Eli Brown

admin13/11/16  

Eli Brown
Pòlvora i canyella
La Campana

lacampana_polvora-copia-401x609

Opinió del traductor

Tota crítica és subjectiva, però després d’haver llegit aquest llibre me n’ha quedat la sensació d’haver tingut a les mans una de les millors novel·les de pirates de tots els temps, equiparable fins i tot a L’illa del tresor de Stevenson. Crec que és una festa no només per al cervell i el cor, sinó també per als cinc sentits: per a la vista, combats navals i mars tropicals; per a l’oïda, el brogit dels canons i l’esclat del tro; per al tacte, la pell de l’amor; per al gust, la salabror de les onades i de les llàgrimes; per a l’olfacte, l’olor de mar i de tròpic; i, per a tots cinc sentits alhora, el color, el tacte, el gust, la flaire i el xup-xup del menjar exquisit que un bon cuiner pot arribar a preparar quasi sense ingredients en un vaixell pirata si una seductora capitana pirata t’ho demana i t’hi va la vida.

He quedat enamorat de tots els personatges, que l’autor dibuixa amb una precisió i un sentiment que fan que semblin vius des del primer moment. D’altra banda, les metàfores i les imatges que Eli Brown utilitza al llarg de tota la novel·la són tan exquisides com els plats del cuiner. M’han vingut tantes ganes de donar a conèixer aquest llibre, perquè en disfruti com més gent millor, que m’oferiria a participar en presentacions especials per a xefs de Catalunya i, fins i tot, en algun port nàutic, on segur que hi ha uns quants capitans de iot amants tant de la bona literatura marinera com de la bona cuina.

No cal que desitgi bon profit a qui decideixi llegir aquest llibre, perquè estic convençut que n’hi farà.

L’autor parla del llibre

Philipp Meyer

admin04/03/16  
Phillipp Meyer
El hijo
Literatura Random House

meyer

El recomano moltíssim. Indis “comanches”, ramats i petroli; la història dels Estats Units.

Empar Barcons

Les veus del desert

admin18/01/16  

Marlo Morgan
Les veus del desert
Viena Edicions

les-veus-del-desert-9788483302743
Narra la vivència que ha viscut l’autora del llibre en primera persona, quan sense esperar-ho, es veu empenguda a fer un viatge pel desert d’Austràlia acompanyada d’una tribu d’aborígens.
És com un diari on explica les aventures o desaventures en què es troba fent aquesta travessia duríssima pel desert. De fet ella no és una aventurera nata, més aviat el contrari. Però és l’escollida. És molt interessant conèixer aquesta cultura tan ancestral dels natius australians, tot i que hi ha fets que poden semblar increïbles.
Doncs, detalla i dóna a conèixer la manera que tenen els aborígens de viure i conviure amb la natura, les costums i com interactuen amb una espècia de Déu sagrat. Gràcies aquesta comunió o vincle amb aquestes parts , sobreviuen a totes les adversitats que se’ls presenten en aquest llarg camí que és la vida al desert.
 Durant uns 3 mesos els aborígens comparteixen tota la seva saviesa amb l’autora per tal que es pugui conservar i divulgar la seva cultura, tan diferent a la nostra i cada vegada menys espiritual.
 Jo recomanaria aquest llibre pel qui vulgui fer un petit exercici de reflexió i pensar d’on venim, com érem i com vivíem abans, ara que cada cop estem tan desvinculats de la Terra degut al tipus de societat en la que vivim.

 

 ​Mireia Serra

 

Henry Roth

admin12/12/15  

Henry Roth
Digueu-ne son
El Gall Editor

digueuneson1

Henry Roth (Tysmenitz, Galitzia, 1906 – Alburquerque, 1995), novel·lista nord-americà d’origen jueu, va escriure Digueu-ne son quan tenia vint-i-pocs anys. Com que la novel·la no va tenir èxit va deixar d’escriure i es va dedicar a fer tota mena de feines: de llauner, de professor de matemàtiques, d’infermer en un psiquiàtric o de cuidador d’ànecs. Trenta anys més tard de la publicació de la novel·la es va reeditar i finalment va ser reconeguda. Ara és considerada una de les grans novel·les americanes del segle XX.

Digueu-ne son parla de la vida d’una família jueva acabada d’arribar a Nova York als anys trenta. A partir dels ulls d’un nen, fa un retrat de la immigració, de les relacions familiars, de la por al pare, de l’amor a la mare, de la religió, dels negocis, dels amics i dels veïns. Els diàlegs i l’ambientació són formidables. És d’aquells llibres que els comences i hi quedes enganxada.

El que més m’ha impressionat de Henry Roth és que quan tenia vuitanta i tants anys va tornar a escriure. Va escriure les quatre novel·les autobiogràfiques que formen la tetralogia anomenada A merced de una corriente salvaje,  quatre volums traduïts al castellà per Alfaguara: Una estrella brilla sobre Mount Morris Park (1999), Un trampolín de piedra sobre el Hudson (2000), Redención (2002) i Réquiem por Harlem (2002). Les recomano totes quatre.

