La societat

Per Eva Diez, 3r ESO
Concurs literari: Premi prosa catalana

Em giro, tombo el cap, veig a ma mare dient-me adéu. Està plorant, es llença a terra. Sé que en aquest moment comença una nova etapa, una nova vida per mi i per la meva família. Arribo dalt de les escales i penso, serà el correcte anar-me’n a viure a Barcelona? No em responc perquè no sé què pensar. Pakistan i Barcelona estan molt lluny, però penso que tindré una millor vida allà que la que tenia al meu país. El problema és que em costa una mica parlar castellà, el que sé m’ho va ensenyar la meva àvia que vivia a Barcelona.

Passa l’estona, fins que és l’hora de pujar a l’avió, entro i m’assec, començo a pensar com serà la meva vida allà, i tinc por. No aquella por que dius: «quina ximpleria», sinó aquella por de veritat, por que la gent em miri malament o diferent a com miren als altres, a no ser acceptada per la societat, que a la feina no em deixin portar el mocador, simplement tinc por a mostrar-me tal com soc. M’adormo.

Passen 8 hores hores d’avió i sona una veu que diu «En 10 minuts arribem a l’aeroport d’El Prat, recolliu el vostre espai i poseu-vos el cinturó per aterrar». Faig cas i començo a recollir la meva tauleta. Temps després baixo de l’avió i agafo un taxi dels molts que hi ha a la sortida. El conductor del cotxe és un home atractiu, començo a parlar amb ell i em diu que fa molt temps, quan ell tenia 2 anys, va immigrar de l’Índia cap aquí, perquè el seu pare vivia aquí i la seva mare per amor es va traslladar de país. Ràpidament em va agradar, em va semblar una persona honesta i bona, així que ens vam intercanviar els números de telèfon. Temps més tard, vaig arribar al meu destí, a la vivenda que havia comprat el meu pare per mi. Era bastant gran, però no m’agradava com estava decorada, així que vaig sortir i vaig comprar diferents coses, com pintura, mobles i, a més a més, menjar… etc. A Pakistan treballava com a secretaria de l’empresa que té el meu pare, una empresa molt coneguda allà. Així que per això m’he comprat tantes coses, perquè el meu pare em dóna molts diners.

Vaig estar tot el cap de setmana arreglant el pis i buscant feina estable i que m’agradés. Em va costar moltíssim, els únics llocs per treballar que hi hava eren de cambrera, escombriaire, senyora de la neteja i pocs més. A banda, vaig fer una entrevista per fer de secretaria, perquè era el que m’agradava i sabia fer, però com també hi havia una altra noia interessada que era d’aquí, de Barcelona, la van agafar a ella i no a mi. Em vaig quedar bocabadada, quan em van dir perquè l’ havien triat. Crec que ja us ho podreu
imaginar. Em vaig sentir impotent i empipada. Imagineu-vos que aneu a una entrevista de feina i us diuen: Ho sento, no pots treballar aquí perquè ets pakistanesa i a la gent no li agradarà. A sobre el teu físic no es gens atractiu. Em vaig quedar de pedra. Vaig estar tot aquell dia trista.

Al dia següent no vaig trobar feina, així que vaig trucar al noi que vaig conèixer al taxi per preguntar-li si coneixia algun lloc on pogués treballar. L’endemà, vam quedar i vam estar parlant, em va dir que el seu pare tenia un bar al centre de Barcelona, i que podia parlar amb ell per veure si podia treballar allà. Però va passar el temps i no em va dir res, el trucava i no em contestava, li enviava missatges i no els veia. Vaig deixar d’insistir.

Al final vaig acabar treballant a una mesquita com a supervisora que tot estigui correcte. Odiava la meva feina perquè l’únic que feia era voltar per l’interior. A mesura que passava el temps, vaig fer diferents amigues a la mesquita i quedava amb elles quatre cops a la setmana. Dues d’elles al matí i les altres dues a la nit. M’ho començava a passar bé, fins que va succeir. Un dia, exactament el dia 21 de setembre, vaig sortir per anar a una festa que hi havia al centre de la ciutat, en diuen les festes de la Mercè. Les meves amigues i jo vam anar-hi i ens vam quedar fins les 5 de la matinada cantant i saltant, va ser un dels millor moments de la meva vida, ja que estava feliç i contenta.

