L’Institut Vallès, en els darrers cursos, ha manifestat una important dedicació i inclinació cap a la filosofia. Des de fa tres cursos que tot l’alumnat dedica almenys una hora setmanal a la reflexió filosòfica. Això ens ha empès a presentar per a tota la comunitat educativa del centre una frase d’un filòsof cada mes, que pot suggerir reflexions, comentaris, pensaments…
Aquest és un bon espai, si voleu, des de la més absoluta llibertat i respecte, per expressar-vos.
Vols veure les reflexions d’altres mesos? Aquí les pots trobar.
Comentaria aquesta frase, però em fa mandra i por.
Llavors segur que ets menor d’edat.
Els éssers humans menors d’edat caracteritzats per tenir un tutor ( normalment el seu progenitor), tenen la opció de romandre menors o de ‘donar un pas endavant’ i entrar en la fase adulta gràcies aldesenvolupament del coneixement, que ve degut en certa part a l’experiència.
A mi aquesta frase em porta a relacionar-la amb la concepció del món a l’època medieval ja que Déu era el centre de l’univers (el progenitor de l’ésser humà).
Un cop els menors són autosuficients, segueixen la seva vida d’una forma més autònoma (sobretot respecte als progenitors). Si això ho apliquem a Déu, si la societat antiga mai hagués actuat amb una actitud filosófica, ésa dir, ‘deixant una mica de banda’ la seva figura, no hagués pogut avançar tant en coneixements, i per tant, hauria hagut de romandre en certa manera en la ignorància, ja que Déu no és coneixement, sinó fe i una creença.
Jo crec que és molt fàcil culpar a la falta de maduració com a causa dels errors. Tot i això no considero que aquests dos trets siguin propis dels menors d’edat, són dues qualitats que venen amb els éssers humans en aquesta societat. Per això no crec que s’hauria d’atacar a un individu per expressar aquests trets, a més de relacionar-les erròniament amb la joventut. La peresa ja seria més discutible, però crec que la por ens ajuda en molts casos, ja que si visquéssim sense por no valoraríem la vida.
Aquesta frase em suggereix algunes preguntes. Quin és el punt en què passes de ser menor a major d’edat? (deixant de banda l’edat preestablerta de 18 anys). I és realment un problema romandre menor d’edat tota la vida? Dit això, es pot trobar una relació directa d’aquesta frase amb la teoria de la Tabula Rassa (teoria que defensa que tots els éssers humans neixen amb una ment buida que es va omplint al llarg dels anys amb experiències). Si ets covard i mandrós et serà molt difícil obtenir les experiències necessàries per poder assolir l’edat adulta. Si mai ens arrisquéssim ens seria complicat sortir de la nostra zona de confort, el que ens impediria obtenir nous coneixements.
Per què l’home evolucioni com a espècie cal que actuï, que activi les seves capacitats, el seu pensament no pot parar-se en ningún moment , ni per peresa ni per covardia. Aquestes ens impedeixen avançar científicament, ideologicament, … . La covardia és la por a avançar, a no saber el que ve després del canvi, això ens fa tirar enrere, a la nostra zona de confort. En canvi, la peresa és el desinterès que mostrem davant la vida i les ganes nul·les de pensar. Això ens arriba a relacionar aquests dos conceptes amb la minoria d’edat. La minoria d’edat és la dependència cap a una altra persona, la manca de coneixement o la facilitat que tenim per pensar el que els altres pensen.
La peresa i la covardia farà que romandrem menors d’edat perquè només afrontant algunes situacions avançarem el suficient per a considerar-nos “majors d’edat”, és a dir, si hem sigut covards o mandrosos, no hem viscut força com a prendre massa coneixements d’esdeveniments passats, els quals tindríem com a experiència i ja hauríem crescut com a persona.
Al llarg de les nostres vides hem de encoratjar-nos com a persona i amb això vull dir evolucionar tractant tenir èxit en tots els àmbits de la nostra vida, encara que depèn plenament de cada persona. Tot i que a la vida hi ha alts i baixos, res no és perfecte i tot són aprenentatges, també les derrotes i mals moments brinden enormes oportunitats de creixement.
En primer lloc, penso que no hem de confondre la covardia amb la por, ja que aquesta última és una sensació natural i necessària per avançar i prendre decisions d’una manera raonada i no impulsiva, a no ser que la por sigui extrema: llavors ja és una altre qüestió. La covardia és diferent, perquè és una actitud, una manera de ser, i no gaire digne ni positiva, ja que fa que un no afronti els problemes que li proporciona la vida i per aquest motiu ens fa ser immadurs.
Respecte a la peresa, penso que un no és gran fins que no se n’adona que en aquest món s’ha de treballar per aportar alguna cosa a la societat on vivim, i això és un dels objectius bàsics i amb més sentit que tenim tots com a éssers que formem part d’un col·lectiu.