La construcció de la nostra escola comença en els anys 80-81. S’inaugura l’escola al març de l’any 1982.
Les necessitats de l’escola porta a reivindicar una escola pública, laica, gratuïta… En aquells anys hi havia aules distribuïdes en diferents locals del poble, antics jutjats, oficines de les piscines municipals i inclusivament a l’Ajuntament.
Es va obrir pràcticament sense acabar, sobretot, els patis que semblaven terres de cultiu i que, donat el seu aspecte fins avui, els ha quedat el nom de “Los Monegros”.
A la zona on està ubicada l’escola Pablo Picasso era impensable aconseguir l’escolarització de tots els nens i nenes i que les escoles que existien estaven massificades.
Els Ajuntaments de Sabadell i Barberà van recollir en part les reivindicacions dels pares i mares d’alumnes i cal reconèixer que va ser un gran encert la construcció de l’escola en aquesta ubicació.
Cal reconèixer la tasca que van fer els regidors de cultura Sr. Roda i Sr. Álvarez de Barberà i Sabadell, respectivament. Amb una dedicació admirable perquè calia convèncer i acontentar a tots/es. Recordem amb satisfacció les reunions que celebràvem fins que es va decidir la construcció del mateix.
L’Ajuntament, a través del Sr. Roda, va buscar la forma d’aconseguir els terrenys, i la inauguració del Pablo Picasso va ser un fet. Es va celebrar una festa organitzada, pels professors/es i l’APA que llavors es denominava Associació de Pares, recentment fundada, pels quals la nostra major consideració i reconeixement a la seva tasca.
La mateixa situació de manca de places escolars que hi havia a Barberà, es donava a Sabadell, zona de la Romànica. Com a conseqüència d’aquesta situació, al Picasso s’agafaven nens i nenes de les dues poblacions i no existien nivells paral·lels, doncs ja que hi havia 6 classes de Primer que 2 de P-4, 2 de P-5 i 1 tercer, que era el curs més alt.
Arribaven a l’escola mitjançant autobusos que va posar l’Ajuntament i que els recollien en diferents punts del poble. Hi havia monitors/es que els acompanyaven i identificaven mitjançant targetes de diferents colors, segons el punt del qual procedien.
En aquell temps no existien ni els professors/es de música o d’esports i menys d’informàtica. Tampoc hi havia els espais adequats, la música s’impartia directament a les classes. Les classes les feien monitors/es dependents d’una incipient “Escola de Música” de Barberà, al cap dels quals hi havia el company entranyable i bromista Blai que tots/es coneixem. L’Educació Física la impartien monitors/es dependents del Patronat d’Esports de Barberà, monitors/es com l’Encarna i el Pepe, més coneguts i que tan entranyables records d’ells guarda el Picasso.
Les classes les impartien a les pistes quan el temps ho permetia o en una aula gran adequada per a això, “la sala del suro”, anomenada així per tenir el sòl folrat d’aquest material.
Els nens i nenes, no se sap per quina raó, tenien una idea estranya, creien que li professorat vivia a l’escola i que l’escola era del “Manolo”, el conserge, possiblement era perquè així se’ls deia, tractant de conscienciar-los que era de tots/es i que calia cuidar-lo, no trencant arbres o plantes ni llençant coses a terra.
Va ser una època molt enriquidora. Hi havia mancances de tot, però moltes ganes de fer coses, de reivindicar, de lluitar per les millores de l’ensenyament en tots els seus vessants.
Les AAPP i les famílies estaven molt implicades en la vida escolar, eren reivindicatives i lluitadores, amb bona voluntat i ganes de fer coses, com ara la sociabilització de llibres usats per atendre les necessitats d’alumnes amb dificultats per comprar-los.
En les diferents festes, sobretot en Carnestoltes, els vestits o disfresses es feien per motius i per aules tots iguals, no hi havia distincions segons el poder adquisitiu de les famílies, i tota la comunitat educativa col·laborava en la seva confecció.
Quan els/les alumnes arribaven a setè i a vuitè, a l’espai que després va ocupar el “Pati dels petits”, hi havia un petit hort en el qual la meitat ho plantaven el Manolo i l’altra meitat, els/les alumnes. Era interessant que veiessin créixer les seves faves, alls, enciams i altres hortalisses de temporada de manera que trencaven amb la idea que el que els seus pares i mares porten a casa creix a les parades del mercat.
Quins bons records!!! Oi????
D’ençà d’això, el Picasso ha passat per diferents moments: obres, alumnes, mestres, pares/mares, festes, sortides… fins arribar a ara!
