17 maig 2013
Bona tarda: Anys enrere, en l’acte de comiat de promocions anteriors a la vostra, vaig escollit certs autors clàssics com a font d’inspiració de la reflexió. Sempre han estat autors amb conviccions fermes, de respostes clares als problemes que es plantejaven. No hi ha dubtes en la postura d’un Aristòtil, o en la del mateix Sèneca, quan parlen de l’educació o quan defineixen allò que entenen per una existència feliç. Han pensat molt els temes i ens comuniquen les conclusions a les quals han arribat. Torno a dir, no hi ha fissures, ni hi ha titubeig a les seves pàgines. Hi ha convicció, certesa. I he pensat aquests anys que això és precisament allò que necessiten els nostres alumnes en el moment en què marxen: paraules fermes, sòlides. Res de dubtes. Paraules que fossin pilars en les quals recolzar-se en un context social d’incerteses, al final d’una etapa de la seva formació que han compartit amb nosaltres.
Però m’adonava que havia de buscar en el passat els autors que havien pronunciat aquestes paraules fermes, perquè la nostra època —allò que en diem «postmodernitat»— no és una època de grans certeses. Més aviat la podríem definir com un període de pensament feble que fuig de veritats absolutes i que creu, més aviat, que no hi ha de veritats. Que tan sols hi ha perspectives, diverses formes d’interpretar la realitat, sense que cap d’elles desvetlli una veritat oculta. Evidentment, el punt d’arribada d’aquest perspectivisme és el relativisme, segons el qual res no és absolutament bo ni dolent, on tota perspectiva és legítima, precisament perquè no hi ha res objectiu, sòlid, sinó tant sols diferents interpretacions sense que tinguem un àrbitre que decideixi quina és la correcta i quina no. La postmodernitat no vol àrbitres, no vol autoritats. Vol anivellar les diverses veus, legitimar-les totes, en darrer terme perquè hem perdut una imatge sòlida d’allò que és l’home. Curiosament, enmig de tants discursos com tenim avui sobre el ser de l’home, mai no hem sabut menys què és l’home.
Un autor del segle XVI, Michel Montaigne, és un bon precedent d’aquesta mentalitat postmoderna dels nostres dies. Us parlaré breument d’ell per subratllar una actitud que em sembla vàlida en el context actual.
Montaigne, que rebutja els escrits sistemàtics, les veritats definitives, que no vol dogmes ni preceptes, escriu en els seus Assajos sobre una gran diversitat de temes. Sent predilecció per Plutarc, i s’estima més una bona anècdota que tot un sistema del món. Anota els llibres que va llegint. Subratlla les línies més significatives. Escriu en els marges la seva opinió. I per tot arreu aflora el seu esperit crític, la seva veu personal, independent, autònoma. Es veu que Montaigne no vol deixar de ser Montaigne. Mai no s’ha sentit tan incòmode com quan a l’escola l’obligaven a recitar de memòria textos que no entenia. Era aleshores quan sentia que la seva veu no li pertanyia, que era un altre, i desitjava que el segrest del seu jo acabés el més aviat possible per recuperar la pròpia veu, conscient que la cosa més valuosa del món és saber ser un mateix.
Més endavant escriurà: «Ni la posició en el món, ni els privilegis de la sang o la noblesa heretada, res de tot això no és important si ho comparem amb la decisió de preservar la pròpia personalitat i viure la pròpia vida. Per això, l’art més important és el de la conservació d’aquest jo, d’un mateix.»
És veritat que en el volum segon dels seus Assajos es descriu com un ésser contradictori: «Sóc vergonyós, insolent, cast, luxuriós, xerraire, taciturn, laboriós, delicat, enginyós, maldestre, aspre, bondadós, mentider, veraç, savi, ignorant, liberal, avar, pròdig… Tot allò ho trobo en mi. I si vosaltres feu el mateix, haureu de reconèixer que allò que veieu dins vostre és volubilitat i discòrdia. Res sòlid no hi trobareu. Estem formats per trossos. Sóc ondulant, voluble i discordant.»
