AMÉLIE NOTHOMB
► Estupor i tremolors
La butxaca (cat.) Anagrama (cast.)
►Cosmètica de l’enemic
Columna edicions (cat.) Anagrama (cast.)
* * *
Juny 2014
Juny 2014
Tot i que l’Amélie Nothomb (1967) es va donar a conèixer en el món de la literatura francòfona amb la publicació de l’obra Higiene de l’assassí(1992), no va ser fins l’any 1999 amb el text que proposem en aquesta ocasió, Estupor i tremolors, guardonat amb el Gran Premi de Novel·la de l’Acadèmia Francesa, que li arribà l’èxit i el reconeixement de la crítica literària.
Autora prolífica —d’ençà 1992 ha publicat una novel·la cada any— el seu univers literari esdevé una exploració del concepte de frontera — «tots els meus llibres tracten d’això, de les fronteres»— a través d’esquemes narratius senzills on els personatges, creats sense gaire descripció mitjançant diàlegs mordaços d’agilitat i intensitat infreqüents, són portats al límit de l’absurd, a aquell confí on la terra perd consistència i es torna movedissa, a escenaris radicals on res sòlid roman com a punt de suport al qual aferrar-se.
En termes metafòrics, bé podríem dir que el teixit de les seves obres revela l’ànima d’una filadora inquieta que en comptades ocasions incorpora a la seva filosa colors harmònics o tonalitats suaus; més aviat, els seus panys mostren un gust pels contrastos violents, pels tons grisos, que cobren en el conjunt un protagonisme tan destacat que més que no pas la llum és la penombra, quan no la foscor, l’element dominant.
I és que l’Amélie Nothomb sent predilecció per les situacions inquietants, per aquelles mise en scèneon l’individu es troba sobtadament davant d’una certa irracionalitat que l’interpel·la, no a l’extrem d’identificar aquesta amb la veu pròpia del boig, sinó més aviat amb la d’una racionalitat perversa que li força a justificar les seves conviccions tot fent trontollar l’edifici de les seves certeses, de tal manera que un cop introduïda la pedra en els engranatges de la raó, assistim a un procés mil·limètricament calculat de desballestament d’aquesta.
La “pedra” pot ser la cultura japonesa (Estupor i tremolors), el personatge Textor Texel (Cosmètica de l’enemic), un premi Nobel de literatura, Prétextat Tach (Higiene de l’assassí), un metge veí, Palamede (Les catilinàries)…
La funció d’aquests personatges —expressió de la desmesura— és capgirar el mode com es perceben a si mateixos els protagonistes, obrint una dimensió a les seves ànimes insospitada abans de creuar-se amb ells.
En aquest sentit, escriu l’Amélie Nothomb al començament de Les catilinàries: «Res no sabem de nosaltres mateixos. Quants més anys han transcorregut, menys sabem quina és la persona en nom de la qual parlem i actuem. Però això no és un problema. ¿Quin inconvenient hi ha en el fet de viure l’existència d’un perfecte desconegut? Potser sigui millor així.»
D’acord amb el sentit d’aquestes paraules, bé podríem dir que Estupor i tremolorsno tracta tant de la duresa del mercat laboral japonès —basat en un mode quasi militar d’entendre l’ordre dins de l’empresa— com de l’enfonsament gradual de la identitat de la protagonista, la pròpia A. Nothomb,que, sabent qui és, segura de si mateixa i de les seves aptituds al començament del llibre, veu com cauen totes les certeses del seu propi jo fruit d’una successió d’humiliacions a què és sotmesa a l’empresa Yumimoto: no ets una traductora, no parles idiomes, no tens habilitats, no tens dignitat pròpia, no ets culta, intel·ligent ni atractiva i, per sobre de tot, no ets ni seràs mai japonesa.
D’aquest brutal rebuig neix el retiment de comptes que l’autora duu a terme contra la cultura japonesa a Estupor i tremolors, la lectura de la qual es fa suportable per les constants pinzellades sarcàstiques amb què A. Nothomb assaona les pàgines.
Respecte a l’altre text, Cosmètica de l’enemic (2001), novel·la curta de la qual s’han fet adaptacions teatrals, el mencionat esquema funciona encara amb major precisió. Dos únics personatges a la sala d’espera d’un aeroport mantenen un combat dialèctic d’intensitat poc comú. Un —el protagonista, Jérôme Angust, representant de la raó— veu com se li atansa un desconegut disposat a parlar sigui com sigui amb ell. Aquest últim —personatge amoral que demostra saber detalls de la vida del protagonista que aquest ha procurat amagar— és la veu d’aquella racionalitat perversa abans esmentada que, en aquesta ocasió, acabarà desequilibrant a Jérôme Angust en desemmascarar el seu jo ocult. Freud i la seva psicoanàlisi planen sobre els capítols d’una obra el final imprevisible de la qual tanca amb brillantor una més que notable novel·la.
Acabem. Estem convençuts que mentre la pedrera no s’esgoti l’originalitat de l’esquema d’Amélie Nothomb continuarà extraient material que col·locar en els engranatges de la raó, fent palès les incoherències i contradiccions d’un jo que creu saber de si mateix més del que en realitat sap.
Un darrer advertiment: hi ha un risc moderat d’addicció a la literatura d’aquesta autora belga. L’únic antídot conegut és formar part d’un club de lectura de confiança.
(A. Delgado)
