Inspirant-nos en l’obra de Jaume Plensa (1955), fem dels números una pell simbòlica: una membrana translúcida que, com en les seves escultures tipogràfiques, suggereix que la identitat és una trama feta de signes, memòries i silencis. Igual que Plensa transforma lletres i símbols en formes humanes plenes de llum i buits, nosaltres convertim les nostres dades personals en una arquitectura que respira. El resultat és un autoretrat que no es mira des de fora, sinó que es llegeix des de dins: un cos fet de xifres que, en combinar-se, revelen la profunditat invisible del que som.
Un autoretrat que no parteix de la imatge, sinó de totes les xifres que ens habiten: dates, mesures, quantitats, ritmes i codis que narren el que som sense mostrar-nos. A través d’aquests números —que sovint ens defineixen més del que imaginem— construïm una presència fragmentada, una identitat traduïda al llenguatge de les dades. El cos es converteix en superfície de lectura, i el jo, en una equació oberta. Aquesta peça busca revelar la poètica oculta de la nostra aritmètica íntima.
