“Els petits guardians del món necessiten l’escalfor del Sol per posar en marxa les seves ales“

Edward O. Wilson

Aquests darrers dies les Alícies hem continuat avançant en el nostre projecte al voltant de l’hotel d’insectes. Després de comprovar una de les recomanacions inicials per garantir-ne el bon funcionament, ens hem endinsat en un nou repte: assegurar-nos que estigui orientat cap al sud o sud-est, de manera que pugui rebre el màxim nombre d’hores de Sol al llarg del dia.

A la rotllana, vam iniciar una conversa per compartir què enteníem per “orientació”. De seguida van sorgir els noms dels punts cardinals, que vam anomenar entre tots i vam intentar situar a l’espai. Algunes Alícies van explicar amb seguretat que el Sol surt per l’est i es pon per l’oest. Davant d’aquesta afirmació, calia validar-la, així que vam decidir que l’endemà al matí sortiríem al pati per observar-ho directament i comprovar-ho.

Pel que fa als altres dos punts cardinals, el nord i el sud, alguns de nosaltres ens vam atrevir a situar-los, tot i que no n’estàvem del tot convençuts. Per resoldre els dubtes, vam visualitzar un vídeo explicatiu que ens va ajudar a entendre millor com s’organitza l’espai segons els punts cardinals i quina relació tenen amb el moviment aparent del Sol.

En el transcurs de la conversa, també va anomenar-se la brúixola com a instrument per orientar-nos. Vam descriure’n la forma i vam intentar posar paraules a com pensàvem que podia ser el seu funcionament. Alhora, com que a l’escola disposem d’un bon nombre de brúixoles, vam acordar que les utilitzaríem per determinar amb precisió l’orientació del nostre hotel d’insectes.

Dos dies més tard, a l’arribar a l’escola, el Nil va compartir amb nosaltres un aprenentatge molt especial: el seu avi li havia ensenyat a construir una “brúixola casolana”. Ens va mostrar com, amb un recipient ple d’aigua, un tros de suro i una agulla imantada, podem aconseguir que la punta assenyali sempre el nord. Aquest experiment ens va permetre comprendre millor el funcionament de les brúixoles convencionals i establir connexions entre l’experiència manipulativa i els instruments que utilitzem habitualment.

Després de l’esbarjo, ens vam quedar al pati amb les brúixoles a les mans. Ens vam desplaçar per diferents espais del centre tot identificant-ne l’orientació, comprovant sempre la coincidència amb el nord, aprenent tot movent-nos i observant.

Finalment, ens vam situar davant de l’hotel d’insectes per analitzar-ne l’orientació. Amb una barreja d’expectació i curiositat, val descobrir que no compleix la recomanació llegida: actualment està orientat cap a l’oest/nord-oest. Aquesta descoberta ens ha fet prendre una decisió conjunta i responsable: caldrà canviar-lo d’ubicació per tal que els petits invertebrats puguin gaudir del màxim d’hores de Sol.

“El dubte és l’origen de la saviesa.”

René Descartes

Fa alguns dies que les Alícies estem ben confoses amb la ubicació del nostre hotel d’insectes. Teníem molt clar que havia d’estar situat al bell mig de la natura, envoltat de vida, vegetació i silenci. Ens semblava que aquell era, sens dubte, el lloc més idoni per oferir refugi als petits invertebrats. Tot i això, a mesura que aprofundíem en el tema, vam descobrir que en aquests espais naturals els insectes ja troben amb facilitat els materials necessaris per construir les seves pròpies llars, hivernar o amagar-se.

Aquesta nova informació ens va fer replantejar algunes de les hipòtesis inicials. Vam descobrir que és a la ciutat on aquests animals tenen més dificultats per trobar espais adequats per protegir-se durant l’hivern i que, per tant, on és més convenient d’instal·lar. Aquesta idea va fer trontollar allò que fins aleshores donàvem per descomptat.

Uns dies més tard, vam saber que els actuals Tintins havien construït un hotel d’insectes quan estaven a petits. Aquesta descoberta ens va animar a fer-los una visita i demanar-los que compartissin amb nosaltres tot allò que recordaven: aspectes importants, recomanacions o qüestions que consideressin rellevants per al nostre cas.

