Club de lectura

JAVIER MARÍAS

►Los enamoramientos
Ed. Alfaguara. (cast.)
Maig 2013



La novel·la que proposem tot seguit, Los enamoramientos, de Javier Marías, constitueix una obra de maduresa literària, un d’aquells textos exquisits que desperten des de les primeres pàgines la certesa de tenir a les mans un escrit intel·ligent, subtil, lúcid, una autèntica obra d’art. Precedida per l’aval d’un premi prestigiós —el Premio Nacional de Narrativa de l’any 2013—  i per una polèmica —el rebuig que en va fer l’autor, gens complaent amb qualsevol guardó promogut per l’Estat— les seves pàgines se situen, així ho ha valorat la crítica, entre les millors escrites per l’autor.
Deia Umberto Eco (Opera aperta, 1962) que «la veritable obra d’art aporta un missatge fonamentalment ambigu, una pluralitat de significats per mitjà d’un sol significant»; que en comptes d’una única estructura se’ns presenta com una pluralitat d’elles superposades que inciten a interrogar-nos pel seu veritable sentit, per la correcta interpretació car —legítimes totes elles— plantegen el repte d’esbrinar quina esdevé fonamentadora de la resta. Neix aquesta ambigüitat de la profunditat amb què el geni de l’artista tracta una diversitat de temes nuats al voltant d’una trama que els connecta subtilment sense que el desenllaç resolgui l’ordre i jerarquia en què s’han d’entendre ni el títol esgoti la riquesa dels seus plantejaments.
És amb aquesta ambigüitat transformada en virtut amb la qual es trobarà el lector de Los enamoramientos, la mateixa que dificulta qualsevol intent de resoldre la qüestió sobre el propòsit últim de les obres d’aquest autor elogiat dins i fora de les nostres fronteres.
No rau la dificultat en el fet que la trama sigui tan complexa que no es pugui resumir en poques paraules; ans al contrari, l’argument de les seves obres es podria compendiar en poc més d’unes quantes línies, potser amb un paràgraf en tindríem prou per explicar el de Los enamoramientos.
El problema n’és un altre: consisteix a constatar com qualsevol frase, situació o record d’un dels protagonistes és ocasió perquè la prosa elegant de Javier Marías es demori en un ventall generós de qüestions cabdals sobre la condició humana mitjançant períodes amplis de sintaxi elaborada i reflexió parsimoniosa, trencats sovint per parèntesis i digressions que aturen inevitablement el temps narratiu tot distanciant el lector de la immediatesa de l’acció i els diàlegs en favor d’un coneixement vivencial i introspectiu de la consciència dels protagonistes —coneixement que no porta curiosament a la identificació amb ells, sinó més aviat a un cert distanciament emocional.
I és que Javier Marías és mestre en l’art de parlar de les emocions sense suscitar-les, de descriure l’esquinçament sense provocar dolor, de narcotitzar la mirada del lector perquè, anestesiada, transiti descalça per les senderes de la vida sense sentir els còdols i les espines, els claus i les estelles, fascinada per una prosa culta que es recrea en la seva bellesa formal. I així, un retrobament no commou, un adéu no emociona, una traïció no entristeix ni desespera; no s’atabala el cor en veure com se’n trenquen d’altres, ni s’atordeix davant l’expectativa joiosa, car la bellesa de la seva prosa és freda. Filtrada tota emoció pel pensament reflexiu de qui l’experimenta, queda com a substància del relat la reflexió sobre la vida, no la pròpia vida.
Potser darrera d’aquesta «fredor» es trobi la certesa plantejada ja a la seva novel·la Mañana en la batalla piensa en mí— que la fragilitat de la consciència, sempre canviant, porta a oblidar el valor de les passions viscudes en el passat i a contemplar el mateix present sota un cert grau d’irrealitat, com si tot viatgés cap a la seva difuminació i poques coses deixessin petjada. D’aquest convenciment neix aquella confessió feta a Corazón tan blanco sobre la radical inaprehensibilitat de la realitat, un lloc comú al qual retorna en més d’una ocasió l’autor i que esdevé clau hermenèutica no tan sols per aquella obra sinó també per la que ens ocupa:
«A veces tengo la sensación de que nada de lo que sucede sucede, porque nada sucede sin interrupción, nada perdura ni persevera ni se recuerda incesantemente, y hasta la más monótona y rutinaria de las existencias se va anulando y negando a sí misma en su aparente repetición hasta que nada es nada ni nadie es nadie que fueran antes, y la débil rueda del mundo es empujada por desmemoriados que oyen y ven y saben lo que no se dice ni tiene lugar ni es cognoscible ni comprobable. Lo que se da es idéntico a lo que no se da, lo que descartamos o dejamos pasar idéntico a lo que tomamos y asimos, lo que experimentamos idéntico a lo que no probamos, y sin embargo nos va la vida y se nos va la vida en escoger y rechazar y seleccionar, en trazar una línea que separe esas cosas que son idénticas y haga de nuestra historia una historia única que recordemos y pueda contarse. Volcamos toda nuestra inteligencia y nuestros sentidos y nuestro afán en la tarea de discernir lo que será nivelado, o ya lo está, y por eso estamos llenos de arrepentimientos y de ocasiones perdidas, de confirmaciones y reafirmaciones y ocasiones aprovechadas, cuando lo cierto es que nada se afirma y todo se va perdiendo. O acaso es que nunca hubo nada».
¡Ah, me n’oblidava! Los enamoramientos narra la història d’una relació d’amor d’una parella que és observada per una jove cada matí des de la taula veïna a la cafeteria on habitualment el matrimoni prenia el desdejuni. Trencada la relació arran de l’assassinat del marit, la jove observadora, narradora en primera persona del relat, es decideix a entrar a la vida de la vídua donant-se a conèixer com la desconeguda veïna de taula que gaudia mirant aquella entranyable relació. Coincideix en la visita a la vídua amb un amic de la família secretament enamorat d’aquella, del qual s’enamorarà al seu torn la jove narradora i amb el qual iniciarà una relació tot i no tenir esperances. És en el decurs d’aquesta quan la jove arribarà a conèixer els sentiments foscos, “ambiguament” foscos,  de Javier Díaz-Varela, veritable coprotagonista de l’obra.
Al llarg de la novel·la Javier Marías, en un exercici metaliterari (la literatura nodrint-se de la literatura), fa ampli esment de dos textos —El coronel Chabertde H. Balzac, i Els tres mosqueters, de A. Dumas— que aporten certes claus per la comprensió de la trama. El primer li permet introduir una reflexió sobre la legitimitat de forçar un retorn al passat per part de qui ha estat absent quan les persones i els sentiments dels éssers estimats han canviat; el segon aborda el problema de la força d’esperit necessària per exercir justícia quan el culpable és la persona estimada.
I així, la que semblava una novel·la sobre l’amor, la relació de parella o l’amistat paulatinament es transforma en un relat sobre la mort, la culpabilitat, la impunitat, la memòria, la  dificultat  radical de conèixer la veritat, els subterfugis de la consciència per defugir la responsabilitat, les mentides cregudes com a veritat i la falta de forces per desemmascarar-les.

¡Sublim ambigüitat!  [A.D.]

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

XHTML: Trieu una d'aquestes etiquetes <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>