur, en aquest o altres aspectes del seu desenvolupament. De vegades ho fan anecdòticament, com una nova experimentació; proven què passa i no ho tornen a fer més, i d’altres vegades ho fan de manera més reiterada. L’infant no necessàriament imitarà aquesta conducta ni aprendrà a «defensar-se» a través d’ella. El registre emocional que deixa una mossegada no és agradable; quan un infant mossega en repetides ocasions no ho fa com un joc, ni per imitació, ho fa perquè realment no ho pot contenir.

Text extret de: https://viureenfamilia.wordpress.com/2022/04/20/mossegades-per-que-passa-i-com-els-podem-ajudar/