De la trobada ens vam endur informacions noves i d’altres que reafirmaven idees que ja havíem sentit. Però n’hi va haver una que ens va permetre connectar amb una observació que alguns infants que es queden a dinar a l’escola ja havien fet. Un tintin ens va explicar que les vespes i les abelles utilitzen les canyes que hi ha a l’interior dels hotels d’insectes i que, quan les trobem tapades amb terra o fang, és senyal que a dins hi ha —o hi ha hagut— vida.

La veritat és que vam comprovar que moltes de les canyes del nostre hotel estaven tapades, fet que ens va portar a pensar que potser aquest espai tenia més activitat del que havíem imaginat.

Tots aquests dubtes ens van conduir a cercar quins són els requisits necessaris per instal·lar adequadament un hotel d’insectes. Entre tots, vam llegir les recomanacions i vam anar marcant amb una creu o un tic si el nostre hotel les complia o no. D’entre totes, però, n’hi havia dues que ens van generar especial incertesa i en elles vam dibuixar-hi un interrogant:

• L’hotel d’insectes ha d’estar protegit per teulada impermeable.
• Cal que estigui orientat al sud.

A partir d’aquí, ens vam posar d’acord per quina de les dues recomanacions volíem començar a investigar, convertint-nos, segons les Alícies, en científics!

El primer que vam intentar fer va ser definir què enteníem per impermeable i, entre tots, vam aconseguir establir-ne una definició compartida. El material principal del nostre hotel és la fusta, i ens vam preguntar si aquest material deixa passar l’aigua o no. Alhora, vam començar a parlar d’altres possibles materials, i cadascun de nosaltres va exposar les seves pròpies hipòtesis.

Per tal d’organitzar-les, ens vam distribuir en petits grups i vam elaborar dues llistes de materials segons si pensàvem que eren permeables o impermeables. Teníem moltes ganes de comprovar si allò que pensàvem era cert, així que l’endemà vam portar les nostres idees a la pràctica.

Vam simular la pluja i, amb l’ajuda d’un comptagotes, vam comprovar la permeabilitat dels diferents materials, deixant-hi caure aigua de manera continuada. Finalment, vam anotar els resultats obtinguts per poder arribar a una conclusió i prendre una decisió plegats.

Aprendre a conviure amb la fauna auxiliar és entendre que la natura ja sap com autoregular-se.”
Jordi Puig

A l’inici del projecte, les Tanits ens van explicar que alguns arbres del jardí de l’escola s’omplien de pugó i que, com a conseqüència, el terra del pati esdevenia enganxós. També ens van comentar que les marietes podien ser una bona aliada per combatre aquest problema. Aquella informació, però, va quedar en suspens durant un temps.

El temps d’observació al jardí de l’escola i la curiositat per buscar i mirar amb atenció van donar fruit: entre les fulles caigudes dels arbres vam trobar una petita sorpresa, una pupa de marieta que, al cap de pocs dies, es va transformar en una marieta adulta. Aquesta troballa va marcar l’inici d’un nou camí d’aprenentatge, ja que vam començar a parlar i investigar aquest insecte amb més profunditat.

Amb la voluntat de respondre a la pregunta Com poden ajudar les marietes al nostre jardí?, vam demanar com a tasca de casa la recerca d’informació. El resultat va ser un recull que vam compartir a la rotllana i que ens va permetre conèixer el seu cicle vital, l’alimentació, l’hàbitat i altres característiques rellevants.

Entre la informació consultada, ens va sorprendre especialment un titular:

Al món hi ha més de 5.000 espècies diferents de marietes.

Nosaltres només n’havíem trobat dos de diferents i, tot i que ja no les teníem, vam buscar les fotografies del moment en què les vam trobar. En intentar identificar-ne el nom, vam descobrir una nova informació que ens va deixar bocabadats: l’existència de la marieta asiàtica, una espècie invasora que es pot reconèixer perquè és més gran i presenta una taca blanca en forma de M o W al cap. Sorprenentment, les dues marietes que havíem tingut a l’aula presentaven aquesta característica.

