El treball de recerca és una tasca d’investigació que fa tot alumnat de batxillerat. Es treballa aproximadament des de finals de 1r de batxillerat i durant el primer trimestre de 2n de batxillerat.
Des de l’Institut Pere Ribot volem reconèixer l’excel·lència i publicar entrevistes a l’alumnat que així ho desitgi que hagi obtingut una nota de 10 i d’aquesta manera reconèixer el gran esforç realitzat.
Iniciem aquest curs la sèrie d’entrevistes amb la Carlota Vives-Jenny i la primera cosa que volem fer és felicitar-te per la nota, però sobretot per l’esforç i la implicació que has tingut en la seva confecció, és a dir, per la feina feta.
El teu treball es titula Estudi experimental de la detecció del senyal EMG per al control de pròtesi mioelèctriques de mà i de ben segur que podries estar hores parlant d’ell, però hem d’intentar sintetitzar. És per això que ens deixarem coses de les quals parlar i, per tant, ja demanem disculpes per endavant.
Però, anem al gra!
El primer de tot és saber perquè has escollit aquest tema. Què et va portar a decidir-te, quina va ser la teva motivació?
Jo segueixo per les xarxes socials a una noia de Cabrils que fa enginyeria biomèdica i em vaig engrescar a fer el treball d’aquesta temàtica i més concretament sobre pròtesis.
Ara et demanaré una cosa molt difícil: resumeix-nos en un parell de frases tot el teu treball.
Com defineix bé el títol del treball va sobre un estudi experimental de la detecció del senyal EMG per al control de pròtesis mioelèctriques de mà.
Tot i que el resultat del treball és evidentment excel·lent, de ben segur que has tingut moments de dubtes, de densa documentació, … Has trobat gaires entrebancs o dificultats per confeccionar el teu treball?
Sí, realment he tingut moments de frustració, pensa que els fons documentals d’aquest tema són molt densos i tots en anglès, i això ha comportat una dificultat afegida. I després de llegir llibres i aquest fons documental he hagut de filtrar molta informació. Ha estat una tasca difícil però necessària perquè el treball ho necessitava.
De tot el treball i del seu procés de confecció, quin és el coneixement, la dada o la conclusió que més t’ha impactat i que t’agradaria destacar?
En el meu treball m’he centrat, a banda de confeccionar un marc teòric, a realitzar el treball de camp. Ja sabia aproximadament els resultats dels meus experiments, tot i que he tingut desviacions i he obtingut dades bastant disperses, tot i que m’ho esperava.
Però el que més m’ha sorprès és la indústria del sector i el nivell de tecnologia de les pròtesis. Fan cada cosa que et quedes “flipant”.
Del teu treball, vols destacar algun altre aspecte o explicar alguna anècdota?
Potser destacaria que vam haver de comprar dues màquines que vam encarregar als Estats Units. Una pròtesis senzilla en forma de pinça i la màquina per detectar els senyals dels músculs.
En el treball dius que el principi físic de les pròtesis deriven dels impulsos elèctrics dels músculs residuals. Sempre n’hi ha? Com funciona?
Sí, realment és impactant. El múscul no hi és però els nervis encara hi són. Així sempre trobes senyals mioelèctrics perquè el cervell encara processa els moviments de l’articulació. El cervell continua funcionant com si tingués aquell membre, continua enviant els senyals. I precisament això és el que aprofita la pròtesi, capta aquest senyal mioelèctric i el transforma en un moviment mecànic.
També comentes que la posició dels elèctrodes és bàsica perquè la pròtesi funcioni. Així doncs interpreto que totes les pròtesis han de ser personalitzades?
És cert que més o menys tothom té els mateixos músculs i nervis en les mateixes posicions però sens dubte cal fer una regulació prèvia per a cada cas. De fet és fonamental col·locar bé els elèctrodes perquè sinó no obtindrem una bona resposta per part de la pròtesi.
Actualment, quin és el principal escull per poder aconseguir pròtesis més bones, més evolucionades?
El principal impediment són els diners. Tot i que les pròtesis que es fan ara són una passada, els diners són un dels principals entrebancs perquè evolucionin encara més. Pensa que aquesta és una indústria totalment privada, i que el nombre de persones amputades és relativament baix en relació al total de la població. Així la inversió que poden fer en I+D és sempre limitada i hi ha poca competència perquè com no són productes molt rendibles no hi ha gaire empreses que s’hi dediquin.
A nivell tècnic també es troben dificultats a nivell físic. Tots els munyons són diferents i aquesta adaptació és costosa.
Ara una pregunta personal. Estudiaràs enginyeria biomèdica?
Tot i haver-m’ho plantejat molt seriosament a rel d’haver fet aquest treball, no ho crec. Tinc un perfil més proper a la biologia que a l’enginyeria i aquests estudis no es centren prou en allò que a mi m’agrada. Tinc més vocació de biòloga.
Un tema que m’interessa molt és el de la bioètica.
Ai, sí! Mira! Aquest és un tema super interessant. M’hagués agradat fer un apartat en el treball sobre la bioètica però ho vam descartar degut a la dimensió que ja havia assolit el treball.
És un tema que m’ha quedat pendent. En aquest camp de les pròtesis la bioètica hauria de tenir un paper central. Caldria universalitzar l’ús de les pròtesis? Jo crec que sí, però és un món molt privatitzat.
De fet diuen que la majoria d’amputacions són derivades de les guerres…
Sí, sí, les amputacions bèl·liques. En general les víctimes de les guerres no tenen recursos per accedir a aquestes pròtesis. No podem anar a la Seguretat Social a demanar-ne una.
Última pregunta. Perquè has estudiat amputacions d’extremitats superiors i no d’extremitats inferiors?
Per un tema de temps i de la necessitat d’acotar l’àmbit d’estudi del meu treball. A més és més fàcil fer experiments amb un avantbraç que amb una cama.
Vols afegir alguna cosa més?
Sí, m’agradaria que posis que estic molt agraïda al Jordi Adsuar, el meu tutor del treball de recerca, que és un molt bon professor i que m’ha acompanyat molt bé en aquest treball.
Un treball molt interessant .