Comiat per Pere Fontdevila
Per on començar quan són tantes les coses que ens ballen per dins? Què orfes de paraules per poder explicar una mínima part d’allò que ens remou el cap i el cor! Potser el millor sigui dir-ho de la manera més breu i senzilla: Avui estem tristos. Molt tristos.
I tanta tristesa junta no pot ser altra cosa sino l’evidència mateixa que ha valgut la pena coneixer-te, Pere. Ha valgut la pena tenir-te per company i amic.
Com te’n fotries de nosaltres si ens sentissis dir aquestes paraules! Ens engegaries a pastar fang. Sense miraments. Amb un d’aquells teus comentaris irònics i contundents. I faries molt ben fet, què caram! Ens coineixiem massa per anar amb cerimònies i paraules emotives. Haviem fet massa àpats i tertulies junts com per no saber què t’agradava de la vida i què pensaves d’això i d’allò i de tot plegat. Però que hi vols fer, nano? No ens en podem estar. I encara que no t’agradi, i perquè de fet tot això no t’ho diem a tu, que ja no hi ets, sino a nosaltres mateixos que ens sabem infinitament impotents davant la mort, les hem de dir. Garbellant tòpics, buscant noves maneres d’expressar allò que la humanitat sencera ha provat de dir moltes més de cent mil vegades sense sortir-se’n mai.
No volem pensar que has mort. Volem pensar que has viscut, Pere.
Has viscut amb tota la intensitat de la paraula “viure”. Has trobat allò que, per a tu, donava valor a l’existència. Gaudint-la; degustant-la com un bon àpat, o un bon vi, o un bon quadre, o una casa ben feta… o un tema de jazz (de Miles Davis, per na’ bé). Has viscut i t’hem pogut conèixer. Gràcies.
Hem estat companys de feina, Pere. Hem entrat junts a les aules de la casa que ens vas fer per posar-nos cada dia davant uns joves amb qui hem batallat, amb qui a vegades ens hem discutit i que a vegades ens han tret de pollaguera i hem renyat; però amb qui també hem rigut i viscut molt, i que ens han donat la força dels seus quinze anys per fer-nos sentir eternament joves al seu costat. Quina sort, Pere, ser professors! I tu has estat dels bons, d’aquells que ensenyen molt més del que s’explica a la classe, d’aquells que els alumnes miren com a company i es deixen prendre el pèl perquè es facin persones.
En aquests moments les meves paraules no haurien de ser meves, haurien de ser la veu dels teus companys professors. I no sé si me’n surto. No sé si estic dient allò que tots i cadascún de nosaltres et voldria dir, però sé que tots ens reconeixem en la mateixa intenció. Per això em permeto adreçart-te la meva veu personal per donar-te comiat. I et vull dir adéu traduïnt i parafrasejant paraules manllevades d’un poeta, uns versos que just abans d’ahir comentàvem amb els de segón de batxillerat, i que ara (qui s’ho havia de pensar) prenen una dimensió inimaginable i no deixen de rondar-me en la memòria: Ets en nosaltres; et volem al costat nostre que encara hem de parlar de moltes coses, company; estimat company.
J.F.R.
14 d’abril de 2005.
Gràcies Pere, amic i mestre
Són molts anys dedicats a ensenyar, i moltes les persones que hem après de tu i amb tu.
La teva manera de ser i de fer tan peculiar ens ha portat a estimar-te i a apreciar-te.
El camí que hem dibuixat amb tu mai s’esborrarà, i romandrà en la nostra ment com la tinta en un paper.
Acompanyem en aquest moment la teva família, els teus companys i amics, i a tots els que senten, com nosaltres, la teva absència.
Alumnes de l’IES Gironella
