Violència de gènere

Per T. Gragera, 1r ESO i M. Albreda, O. Arnau, V. Merchán, 2n ESO

Hem pogut entrevistar a Xavier Cela, membre de l’associació Candela, cooperativa d’acció comunitària i feminista, i especialista en temes de violència masclista. De la seva mà hem pogut aprofundir en aquest tema tan preocupant en la nostra societat.

Per què es produeix la violència de gènere?

Bàsicament perquè vivim en un món on ens ensenyen estereoptips i rols molt masclistes i això fa que els nois aprenguem a viure les relacions amb noies des del control, des de la violència, per exemple, hi ha l’estereotip que els nois hem de resoldre les coses amb violència, que hem de ser forts… i tot això fa que quan ens relacionem utilitzem la violència. Per això hi ha molta més violència d’homes cap a dones que a l’inrevés, perquè hi ha aquest aprenentatge que és social, cultural, tot i que no vol pas dir que tots siguem violents.

Creus que és certa la teoria que són les dones les que provoquen la violència? per què?

Crec que no. En qualsevol tipus de relació l’únic responsable de violència és qui l’exerceix, si parlem de violència masclista el responsable és l’home. Per exemple, si el meu germà o germana em donés un clatellot o una patada, que ell o ella em digués que és culpa meva seria una mica estrany. En el tema de gènere hi ha una sèrie de missatges que es donen a través dels mitjans de comunicació i que es diuen al carrer, que diuen que la responsable d’aquesta violència és la dona. Per a mi això el que fa és no identificar el problema sinó confondre i posar la responsabilitat en qui rep la violència i no en qui la comet.

Hi ha alguna llei que protegeixi a les dones en aquest aspecte?

A nivell d’Espanya hi ha una llei del 2004 que és contra la violència de gènere i a nivell de Catalunya hi ha una llei del 2008 que es diu llei del dret de les dones a eradicar la violència masclista. Qualsevol forma de violència la pots denunciar i hi ha un seguiment judicial, però en el cas de violència contra les dones hi ha una llei específica. La llei espanyola parla més de la violència en la parella i la catalana de violència masclista en general.

Quina creus que és la manera d’acabar amb la violència de gènere?

Crec que és molt important l’educació. El que feu de treure-ho a la revista de l’institut és important. Cal que s’ensenyi als nois i noies, també a les famílies i al professorat com no reproduir aquest tipus d’estereotips i aquest rol de gènere que el que fa és que en última instància es produeixi la violència. A “Candela” que és d’on jo vinc el que fem és prevenció, que és actuar abans que passi, no quan ja s’hagi produit.

Quin tipus de personalitat solen tenir els homes que agredeixen a les dones?

Són persones masclistes però no hi ha una personalitat concreta perquè si us hi fixeu haureu vist a les notícies de la TV que, quan surt desgraciadament una agressió, o la mort d’una dona, moltes vegades surt algú que diu: “si era molt bona persona”, “m’ajudava a travessar el carrer” o “a pujar el que portés” i “no ho semblava”. En realitat, no és que els homes violents siguin un monstre, sinó que són, per desgràcia, homes normals. Han après en una societat on se’ls ha dit que tenen dret a agredir a les dones i això és el que amb la prevenció i educació intentem canviar. Els homes hem de poder escollir com volem ser homes i, per tant, hem de poder escollir relacionar-nos d’una manera que sigui respectuosa amb tothom.

Fins a quin punt és possible rehabilitar a aquestes persones?

Crec que és possible. Nosaltres no treballem amb homes agressors però hi ha entitats que ho fan. Crec que tothom té dret a una altra oportunitat. Evidentment el que han fet és molt greu, però penso que hi ha persones que poden entendre el que han fet, reparar el mal que han provocat i buscar una altra manera de relacionar-se des de la no violència, des del respecte. També és important que socialment hi hagi un missatge clar que els digui que això que fan, és molt greu. Per exemple, el cas de La Manada, al no haver-se condemnat de manera ferma, dóna un missatge de que no és greu que es facin aquest tipus de coses.

Què s’aconsella als joves que es trobin en una situació en la que pateixen violència física o psicològica?

