| ¿En quién se ha convertido JACK?
En 1888 un niño de cabello largo y blanco hasta los hombros, un ojo rojo y el otro azul y una boca grande con una sonrisa grabada en ella estaba buscando comida en el cubo de basura del callejón de atrás de un restaurante. Mientras Jack recogía un trozo de pan bien grande cuando el cocinero salió de la puerta trasera, agarró a Jack por el cuello, lo lanzó al suelo y comenzó a darle patadas -aunque sea basura es de mi propiedad y no te permito que lo comas ni que te lo lleves- dijo el hombre gordo y con botas de cuero. Jack comenzó a ver al hombre de un color rojo, ya que el niño podía ver las emociones de la gente en colores gracias a su hojo rojo. -Lo siento, lo siento- dijo Jack. Nno volveré a hacerlo, te lo suplico no me hagas daño. El color del hombre cambió a amarillo “es el color de superioridad” pensó Jack -coge el pan y vete y no vuelvas por aquí- dijo. Per seguir llegint, cliqueu aquí. |
L’Adrià Navarro és alumne de 1r d’ESO. Tinc 13 anys, ja de petit vaig començar a aficionar-me a llegir amb les històries fantàstiques de Gerónimo Stilton, que encara m’agraden, i així vaig començar a escriure petites històries després de llegir molt, i agafar idees de les diferents maneres d’escriure. Aquesta petita mostra de Jack és una versió molt suau, que he adaptat per publicar aquí, però la original és un text molt més “Creepy”, dur, en que no et quedes impassible. Escriure no em ve de família, però tinc un besavi que és molt especial, ell pinta quadres, és un artista, i a vegades fa rèpliques de les obres icòniques, incorporant-hi transformacions en color. També té una col·lecció de figuretes de personatges de diferents etapes històriques, en una vitrina, que m’encanta admirar. Jo voldria arribar a ser un professional de la literatura, publicar i que em paguin per les obres. Ara estic pensant d’escriure una novel·la per capítols, de fantasia i màgia, que el seu contingut enganxi a nens de 7 a 10 anys. Actualment m’estic inclinant a llegir Magnum Chase, que ja és més per adults, i té l’empremta interessantíssima de la cultura nòrdica. |
|
L’Arnau Mas Cenamor ha fet aquest meravellós retrat femení. L’Arnau és un alumne de 2n d’ESO molt aficionat a dibuixar, ja li ve de petit, sempre ha anat provant de dibuixar personatges i coses que li criden l’atenció, inclús les que veu a les pel·lícules, sèries o vídeos. Ha anat investigant i buscant els materials que l’ajuden a aconseguir l’efecte que vol donar en els seus dibuixos: carbonet, ceres… Ell diu que dibuixar és com fer una recepta de cuina: tu busques els ingredients i la fas! L’Arnau vol transmetre que és una afició, que si a tu t’agrada una cosa la facis, no diguis «no puc», «no en sé»…comences i ho fas! |
 |
| La gran afició de la Berta Rota de 4t d’ESO és l’atletisme. Va començar participant en cross escolars des dels 3 anys. Explica que córrer li dóna una bona sensació: “M’allibera dels pensaments, dels problemes”. Ho enfoca tot cap al seu objectiu i no hi ha res més que la distregui. Afegeix que el millor és que aquesta activitat li dóna èxits personals que no són escolars. Puntualitza que quan corres depens molt de tu mateixa: “És per això que m’agrada, el control que tens sobre el que fas, i si no corres, hi perds tu” . És diferent d’activitat que demana un esport d’equip com seria el futbol, bàsquet… en què depens molt dels altres. En atletisme també formem equips, però és d’una altra manera, va de reptes amb un mateix. Fa poc la Berta va anar al campionat d’Espanya a Burgos gràcies al fet que el seu equip va quedar ben posicionat al Campionat de Catalunya, els cinquens classificats. La Berta continua: “L’atletisme no només és córrer, hi ha altres disciplines interessants: cross i trail que jo també faig, i a més javelina, perxa, salt d’alçada, de llargària…” “A casa m’animen molt, i els agrada que jo tingui el meu món de l’esport, i clar, jo també n’estic molt contenta.” |
Per veure un vídeo de la Berta cliqueu aquí. |
| Em dic Aina Camprubí i soc alumna de 1r d’ESO. Jo, des de sempre he tingut el meu diari i he escrit tot el que em passa pel cap, això sí, només escric el que penso de veritat. A més d’escriure, expresso els meus sentiments cantant, ballant, dibuixant… encara que a vegades siguin idees dels altres, jo ho visc i experimento a la meva manera i amb el meu cos. Aquesta part d’expressió artística ja em ve de família: tinc una tieta que fa ballet clàssic, i una altra que fa hip-hop, una cosina que es dedica al teatre, la dansa i el ball. Tots els meus avis fan cant coral, la meva àvia és escriptora i a més fa teatre, la meva mare va fer jazz, però no s’hi va acabar dedicant. Com em ve? Jo m’inspiro sovint cap al tard, entre la tarda i la nit, escric quan estic tranquil·la. El que faig és apuntar-ho en qualsevol moment, en diversos dispositius, sempre hi tinc una carpeta que es diu “Reflexions” i llavors és quan explico el que sento. A vegades escric històries, ja ho feia de petita, tot el dia, últimament intento treballar en una novel·la, quan estic més inspirada. Jo volia ser guionista de cine, inclús tinc fet el guió d’una peli, que en part, vam rodar abans del confinament. M’encanten els musicals, tot m’ha sortit arran del teatre, la dansa el cant… és el que em dona vida. |
Cada dia quan em llevo desitjo que sigui de nit per poder refugiar-me amb un cop i un altre en els meus somnis, somnis que són la vida que desitjo, que les coses bones no tenen final i que només tenen un principi. A mi m’agradaria que tot fos com visc en els somnis, per això m’agradaria dormir fins sempre, dormir, refugiar-me en un lloc que tot és perfecte, però no pot ser. Desitgem coses de la mentida, els somnis son mentida i ens enganyen a tots. Ens passem la vida desitjant i no gaudint el que tenim a davant, sigui bo o dolent, però és així i no ho podem canviar. Perquè la realitat no sempre és el que desitgem. 04/11/23 |
| Hípica! Fa dos anys l’Anna Baraut i la Paula Carrillo es van decidir a anar a muntar a cavall juntes, va ser just quan l’institut va organitzar la jornada esportiva i van anar a Vilaformiu. “Aquell dia ens va agradar, i com una “conya” ens vam apuntar”, diuen.
A la Paula muntar li dóna la sensació de gust, sentir-se damunt del cavall, però sent una mica de por pensant si el cavall farà algun comportament inesperat. L’Anna se sent tranquil·la, “Em distrec, en aquestes estones només penso en el cavall i jo, en com ens compenetrem, i ja no hi ha res més.” La Paula veu a venir que no podrà continuar gaire temps més perquè el curs vinent no li combinaran els horaris, encara que voldria continuar-ho més endavant. L’Anna es planteja de continuar anant-hi si no està gaire atabalada pels estudis, encara que no sigui tan sovint. Parlant de la possibilitat d’entrar en el món de la competició aclareixen: “Nosaltres tenim un nivell bàsic i no tenim l’edat per competir, però ens agradaria poder-ho fer més endavant, seria emocionant”. Elles recomanen la hípica perquè hi veuen moltes avantatges per a si mateixes i per a altres persones, i ens posen un exemple: “Els nens amb dificultats d’algun tipus que fan hipoteràpia, connecten amb el cavall com nosaltres i aquest afecte, aquesta relació, és una sensació que t’omple”. |
|
