TARONGERS
L’experiència al passat
Hi havia una vegada dos germans, la Laura i el Leo. Els germans estaven a casa dels seus avis perquè els pares estaven de viatge.
Un dia els nens van entrar a una habitació a la que no havien entrat mai, perquè els seus avis no deixaven entrar a ningú. Quan van entrar els hi va cridar l’atenció dues portes: una tenia escrit: “ Escola del Mar del passat” i l’altra: “Escola del Mar del futur”.
Els nens van decidir entrar a la porta del passat per saber més sobre la seva escola. Quan van entrar van veure que parlaven en castellà i estaven separats els nens i les nenes.
Els nens estaven fent matemàtiques i les nenes estaven fent plàstica. Els nens van veure a una nena que sortia de l’aula i i van preguntar:
– A qui any estem? Per què parlen castellà? Per què esteu separats els nens i les nenes?
La nena abans de respondre, els hi va dir:
– No haurieu d’estar a classe?
– Estavem a casa dels nostres avis i vam entrar a una habitació a la que no haviem entrat mai i vam veure dues portes que posaven: Escola del Mar del futur i del passat i vam entrar a la del passat.
– Us podeu colar a classe, però haureu d’anar separats. – va dir la Júlia.
Va arribar l’hora del pati i van sortir.
– WOW!! Hi ha una platja i us podeu banyar! que guai!! Es van quedar una estona més per ensenyar-los a nedar millor. Després tots els nens poc a poc anaven marxant per anar a dinar a casa. Els dos germans no tenien on anar i li van preguntar a la nena que van conèixer, la Júlia, si podien anar a dinar a casa seva. La nena els hi va dir que si.
A la tarda van tornar a l’escola i van fer català. A ningú li agradava perquè no sabien la llengua catalana. La mestra els hi ensenyava paraules, però… no ho feien del tot bé. Al Leo i a la Laura se’ls feia molt fàcil.
Més tard van fer educació física i no feien milla ni res semblant. Sortien de l’escola i havien de fer una cursa d’obstacles.
També nedaven i feien una cursa de natació.
Quan es va acabar tot la Laura va dir:
– Què diferent que és tot al passat!
– Sí! – va dir el Leo
I els dos a la vegada van dir:
– Quina sort hem tingut d’estar a l’Escola del Mar!!!
Pseudònim: La xocolata.
L’arc de Sant Martí
L’arc de Sant Martí és molt bonic
i si plou i fa sol
ja el tenim aquí
Quan l’arc de Sant Martí,
surt i es tan saltarí
amb forma de pi, mai és tan feliç
L’arc de Sant Martí és molt feliç de dia
i de nit també és molt bonic
i li agrada molt llegir
Pseudònim: Fades
NAUSICA
El temps fuig
Hi havia una vegada, la Clàudia, una nena que sempre arribava tard a l’escola. Cada dia li passava el mateix. Quan no perdia un mitjó era perquè se li feien nusos als cordons de les sabates. Ella cada dia intentava fer alguna cosa per no arribar tard, però, mai ho aconseguia.
Però, de cop i volta, un dia li va passar una cosa molt estranya. Com cada dia arribava tard a l’escola, però, de cop i volta, estava dintre d’un rellotge però començava a caure, caure i caure. Aleshores tornava a estar a casa abans de sortir cap a l’escola. La Clàudia, extranyada es va afanyar per no arribar tard a l’escola, però, per sorpresa de la nena, eren les vuit del matí i ella entrava a l’escola a les nou del matí. La Clàudia molt sorpresa va encendre la televisió. Però es va adonar que a sobre la televisió hi havia un sobre. El va agafar i el va obrir. A dintre hi havia escrit, amb molt bona lletra, aquest missatge: “Acabes de viatjar en el temps. Fes el que puguis per tornar al moment on estaves abans que sigui massa tard”. La Clàudia no sabia què significava allò i es va espantar. Ni sabia com havia viatjat en el temps, així que, era impossible que pogués tornar. A part, tampoc sabia què significava “abans que sigui massa tard”. Cada vegada estava més nerviosa. Era la mateixa sensació de nervis que quan arribava tard a l’escola i, de cop, PUFF!
