És un ocell d’uns 12 cm, parent del canari. Té el bec fort, curt i cònic i és d’un color bru groguenc llistat de negre amb el carpó, el front, la llista ocular, el pit i la gola de color groc. Les femelles i els joves són d’un color bru vermellós, amb un disseny que recorda el dels mascles però sense groc.
Viu a llocs habitats (és comú als barris més o menys enjardinats i als parcs) i també li agraden els llocs oberts amb arbres. Al final d’hivern, els mascles es fan notar pel seu cant ràpid i eloqüent, que solen cantar des de l’extrem superior dels arbres despullats de fulles, o des d’altres punts elevats i visibles. S’alimenta de llavors i erugues que troba als conreus, que han d’estar propers als seus boscos.
Nidifica sobretot entre el fullam espès dels arbres per tota l’extensió continental i insular dels Països Catalans, llevat de Menorca.
La femella s’encarrega de construir un niu de petites dimensions en una branca prima. Utilitza herba seca, molsa, liquen i teranyines, que cova durant tretze dies. Al seu torn, el mascle és l’encarregat d’alimentar la femella i els polls, almenys els primers dies de l’època de cria. Després d’un parell de setmanes ja poden volar. Fan dues postes.
Cada poble té els seus malnoms i sobrenoms, generalment fruit de les rivalitats locals. Els premianencs de mar són anomenats “gafarrons”, com el petit ocell que antigament era tan abundant en les nostres contrades, i que els ocellaires barcelonins venien a caçar. Altres versions de la història ens diuen que els petits gafarrons es comparen a un terme municipal tan petit com el de Premià de Mar.
Sobre el perquè als habitants de Premià de Mar se’ls anomena gafarrons hi ha, almenys, quatre versions:
- Després de la fundació del barri de mar de Premià per part del mític pescador Cristòfol, la gent que s’establí a les platges cantava joiosa tot el sant dia, seguint el vaivé de la mar, una sola cançó. Com que no en sabien cap altra, sempre repetien la mateixa, com fan els gafarrons amb el seu cant. L’altra gent del poble, és a dir, “els de dalt”, en sentir-los cantar així exclamaven:
-Semblen gafarrons, semblen gafarrons!
- La segona versió té a veure amb les conegudes picabaralles amb Premià de Dalt. Una vegada assolida la categoria de municipi, Segons sembla, algú de Premià de Dalt, al·ludint a un terme municipal tan petit com el de Premià de Mar (1,92 quilòmetres quadrats) va dir una frase que es va popularitzar:
- -És un poble petit, és una mena de gafarró.
- Una altra contalla pertany a l’època en què es bastia el campanar de la parròquia de Sant Cristòfol, a mitjan segle XIX. Com a mostra d’una d’aquelles coses tan típiques de poble, els premianencs de mar volgueren tenir el campanar més alt del Maresme i, una vegada construït, algú va anar a dir al rector que dalt del cim del nou cloquer acabava de posar-s’hi l’Esperit Sant. El pobre home havia confós un gafarró amb un colom i, com en el cas dels repicatruges d’Argentona, gafarrons els va quedar.
- La darrera de les versions és potser la més popularitzada. Segons sembla, el gafarró es va fer molt en la zona de Premià a partir dels anys 1830-1840, tant que els ocellaires que subministraven mercaderia als venedors de la Rambla barcelonina els venien a caçar al poble. Els venedors i venedores cercaven compradors per als ocells tot cridant:
-Gafarrons de Premià, gafarrons de Premià, són els millors gafarrons; compreu gafarrons, són de Premià!
Tot plegat ens porta a la conclusió que es tracta de motius fruit de les picabaralles tan típiques entre pobles veïns, que ja apareixen en documents antics com la “Cançó del Pilot”, que va anomenant molts dels motius dels pobles de la costa en una mena de periple de sud a nord.