Aquesta descoberta ens va desanimar inicialment, però les Alícies vam mantenir la convicció que necessitàvem marietes autòctones per combatre el pugó quan els arbres tornessin a tenir fulles. Vam pensar que, a la primavera, podríem anar al Parc Fluvial o a altres espais naturals per recollir-ne i portar-les a l’escola, una idea que vam deixar anotada com a opció viable.

Fa uns dies, vam reprendre la conversa sobre les marietes i el pugó i a la rotllana va sorgir la idea que el pugó no era un problema exclusiu del nostre jardí, sinó que afectava moltes plantes i arbres arreu. Ens vam preguntar qui s’encarrega de cuidar els arbres dels pobles i ciutats i quines mesures s’utilitzen per protegir-los.

La resposta la vam trobar a través de la visualització de diverses notícies. Vam descobrir que molts ajuntaments de ciutats catalanes utilitzen la fauna auxiliar per combatre les plagues, col·locant caixes amb larves de marietes penjades als arbres com a alternativa als tractaments químics. 

En cercar informació sobre Vilanova del Camí, però, només vam trobar notícies relacionades amb tractaments fitosanitaris, sense cap menció a l’ús de marietes. 

Davant d’això, la reacció va ser unànime:

Nosaltres també volem caixes de marietes al nostre jardí.

De seguida vam anar a avisar al Toni. Ell es posarà en contacte amb el Quico, un dels responsables de la brigada que ens van aconsellar les Tanits i que és un gran expert en plantes. Necessitem que vingui a l’escola per exposar-li el què hem descobert i fer-li la proposta d’introduir larves de marietes al jardí de l’escola i, per què no, també a la nostra ciutat.

I aquesta setmana hem organitzat les idees i les hem posat per escrit per poder-les compartir quan ens visiti el Quico. De moment, les Alícies restem a l’espera, amb la il·lusió que aquest intercanvi ens ajudi a fer un pas més en la cura del nostre jardí i, alhora, a contribuir a una mirada més respectuosa i sostenible envers la natura que ens envolta.

«El que fem cada dia importa, i podem decidir quin impacte volem tenir.»

Jane Goodall

Ja a l’inici del nostre projecte d’aula, l’Alguer va fer la proposta de construir un hotel d’insectes. En aquell moment, però, aquesta idea no va tenir gaire acollida. D’una banda, el desconeixement sobre què era exactament un hotel d’insectes va generar dubtes; i de l’altra, l’aula era plena de petits invertebrats i la gran majoria preferia quedar-se’ls i tenir-ne cura dins la classe.

Amb el pas del temps i gràcies al recorregut del projecte, els aprenentatges que anem adquirint com a principiants entomòlegs ens ajuden a entendre que el millor espai perquè els invertebrats visquin és la natura i no pas l’aula.

Quan comencem a parlar de la pregunta Com ens ajuden?, aquesta proposta torna a aparèixer com a resultat d’un llarg procés de conversa i reflexió. En aquest camí ens plantegem els avantatges i els inconvenients de potenciar la presència d’insectes i altres invertebrats al jardí de l’escola.

Totes les Alícies tenim clar que, perquè els insectes vinguin i s’hi quedin, necessitem moltes plantes i flors. Per aquest motiu, algunes opten per la idea d’omplir el jardí de vegetació, convertint-lo en un espai ple d’olors i colors diversos. Tot i que la imatge que ens fem d’aquesta proposta és molt atractiva, de seguida apareixen contrapropostes.

El jardí és, principalment, un espai d’observació, de descoberta i, sobretot, de joc. Partint d’aquesta realitat, altres Alícies expressen que no podem jugar entre insectes com abelles o vespes, ja que ens poden picar. A més, considerem necessari preveure una distància adequada per tal que aquests animals puguin viure amb tranquil·litat.

En veure que el jardí no acaba de ser l’opció més adequada, l’Alguer recupera la proposta de construir un hotel d’insectes. Algunes de nosaltres ens adonem que ja n’hi ha un en un racó de l’escola. Tanmateix, les Alícies que fan aquesta descoberta ens expliquen que no hi observen cap invertebrat a prop. Descrivim on es troba i què té al seu voltant, i de seguida ens adonem que està envoltat de ciment i que només té unes quantes plantes sense flor al darrere.