De camí a cap a casa, vaig anar amb una d’elles, que em va acompanyar fins al meu portal i després va marxar. Li vaig dir adéu, i va pujar al cotxe. Acte seguit, vaig obrir la porta i de sobte vaig sentir un soroll que no em va agradar, era tard i vaig pensar que havia estat el vent, però em vaig equivocar, en un obrir i tancar d’ulls un home em va ficar una bossa al cap, em va deixar inconscient i en despertar-me em vaig trobar en un llit, despullada i amb les mans i els peus lligats als cantons del llit. En aquell moment em vaig adonar del que estava passant. Suposo que vosaltres també ho sabeu. Em vaig quedar en xoc, aquest cop tenia molta por, però no la por que tenia al principi de la història si no por aterridora, por a fer alguna cosa que no volia, a ser forçada per un home, a ser obligada a actes sexuals sense sentir cap mena de plaer. Jo no volia passar per allò, de la mateixa manera que no vull que ningú passi per aquesta situació.

Estava plorant, no sabia què fer, de sobte el noi va entrar, tenia un objecte a la mà, no vaig voler saber que era, així que vaig tancar els ulls i em vaig dir per dins: Zahra tu pots. Durant el temps que va estar a casa meva, ho vaig passar fatal, no vull donar detalls del que va succeir perquè em veig incapaç d’explicar-ho. L’únic que us puc dir és com em vaig sentir. Em vaig veure com un objecte, sense vida, em maltractava, feia el que volia amb mi, jo li deia que no, em vaig sentir impotent, infravalorada, avergonyida, inferior, subestimada, culpable, indefensa, i mil adjectius menyspreables més.Va ser la pitjor experiència de la meva vida. Quan passes aquest moment, penses que no vals res i que no serveixes per res. Em va costar un temps treure’m aquesta idea del cap. Les meves amigues em van ajudar i em van donar molt consells però no em van servir per massa així que com estava malament, malament de debò, vaig decidir anar a una psicòloga perquè m’ajudés.

Les sessions amb ella eren agradables, era una noia senzilla, vestia d’una manera formal i a l’hora divertida, els seus consells em servien de molt, em sentia acollida, sentia que li podia explicar qualsevol cosa i sabia que ella m’ajudaria i em diria que fer. Vaig anar-hi durant 6 mesos, tres cops a la setmana. Potser penseu que és molt temps però estava molt malament desprès del que m’havia succeït. Van ser uns mesos fastigosos. Però ara ja estic millor, encara que penso que mai ho podré superar al cent per cent, perquè es molt dur, et destrossa psicològicament i físicament.

Els dies van anar passant, anava fent la meva vida, m’aixecava, em preparava, anava a la feina, quedava amb les meves amigues i tornava a casa. Fins que un dia, aquesta rutina va canviar, perquè vaig conèixer un home, un home alt i molt guapo. Era agradable parlar amb ell, notava que m’escoltava i m’estimava així que vam començar a sortir. Érem molt feliços, quedàvem i anàvem al cine, a prendre un gelat, al restaurant i a mil llocs increïbles. Tot va ser diferent quan em va demanar fer l’amor. Va ser a la nit d’aquell 23 de març. Els dos ens ho vam passar genial, i desprès de sopar, vam començar a besar-nos al sofà. Va intentar treure’m la samarreta i en aquell moment em vaig ensorrar i vaig començar a plorar. Ell no entenia el que em passava, jo tampoc. Suposo que em vaig quedar traumatitzada a causa del noi que em va agredir. Tenia paüra a sentir-me així un altre cop, així que vaig dir-li que parés, que tenia por, que no em sentia còmoda. Em va preguntar fins quan tindria aquesta por i li vaig contestar que aquesta por mai se’m trauria, perquè mai es pot superar una cosa com aquesta.

Finalment, vaig poder contestar a la pregunta que em vaig fer al principi. «Serà correcte anar-me’n a viure a Barcelona?» Vaig concloure que sí, que va ser una bona idea. Pensareu que estic boja per dir que sí, perquè si no hagués vingut no m’ hauria passat això. Però jo no ho veig així, jo penso que si no m’hagués passat això, no m’hagués adonat del que valc i mai m’hagués valorat com em valoro ara. Així que la resposta és sí, malgrat aquesta desgràcia.