Jo aconsellaria que parlessin amb persones de confiança, amb companyes i si són menors amb alguna persona adulta. Moltes vegades es diu: “Les coses de la parella, es queden a la parella, són coses privades” i això dificulta molt demanar ajuda. En realitat, quan hi ha una relació de violència el que s’ha de fer és parlar-ne amb persones en les que hi confiïs i també es pot anar a un servei especialitzat. A Barcelona hi ha el “Sara Jove” que atén a menors de divuit anys, està a la seu del districte de Nou Barris, i hi ha professionals que ajuden tant en l’aspecte psicològic, com en la part legal.

En què consisteix la teva feina?

A “Candela” el que fem és prevenció de violència masclista. Per un cantó fem sensibilització i educació, anem als instituts, com aquí al Zafra que hem fet tallers a 4t d’ESO; també anem a escoles de primària i treballem amb professorat i famílies. La idea és fer entendre que és un problema que hem de solucionar entre tots. D’altra banda, assessorem a professionals i Ajuntaments que volen fer coses per canviar la violència masclista. I en tercer lloc creem materials propis, tenim vídeos, guies, jocs… per treballar aquests temes des de l’educació.

Personalment faig una mica de cada, treballo sobre tot a l’àrea de joves i assessorant a professionals.

Què és el que et va motivar a fer aquesta feina?

Doncs vaig començar a treballar en aquest camp perquè amb un grup d’amics, nois, ens vam trobar i vam veure que hi havia coses de la manera com ens relacionàvem entre nosaltres, amb les noies i el nostre entorn que no ens agradava i llavors vam començar a pensar com ho podíem canviar.

Uns anys després em van dir que a “Candela” buscaven gent per treballar amb adolescents i joves i em va agradar molt la idea perquè crec que és manera d’aconseguir que aquestes desigualtats de gènere desapareguin. Penso que és molt important que hi hagin nois fent aquesta feina. És una feina en la que hi ha moltes noies, però com dèiem abans, la responsabilitat hauria de ser nostra, o com a mínim compartida, però en tot cas no és una responsabilitat femenina si la violència la majoria de les vegades ve de part d’homes.

Vinc d’una família en que tothom està en l’àmbit educatiu, i a mi m’agrada i a sobre treballar tot el tema de la prevenció de les violències masclistes em semblava molt necessari i que podia aportar. Ara ja hi porto set anys.

Que és el més difícil de la teva feina?

Per mi el més difícil és veure que, a vegades, hi ha gent que no li sembla un tema prou important, que pensen que això no s’ha de treballar a l’institut, que no s’ha de treballar a l’escola, que ho han de fer les famílies i les famílies diuen; “no no, això que ho facin a l’escola…” Això m’entristeix perquè és un tema que defineix com ens relacionem, si som feliços o no, és una de les principals causes de mort en les dones, però també en els homes perquè sabeu que els homes tenen molts més accidents de cotxe per demostrar que poden anar més ràpid, o tenen moltes més baralles, en part, degut als estereotips masclistes. Em fa ràbia que, a vegades, la gent digui que no és important.

En cas de voler fer una feina com la teva, què cal estudiar?

Sóc politòleg, de ciències polítiques, després vaig fer un màster en antropologia i ara estic fent el doctorat en antropologia. Però tota la vida he treballat d’educador.

Jo recomanaria alguna carrera que tingui a veure amb el món de l’educació, com pedagogia i després hi ha masters i estudis específics en temes de gènere que et donen el marc teòric o les idees necessàries per treballar aquests temes.

Voldries afegir alguna cosa que no t’haguem preguntat?

Agrair-vos que m’hagueu convidat. És molt important que els propis estudiants us impliqueu en aquest tema . Crec que aquestes coses estan començant a canviar perquè a molts instituts, professors i professores, nois i noies i les famílies, parlen d’aquests temes, es fan activitats a l’aula.

La  violència masclista no entén de cultures, ni de classe social. Es produeix a tots els països del món i a totes les classes socials. És cert que si la cultura és masclista, serà més fàcil que es produeixi aquest tipus de violència, cal buscar des de cada cultura com la podem canviar. En el cas del reggaeton hi ha gent que diu que és molt masclista però també n’hi ha que no ho és. El reggaeton no és el problema, pots utilitzar el reggaeton per transmetre idees feministes, cap a la igualtat i l’equitat ,o per trametre idees masclistes. El problema és qui fa el reggaeton i el que diuen les lletres del reggaeton.