Una altra vegada estava corrent pel carrer amb el seu pare! Es va posar molt contenta i li va donar una abraçada tan forta al seu pare que per poc que el tira al terra. La Clàudia va deduir que viatjava en el temps quan es posava nerviosa. Després de l’escola, la Clàudia, va jugar amb el seu pare molt tranquil·la perquè sabia que si tornava a viatjar en el temps es podria controlar.
Pseudònim: La cirera
Classe: Nausica
Color: Blau
L’espai
A l’espai hi ha estrelles
i el sol és una d’elles.
L'univers és gegant
molt més que mil elefants.
La Terra segueix girant
sobre un sol radiant,
i els forats negres s’empassen
totes les naus espacials.
Mireu quants misteris que té l’espai
tants que si vas caminant
mai arribaràs al final.
Pseudònim: Dinosaure desafinat
Classe: Nausica
Color: Verd
ENEIDA
Una tarda de somni
A l’Escola del Mar, com molts ja sabreu, es feien obres de teatre amb titelles, una cosa que ara es recuperarà, però mentre els titelles no són utilitzades cobren vida! Tot va començar un dia que un nen que es deia Joan que era alt, ulls castanys i cabells curts i negre va entrar a l’edifici de primària. Aquell nen soc jo. Em dirigia cap a la biblioteca on m’havia deixat la jaqueta a l’hora del pati. Eren les 4:45, divendres, és a dir que tenia temps mentre duressin els berenars. No hi havia ningú. De sobte mentre estava buscant per les cadires, una de les capses dels titelles es va començar a moure!!!!!!!! Una olor de tela vella que em va recordar a l’olor de ca l’àvia, va cobrir gran part de la biblioteca i una filera de titelles dels personatges de la caputxeta vermella van sortir d’una de les capses. El mateix va passar amb les capses dels titelles de Els follets sabaters, Les set cabretes, en Patufet… Després de la desfilada tots em van mirar i van començar a xiuxiuejar. Jo les mirava amb la cara oberta i cara de poc espavilat. Un porquet em va mirar molta estona, i al final va dir:
- Emmm… Què et passa?
- Aaa… Jo… jo… Estava… buscant la ….la jaqueta i…i…-Vaig tartamudejar- Què dimonis passa aquí?! Per què estic parlant amb un titella?!
- En, eh.
- Oh no, m’he tornat boig?!
- Escolta, tranquil, primer no estàs boig, segon tens una relació mental amb nosaltres, cosa que no ha passat en molt de temps i no entenc, i tercer estem sortint d’aquestes capses claustrofòbiques per fer el nostre hobby, el teatre.
Jo me’l vaig mirar. Em va costar uns quants segons per assimilar-ho. Era com un somni. Vaig acostar-me. Ells em miraven.
- Vinga, home vine amb nosaltres!
Vaig seguir-los una mica confós fins a una estança on mai havia estat, és clar que no era secreta. Era una minúscula saleta on els de biblioteca guardaven els llibres per col·locar-los. N’estava segur. Era una saleta petiteta amb dues portes, una per entrar per la biblio i l’altra per passar al darrere de les cortines del teatre i al costat de la segona porta que acabo de mencionar, a l’esquerra, hi havia el quadre de llums de l’escenari. Tenia un terra hidràulic de debò, preciós! Al final després de la porta a l’interior de les gegants cortines vermelles, hi havia un esglaó que ja formava part de l’escenari. El vaig pujar després de tots els titelles.
- I… i ara què?
- Doncs… a actuar!!
La caputxeta i el pare del patufet, van treure d’un racó un petit teatret (que no era el que hi ha exposat al costat dels lavabos de cicle mitjà) i uns altres titelles van obrir el teló. Jo vaig anar on normalment s’asseu el públic a les obres i vaig estar mirant als titelles fent el teatret. Elles s’ho passaven d’allò més bé i jo també.
- Tant de bo jo sabés actuar tan bé com elles! Pensava jo.
Va passar una bona estona. Vaig sentir els crits de ma mare, cridant “Joan és hora de marxar!”. Jo em vaig aixecar d’un bot i vaig acomiadar-me tristament dels titelles. Vaig córrer a tot drap cap avall. Mentre baixava vaig pensar “Al final no he trobat la jaqueta, però sí que m’he emportat una gran experiència” vaig pensar. Vaig decidir no explicar-li a ningú aquesta història, però cada nit recordo el gran moment de veure els titelles gaudint.