Empar Barcons

Tres contes d’en Truman Capote

admin21/11/15  

Ara que ve Nadal vull recomanar Tres contes de Truman Capote (Anagrama). És un llibre que sempre m’ha agradat moltíssim, un d’aquells que vaig rellegint al llarg dels anys. La traducció d’en Quim Monzó no és excel·lent però es deixa llegir.

Són tres contes: “Un record de Nadal”, “El convidat del dia d’acció de gràcies” i “Un Nadal”, on Capote explica records de petit a Alabama, a casa d’uns parents llunyans on els seus pares l’enviaven a passar llargues temporades pels problemes de relació que tenien.

La relació d’un nen de set anys, en Buddy (alter ego d’en Capote) amb la seva amiga, la Sook Faulk, una parenta de més de seixanta anys, és meravellosa.

Mireu què diu en Buddy de la seva amiga:

“A més de no haver vist mai cap pel·lícula, tampoc mai no ha: menjat en un restaurant, viatjat més lluny de vuit quilòmetres de casa, rebut o enviat cap telegrama, llegit res tret de tebeos i de la Bíblia, posat maquillatge, renegat, desitjat mal a ningú, mentit a posta, deixat que un gos amb gana continués amb gana. Vet aquí unes quantes de les coses que ha fet: ha matat amb una aixada la serp de cascavell més grossa que mai s’ha vist en aquest comtat (setze cascavells), ha ensumat rapè (en secret), ha domesticat colibrins fins que se li balancegen al dit (proveu-ho), ha explicat històries de fantasmes (tots dos creiem en els fantasmes) tan estremidores que et deixen glaçat en ple mes de juliol, ha parlat amb ella mateixa, ha passejat sota la pluja, ha fet créixer les camèlies del Japó més maques de tot el poble, ha conservat les receptes de moltes menes de remeis indis, dels d’abans, inclòs un de màgic, per treure les berrugues.”

No us vénen ganes de llegir-lo?

Empar Barcons

capote

 

Patrick Modiano

admin13/11/15  

En las novelas de Modiano persiste el tema de la ausencia, de la supervivencia de las personas desaparecidas, la esperanza de encontrar un día aquellos que hemos perdido en el pasado. Por ello, en Rue des boutiques obscures pregunta: “Que reste-t-il de la vie d’un homme? Une… Llegeix més»

Lluny de l’Àfrica

admin13/11/15  

Isak Dinesen
Lluny de l’Àfrica
El cercle de Viena

Isak Dinesen estava enamorada de l’Àfrica.  Hi va viure uns quants anys, però va haver de tornar a Dinamarca perquè el negoci de cultiu de cafè que tenia no li va anar bé. A Lluny de l’Àfrica ens descriu els grans paisatges de Kenya i Tanzània i ens explica la seva relació amb la natura, amb gaseles, lleons i cuques de llum. També parla dels kikuius que viuen a les terres de la granja i dels massai nòmades i guerrers que comercien amb vaques. Es va relacionar amb els blancs de la colònia, amb musulmans somalis i amb indis comerciants. El llibre és un retrat de l’època de la colònia britànica a l’Àfrica, però sobretot un homenatge ple d’enyorança de la seva vida a l’Àfrica.

Lluny de l’Àfrica comença així:
 
“Jo tenia una plantació a l’Àfrica, al peu de la serra de Ngong. L’equador travessa aquestes terres altes un centenar llarg de quilòmetres més al nord, i la plantació queda a una altitud de més de mil vuit-cents metres. Durant el dia et semblava que eres molt enlaire, a prop del sol, però els matins i els capvespres eren límpids i reparadors, i les nits eren fredes.
La posició geogràfica i l’altitud d’aquestes terres es combinaven per crear un paisatge que no tenia equivalent enlloc del món. No hi havia res que hi fos de més, ni exuberància de cap mena; era l’Àfrica filtrada a través d’aquells mil vuit-cents metres, com l’essència intensa i refinada de tot un continent. Els colors eren secs i recremats, igual que els colors de la terrissa. Els arbres tenien un fullatge d’una delicada finor, amb una disposició diferent de la que tenen els arbres a Europa; no creixia en forma de copa o de cúpula, sinó en estrats horitzontals, i aquesta estructura donava a aquells arbres alts i solitaris una semblança de palmeres, o un aire heroic i romàntic de vaixells amb tot l’aparell posat i les veles plegades, i una aparença estranya al perfil de les branques, com si tot el brancatge fimbrés dèbilment. Les velles acàcies, nues i retorçades, estaven escampades enmig de l’herbassar de les grans planes, i l’herba flairava igual que farigola i murta de Brabant; en alguns indrets la fragància era tan forta que ofenia l’olfacte. Totes les flors que hi trobaves, igual que les de les plantes i lianes del bosc, eren flors menudes com les flors dels serrats del sud d’Anglaterra; tan sols al començament de l’estació plujosa s’obrien enmig dels grans herbassars tot de gladiols robustos i grossos. Les vistes eren infinitament dilatades. Tot allò que veies transmetia grandesa i llibertat, i una noblesa incomparable.”
Empar Barcons