Segons testimonis consultats, a finals dels anys 60 del segle passat, les possibilitats de fer estudis secundaris al Vendrell eren molt limitades: Hi havia les “Escuelas Nacionales”, que arribaven només a Primària, el Col·legi Sagrat Cor, només per noies, que feia la Primària i el Batxillerat i la Acadèmia de la Sra. Teresina Martorell, on podien anar nens i nenes. Altres centres eren l’Academia Almi, dirigida pel Sr. Pros, l’Acadèmia Guimerà, dirigida pel Sr. Serra i l’escola “Yota”, de la Sra. Carme Sumoy. Aquests alumnes es preparaven a les acadèmies i després s’examinaven com alumnes lliures a instituts de Tarragona o Reus.
Els demés nois i noies que olien fer Batxillerat ho feien a col·legis privats de Tarragona i Montblanc, la qual cosa comportava estar intern, lluny de casa.
La idea de que es fes un Institut a la nostra Vila va sorgir de l’alcalde Sr. Casimiro Coll i del concejal d’ensenyament i Cultura Sr. Frederic Pellicer. Per desgràcia, cap d’ells dos ens pot ja explicar les gestions que van fer; tot i això, altres persones ens ho han anat explicant, amb petició de discreció sobre la seva identitat.
L’Institut va néixer gràcies a l’interès del Sr. Coll, que va aprofitar una oferta feta pel Govern Civil de Tarragona per a fer Instituts a varies poblacions, caps de partit, ara bé, no els va ser senzill: El tracte obligava a l’Ajuntament a cedir els terrenys i a pagar una part de la construcció.
L’Ajuntament havia comprat ja unes vinyes on ara és l’Institut, però no tenia medis per a l’obra. Davant la manca de recursos del Consistori, uns quants veïns van oferir al Sr. Coll un ajut econòmic a fi de que es pogués fer l’obra. No tenim cap constància de quines persones van ser.
El cas és que l’Institut es va crear el curs 1969 – 70 a partir d’un Col·legi Lliure Adoptat (CLA) depenent de l’Institut Salvador Vilaseca de Reus, i que va tenir la seu a unes aules de l’escola Angel Guimerà, situades on ara hi ha la plaça Pep Jai.
L’any 1970 ja es va venir al nou edifici, que ocupava la major part del que ara coneixem com “edifici antic”, amb el nom de “Instituto de Enseñanza Media Mixto de Vendrell”, passant a ser la primera Directora la Sra. Leonor Cardó Avellà.
Al costat de l’Institut, l’Ajuntament va aixecar un edifici de planta baixa amb teulada on va instal·lar el menjador i la oficina de l’APAVECO (Associació de Pares d’Alumnes de Vendrell i Comarca). Aquesta associació va fer una important tasca de recolzament de l’Institut, sobre tot en els primers anys.
El 28 d’octubre de 1971, el Consejo Local del Movimiento va trametre a l’Institut una proposta de nomenar al Centre “Jose Luis Villar Pallasí”. No consta cap referència a aquesta proposta en cap acta del Claustre, de manera que no sembla que tingués cap conseqüència.
Les instal·lacions van ser aviat insuficients, de manera que l’any 1974 es van fer unes obres de consolidació que van comportar la primera ampliació, en la que es va afegir la zona dels laboratoris.
Aquell mateix any es va fer el primer canvi de nom, passant-se a dir “Almirante Carrero Blanco”. Fins aleshores, la Sra. Cardó havia defugit el tema del nom propi del Centre, ja que volia proposar el de Pau Casals, fill il·lustre de la Vila, però en aquell temps molt mal vist pel règim franquista. Però al desembre de 1973, l’almirall Carrero Blanco, president del govern, fou assassinat per ETA.
Arrel del fet, les “Autoridades” de molts pobles de tota Espanya van iniciar una cursa per honorar al polític assassinat i es va donar el seu nom a tot tipus d’instal·lacions, carrers, places, jardins, etc. per tot el territori nacional. Al Vendrell només hi havia sense nom l’Institut, de manera que l’Alcalde i Jefe Local del Movimiento en aquell moment, Sr. Jesús Trayner, va fer arribar la proposta del Ajuntament a la Direcció de l’Institut.
La Sra. Cardó va plantejar el tema al Claustre, que va donar la seva conformitat (acta del claustre de 9 de gener de 1974). Segons es diu, la decisió va ser presa a contracor, però la gran majoria dels professors eren interins, de manera que un informe desfavorable de les autoritats polítiques locals els podia deixar sense feina, fins i tot, la mateixa Sra. Cardó estava aquí en comissió de servei, ja que la seva plaça era a Villanueva de la Serena (Badajoz), de manera que el Centre no s’hi va oposar i l’Institut va rebre el nou nom.
El vint de gener d’aquell any es va descobrir, amb assistència de les autoritats, una placa de marbre donant testimoni del nom del Centre. Aquesta placa va desaparèixer pocs mesos després per acció de mans anònimes i nocturnes. (Anys després, parts de la placa eren al Museu Guimerà). A la porta principal d’aleshores (la que està al costat del menjador) es va posar una nova placa de fullola amb lletres d’alumini de la que existeix testimoni fotogràfic.
Cap a l’any 1978, la directora Sra. Joana Borràs va demanar canviar el nom. Ja no podia ser “Pau Casals” per que s’havia anomenat així un nou grup escolar veí. Algunes persones van proposar el nom d’Andreu Nin, fill també del poble, encara que va prevaler el criteri de no posar un polític en el lloc d’altre, i com l’Institut era l’únic de la comarca, es va proposar el nom de “Baix Penedès”, que porta des de l’any 1979 fins avui.
Vicenç Cabré
