Aquest és el problema (a part de ser un modest homenatge al famosíssim monòleg de Hamlet de William Shakespeare: acte III, escena I). El que és realment preocupant, ara mateix, és l’abandonament de la lectura per part d’amplis sectors de la població. O sigui, hi ha amplis sectors de població que han fet seu, potser inconscientment, l’acudit gràfic d’El Roto (15.01.04) on un nen amb bata escriu aquesta frase a la pissarra: “La nostra identitat cultural és la ignorància”. Que Espanya és un dels països amb un índex de lectura més baix d’Europa ja ho devem saber. Que té quatre milions d’aturats, també. Que hi ha set milions d’analfabets funcionals (un milió dels quals són catalans) potser no, que no ho sabíem. Això vol dir exactament que aquests set milions poden llegir però no comprenen el que llegeixen.
Estic parlant del fet de llegir seriosament: un dels pocs actes de llibertat que encara ens queden, i que ha de reunir forçosament tres condicions: un llibre de paper, un silenci absolut i un llapis a la mà. Tenir un llibre a les mans és com una encaixada a algú altre en què a més experimento l’olor del paper, la textura, el contacte físic (jo no puc fer una encaixada a un e-book, ni a una tauleta, m’enteneu?). El silenci és necessari per ser capaços de sentir la veu de l’autor que ens interrroga. El silenci és la base necessària per a la lectura, per a l’abstracció que aquesta comporta, i per estar amb nosaltres mateixos: callar “per deixar que l’ésser ens parli”. D’acord: el llapis a la mà el deixo per als intel·lectuals, i per als professors de literatura dels instituts.
Observeu amb atenció el dibuix que il·lustra aquest article: tothom està enfeinat joguinejant amb el seu mòbil i, allò sorprenent, és que amb el mòbil estan fotografiant l’única persona que no en té, que curiosament està llegint un llibre de cobertes vermelles. És una imatge inquietant i horrorosa pel que té de real i de versemblant. Sembla una escena extreta de Black Mirror (meravellosa sèrie distòpica britànica creada el 2011 per Charlie Brooker; ja han estrenat la tercera temporada a Netflix, amb un primer capítol impressionant: Nosedive). Per entendre’ns: allò freaky d’aquesta imatge, allò insòlit i desassossegant és “el noi que està llegint” no pas els altres alienígenes que l’estan retratant amb el seu mòbil. Us n’adoneu de com s’ha capgirat el que coneixem com a realitat? Des de quan “el noi que llegeix” s’ha convertit en l’estrany? Qui ha permès que això succeeixi? En tenim nosaltres alguna part de culpa?
Cal saber amb urgència al costat de qui ens alineem: al costat dels qui llegeixen o al costat dels qui no ho fan. Hem de saber on pertanyem (permeteu-me l’al·legoria): si formem part dels devots de la religió de la lectura o si, altrament, som dels ateus que no trobaran mai l’autèntica salvació (ni aquí ni en el més enllà). Una religió que només té un sol manament: llegir per gaudir, llegir per conèixer, llegir per comprendre, llegir per créixer com a ésser humà (llegir per no morir com uns idiotes). Com afirma Rafael Argullol, és cert que la imatge ens fascina, però és la paraula la que ens fa lliures.