Però també és cert que enmig d’aquesta barreja contradictòria d’actituds, Montaigne sent la urgència de saber qui és ell, quina és la proporció en la qual es troba cadascun d’aquells elements en ell, perquè aquesta proporció que ens defineix és única i constitueix la nostra essència, le moi-essentiel. I és això el que li agrada de la història: vol estudiar les grans ànimes del passat per comparar-se amb elles, vol conèixer les proporcions en què es troben barrejades en el jo essencial de cada personatge aquells ingredients, que són comuns a tots els individus, però en proporcions diverses. Ell sap que aquesta barreja es forma cap els vint anys i que hem de respectar aquesta composició que identifica cada individu. L’únic error és no estimar aquesta diversitat; l’únic crim és voler uniformitzar allò divers, forçar els altres a estimar allò que no estimen, ignorar que aquests ingredients, barrejats en proporcions diverses en cadascú, originen gustos i preferències també diversos. Prendre consciència d’aquest perill, conjurar aquesta amenaça d’uniformitzar els éssers humans, és el favor més gran que li podem fer a la llibertat, una planta que necessita per créixer de l’aliment de la tolerància. Aquest aliment és el que ens fa entendre, diu Montaigne, que la diversitat és bona, i que el seu respecte és l’única garantia d’estendre la felicitat entre els homes.
¿Quina és l’actitud de Montaigne a la qual em referia abans com a vàlida en el nostre temps? Aquesta actitud la podríem condensar en uns quants imperatius: Protegiu el vostre jo essencial, aquesta barreja singular de bondat, saviesa, vergonya o laboriositat que us identifica. Estimeu-lo. Desenvolupeu la vostra pròpia veu; doneu-li un criteri i enfortiu aquest criteri amb la lectura; no oblideu que els llibres són les millors provisions que podem trobar pel viatge de la vida, un viatge en el qual el punt de partida i el d’arribada coincideix, ja que ets tu. Quan veia Montaigne atabalar-se a un conegut li deia: «Per què t’apresses si cap a on has d’anar és cap a tu mateix?» Encara avui, 420 anys després de la mort de Montaigne, continua sent vàlid aquest reclam: no renuncieu a la vostra pròpia independència; doneu tanta llibertat com la que reclameu per vosaltres, i tingueu present que la veritable llibertat consisteix en el domini d’un mateix.
L’any 1568, a la mort del pare, Montaigne va heretar el castell familiar i s’hi va instal·lar. A prop del castell hi havia una torre que el pare havia construït com a fortificació. Montaigne la va rehabilitar i la va convertir en la seva biblioteca i lloc de meditació. Allí va traslladar els llibres que li havia regalat el seu amic, La Boétie, poc abans de morir. A les bigues del sostre va pintar 45 màximes que li feien reflexionar quan, fatigat, aixecava el cap. La que feia 45 deia així: «Què és el que sé?»
Montaigne sabia que tan sols aquell que no renuncia a l’única cosa indeleble que tenim, el nostre jo més íntim, malgrat les adverses circumstàncies externes, conserva i augmenta la llibertat a la terra i triomfa en la més difícil de totes les arts: continuar essent un mateix. És curiós que un escèptic com Montaigne parli d’un jo essencial. Ell, que dubta de tot, s’aferra a aquest jo com el més preuat tresor. I si no el veiem disposat a entrar en el combat de les ideologies, és perquè dona aquest combat per perdut. No l’interessa. Desconfia dels reformadors. Sap que, a la fi, aquests no li deixaran ser ell mateix.
Per això, la veritable educació, deia aquest humanista, és la que ensenya a pensar d’una forma crítica, perquè d’aquesta saba es nodreix l’arbre de la nostra llibertat.
Tant de bo al llarg d’aquests anys que heu estat amb nosaltres hàgiu trobat en els professors i professores persones que us hagin ajudat en el difícil art de ser un mateix.
L’únic dubte que em queda, i aquí pago un preu a la postmodernitat, és saber fins a quin punt hem contribuït a millorar el vostre jo essencial o si, pel contrari, simplement l’hem acompanyat en el seu desenvolupament. Sigui com sigui, del resultat n’estem satisfets. Heu demostrat interès, respecte i voluntat de superació, condicions que fan de l’ensenyament un plaer.
Gràcies
Antonio Delgado, professor de Filosofia
