Club de Lectura

STEFAN ZWEIG
María Antonieta

Ed. Acantilado (cast.)


* * *

Octubre 2014

Quatre anys després de la publicació del seu estudi sobre la figura de Fouché (1928) —peça cabdal del partit jacobí i Ministre d’Interior del Directori després de Napoleó i finalment del rei Lluís XVIII—S. Zweig emprengué l’ambiciós projecte de repensar la personalitat de Maria Antonieta, d’aprofundir el perfil psicològic de l’esposa de Lluis XVI, tot emmarcant la seva figura en el context polític i social de la França de l’Antic Règim a la defensa del qual la reina restà fidel fins els seus últims dies.
El lector familiaritzat amb els estudis biogràfics d’aquest autor sap que S. Zweig no es conforma amb les aparences, amb allò insubstancial o accidental del caràcter del biografiat; que la seva forma mentisel porta a esbrinar l’essencial, la clau que dona intel·ligibilitat a l’ànima dels seus personatges, el ressort que actua des del rerefons de la seva conducta i esdevé principi hermenèutic capaç d’il·luminar-la. També n’és conscient que a l’autor —un cop assolit aquest objectiu— li agrada fer ús del mètode comparatiu, seguint l’exemple de Plutarc a les seves Vides paral·leles, per tal de contrastar les virtuts d’un personatge amb els defectes d’un altre, cercant efectes de llum i contrallum que posin de manifest qualitats que d’una altra manera romandrien ocultes. En el cas de la biografia del reformador Calví, Zweig trobà el contrapunt en la figura del humanista Castellio; en el de Fouché, el contrast es planteja amb Talleyrand; en el de Maria Antonieta, amb la seva mare, l’emperadriu Maria Teresa d’Àustria, exemple d’intel·ligència política i de rectitud moral.
En aquest sentit, són clarificadores les pàgines introductòries de l’obra on Zweig contraposa el caràcter heroic al mitjà. Aquest últim —amb el qual identifica Maria Antonieta— inclinat de forma natural a una pacífica forma de vida,no vol, no necessita grans fites; s’estima més viure tranquil·lament i en la foscor. No vol responsabilitats d’Història Universal; en té por: «De fora i no de dins ve allò que li obliga a sobrepassar la seva pròpia mesura».
El caràcter mitjà, raona l’autor, necessita primerament ser llançat fora de si mateix per arribar a ser tot el que és capaç de ser i no sospitava abans; per aconseguir-ho, el destí no té un altre estímul que la desgràcia, com si es proposés demostrar de tant en tant que amb una matèria inadequada, amb un heroi insignificant, és capaç d’obtenir l’efecte més alt i, d’un ànima feble i mal disposada, una gran tragèdia. Doncs bé, una d’aquestes tragèdies d’un heroisme no volgut és la de Maria Antonieta. 
En termes sociològics diríem que Maria Antonieta va assumir el rol de reina sense adonar-se del deure associat a l’exercici d’aquest rol i sense les aptituds personals adients pel seu desenvolupament. I així, en comptes de governar veritablement, de recórrer el seu país interessant-se per les condicions materials de vida dels seus súbdits, portà una vida frívola i de balafiament, on la preocupació per la seva indumentària i pentinats —referents per tota l’època del rococó— copsà el seu interès per davant de les responsabilitats pròpies del seu càrrec.
Dures ressonen les paraules amb què Zweig descriu el tarannà de la reina: «Maria Antonieta xerra exclusivament amb la boca i no amb el cervell. Quan se li parla, escolta distreta i a estones; en la conversa, on captiva amb la seva encantadora amabilitat i la seva volubilitat centellejant, deixa que es perdi tota idea amb prou feines expressada; no diu res, no pensa res, no llegeix res fins al final, no aferra fermament cap cosa per extreure’n un sentit o una autèntica experiència. Per això no li agrada cap llibre, cap assumpte d’Estat, res seriós que exigeixi paciència i atenció, i només de mala gana, amb una lletra improvisada i il·legible, despatxa les cartes més indispensables. No complicar-se la vida; res que pugui produir tristesa, malenconia o avorriment
Aquesta és la seva culpa: haver exercit la tasca més difícil en la Història amb una frivolitat incomparable; tot i així, admesa la innegable culpa, Zweig no dubta de qualificar-la de venial, donada la immaduresa del seu caràcter en el moment d’accedir al tro de França, quan encara no estava formada espiritualment, i la magnitud de la temptació que l’entorn adulador de Versalles exercí tot idolatrant la seva figura —com no convertir-se en lleugera on tot és lleuger?
Ara bé. A mesura que el lector s’endinsa en l’obra aviat se n’adona que el to de la primera part, clarament crític respecte del paper de Maria Antonieta com a reina de França, dóna pas, quan s’inicien els esdeveniments revolucionaris, a un de ben diferent: el de la compassió per la reina que ho perd tot i que, enmig de la desgràcia, tracta d’aferrissar-se amb orgull als seus orígens per resistir les humiliacions constants de què va ser objecte amb coratge, en un intent de mostrar-se filla digna de l’emperadriu Maria Teresa.
Finalitzem amb el judici equilibrat de S. Zweig sobre la figura de la reina que, com tot judici equànime, resulta versemblant : «Aquí, com a la majoria dels casos, la veritat psicològica ve a trobar-se entre els dos extrems. Maria Antonieta no era ni la gran santa del monarquisme, ni la perduda, la grue, de la Revolució, sinó un caràcter de tipus mitjà: una dona en realitat vulgar; ni massa intel·ligent ni massa nècia; sense especial tendència cap al bé i sense la menor inclinació cap al mal.»
Un darrer apunt. Brollen en el text frases inspirades per una gran lucidesa que parlen del profund coneixement de la condició humana a què havia arribat S. Zweig. És difícil desfer-se del pressentiment que la biografia de Maria Antonieta, com altres que va escriure, és ocasió per transcendir la singularitat del personatge tot prestant la veu a una saviesa que va més enllà del coneixement d’una simple vida, com quan escriu després de l’execució de Maria Antonieta: «Només la deessa de la Llibertat amb els seus somiadors ulls de pedra, ha romàs immòbil en el seu lloc, i contempla sense pestanyejar una meta invisible. No ha vist ni oït gens. Severament, afigura una eterna llunyania més enllà de les salvatges i boges accions dels homes. No sap ni vol saber què coses es fan en el seu nom.
[A. Delgado] 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

XHTML: Trieu una d'aquestes etiquetes <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>