El tió de Nadal (també dit simplement tió, tronc(a) de Nadal, soca o xoca) és un dels elements de la mitologia catalana i aragonesa i una tradició molt arrelada a Catalunya, Aragó (on es diu en aragonès tronca, toza o tizón de Nadal/Navidat), Occitània (on es diu en occità cachafuòc o soc de Nadal) i Andorra. Malgrat les múltiples variants locals, la tradició consisteix a aconseguir un tros de soca o branca gruixuda dies abans del dia de Nadal. Normalment el 8 de desembre, dia de la Puríssima Concepció, es col·loca en algun racó de casa amb una manta perquè no tingui fred i se l’alimenta diàriament fins al dia que es fa cagar. Hi ha llars on el tió és simplement una peça de fusta (una o diverses cadires, per exemple), un tros de suro, o una caixa, de mides diferents segons convingui per l’espai i mides dels regals, que haurà de cagar.
Es tracta d’una tradició amb segles d’història, inicialment relacionada amb la natura, la fertilitat i el solstici d’hivern. El tió és un ritual d’origen rural, significa l’abundància, un tronc vell i sec regala de les seves entranyes llaminadures i llepolies. És l’auguri del renaixement de la natura després de l’estació hivernal. Amb el temps i la desaparició del foc a terra de les llars, també ha desaparegut el costum de cremar-lo després de la cagada i també els costums al voltant de les cendres que quedaven. Aquestes eren utilitzades com a elements de protecció contra el llamp, les cuques, etc. a les cases i als camps.
Quan jo era petita, el meu tió era una cadira i el meu arbre era un cep.