Arribem a la conclusió que la manca de vida animal es deu a la seva ubicació i tenim clar que, si volem construir un hotel d’insectes, aquest ha d’estar situat en plena natura. I afavorir la biodiversitat a la nostra ciutat sempre és una bona opció!

“Els insectes són els veritables governants del planeta.” 

 Edward O. Wilson

Fa uns dies vam iniciar un procés per posar ordre a la gran quantitat d’informació que havíem anat recopilant sobre els invertebrats. Aquest primer trimestre s’ha convertit en un temps de descoberta apassionant que ens ha permès endinsar-nos en el món d’aquests petits animalons i comprendre aspectes essencials per prendre decisions fonamentades i ajustades a la nostra realitat. L’interès ha estat tan viu que per la nostra aula han desfilat invertebrats de tota mena, vius i morts, així com exemplars en diferents fases del seu cicle vital. Erugues, marietes, larves, escarabats, cucs de terra i de l’arròs, llimacs, caragols, saltamartins, vespes asiàtiques, papallones, formigues, plegamans i fins i tot alguns sense nom conegut han format part del nostre dia a dia.

Davant d’aquesta diversitat, va esdevenir necessari posar una mica d’ordre i sistematitzar allò que estàvem observant. Per això, fa uns dies vam començar a conèixer els grans grups d’invertebrats que existeixen. Tot i que les esponges, els cnidaris i els equinoderms van despertar la nostra curiositat, els vam descartar aviat, ja que són organismes aquàtics i no tenen un paper rellevant per al nostre projecte de jardí escolar. Pel que fa als mol·luscs, el cargol va generar un animat debat: podia ser un aliat per al jardí? Ràpidament vam concloure que, tot i ser un animal interessant, es menjava les fulles de les nostres plantes i que, per tant, era millor no comptar-lo com a ajudant.

Així, la classificació final que vam adoptar ens va conduir a posar el focus en dos grans grups: els anèl·lids i els artròpodes. Els primers, sense potes; els segons, amb potes i amb una varietat sorprenent. De fet, avui ja coneixem molts invertebrats amb potes, i quan fem rotllana en sabem mencionar un bon grapat. Ens hem adonat, a més, que fa dies que hem interioritzat una de les característiques essencials dels insectes: sempre que apareix un nou artròpode, el primer que fem és comptar-li les potes! Si en té sis, podem afirmar que es tracta d’un insecte. Aquest petit gest s’ha convertit en una eina clau per introduir-nos en la classificació dels artròpodes i aprendre a identificar-los a simple vista.

Amb l’ajuda d’imatges reals i d’una pauta de classificació, ens hem dedicat a observar i a descobrir les característiques principals dels diferents grups. En plena immersió en aquesta tasca, l’Alguer va arribar un matí amb un grapat de “bitxos bola”, tal com els vam anomenar en un primer moment. La sorpresa i la curiositat es van estendre ràpidament per l’aula. Els vam observar en petits grups, primer a ull nu i després amb el microscopi; els vam manipular amb cura, vam comptar les seves potes i vam descobrir el seu exoesquelet, aquesta coberta rígida que protegeix els artròpodes. El recompte de potes —catorze!— ens va conduir a una pregunta important: a quin grup pertanyien? Vam descobrir que es tracta dels porquets de sant Antoni, uns crustacis gairebé únics pel fet de viure a terra ferma i excepcionals pel nombre de potes.

Per consolidar aquest aprenentatge, hem treballat amb animals de plàstic i imatges, identificant-los i classificant-los entre tots segons les seves característiques visibles. Com uns autèntics entomòlegs, hem après que els insectes són els invertebrats més nombrosos del món i que els podem trobar arreu. Sabem que alguns poden ser grans aliats del nostre entorn i altres poden dificultar la vida del jardí, però allò que realment ens interessa és comprendre com s’hi relacionen i quin paper hi tenen.

Entre tots aquests descobriments, però, hi ha un insecte que ha captat especialment la nostra atenció. Un petit ésser que hem trobat sovint al nostre jardí i que ens fascina cada vegada més. A partir d’ara, la nostra mirada se centra en ella: la marieta, un insecte que voldrem conèixer a fons per entendre el seu paper en l’equilibri del nostre petit ecosistema.