Pseudònim: Joan
Classe: Eneida
Color: Blanc
L’oblidar de la gent
La meva àvia està a punt d'oblidar,
i més que tots els nets, jo la vull estimar.
La seva filla també oblidarà,
que cada dia l'ajudarà.
Els records de cop desapareixeran,
i els pares els recuperaran.
Ella ens preguntarà qui som,
i li recordarem el nostre nom.
Amb ella voldré jugar,
però ella ja no podrà.
L’ajudaré i l'estimaré,
sempre la recordaré.
I espero que un dia la meva àvia pugui recordar,
tot el que va oblidar.
Pseudonim: Òliva Blanca
Classe: Eneida
Color:Blanc
GARBÍ
La desaparició dels llapis de l’escola
Com sempre, es fa de nit a l’escola del Mar, i tots els objectes cobren vida. Aquí apareix el nostre protagonista, el llapis negre amb el qual es va escriure aquesta història.
El llapis està cansat d’estar sempre a l’estoig d’un nen de la classe i vol sortir a veure món. Un dia, decideix sortir de l’estoig per anar a parlar amb els altres llapis. Tots els llapis fan una reunió a la taula de la mestra on viu el seu llapis, el que mana. El llapis, el nostre protagonista, diu a la resta que se’n vol anar a veure món. El llapis que mana, però, diu que no. Ell ho té clar: si no el deixen marxar, s’escaparà.
S’acaba la nit i el llapis torna a l’estoig. Tornen a ser les nou del matí, tot torna a començar. S’obre la porta, el xivarri, la maquineta infernal… Tot (sospira).
La nit cau sobre l’escola del Mar. El llapis surt de l’estoig, avança per la taula, arriba a la vora i decideix saltar. Cau, avança en silenci per terra. Ja veu la porta de Garbí però, oh, no! Hi ha dues tisores vigilant la porta. El llapis puja sobre una taula a prop de la porta. Salta, trenca el vidre i surt corrents. Visca! Ho ha aconseguit, és lliure! Ara, però, s’adona que encara és dins l’escola i ara té tres problemes: El primer, escapar; el segon, fugir de les tisores… El tercer, es fa de dia!
Són les nou del matí. Un llapis i unes tisores estan a terra, al rebedor de Garbí i Eneida. Una nena les recull i se les emporta al pati, però li cauen i no se n’adona.
Torna la nit. El llapis corre cap al menjador, però veu les tisores. “Demà toquen espaguetis, perfecte!”, pensa el llapis. S’amaga en un dels plats. Les tisores comencen a tallar-ho tot per trobar el llapis. S’hi acosten, el tallaran d’aquí a tres, dos, un…
Ara, és el lector/a qui escull què passa:
- Tres, dos, un… El llapis salta, cau a terra i les tisores el tallen.
O bé:
- Tres, dos, un… El llapis salta, corre cap a la plaça Vilamar i surt de l’escola. Visca, ja és lliure!
Fi
Pseudònim: Un llapis amb valor
Classe: Garbí
Color: Verd
El nostre dibuix preferit
Quan arriba la primavera
el dibuix ràpid ens espera.
Amb un retolador i un paper
ens concentrem per fer-ho bé.
Una porta, un arbre i un banc
anem omplint el paper blanc.
Hi ha gent que hi competeix
i gent que s’hi avorreix.
Hi ha gent que s’hi pica
i gent que no s’hi esforça ni una mica.
Alguns mestres també s’animen a dibuixar
encara que no puguin participar.
El dia de plàstica li posem color,
i si tenim sort ens ve la inspiració.
Després esperem al jurat
a veure quin és el dibuix que més els ha agradat.
El moment més divertit és quan diuen l’escollit.
Si no has guanyat no passa res,
la propera vegada t’esforçaràs més.
El dibuix que guanya el premi general
es queda a l’escola com un regal.
Però la veritat és que tots els
dibuixos queden meravellosos
i nosaltres ens sentim orgullosos.
Classe: Garbí
Color: verd
Pseudònim: Joana Raspall