Hi havia una vegada uns nens que es deien Pau i Marc.  Es passaven tot lo dia a l’ordinador jugant.
Un dia mentre estaven jugant es van adormir i van començar a somiar que estaven jugant…  El Pau anava  el primer i el Marc el desè …  En el joc cadascú era una bola. En Marc notava com poc a poc  se l’estaven menjant i que ja li quedava poc per desaparèixer.  Sort que el Pau el va salvar.  Li va donar una part de vida.  Després tots dos van continuar menjant  boles . Llavors el Pau va dir:

• Què et sembla si ens quedem aquí i així no caldrà preocupar-nos per res més que no sigui jugar.
• Va dir el Marc.

Després de jugar una estona en Marc s’ho va repensar i va dir:

• Jo no em penso quedar. En Pau li va contestar:
• Doncs adéu. Me’n vaig i et deixo sol.

En Marc va dir

• No si us plau, no em deixis sol.  No podré sortir perquè se’m menjaran.  Tu ets el més bó d’aquet joc .

El Pau,  com que era amable i bo,  es va quedar una estona i després van sortir tots dos.
Passada una bona estona es van despertar i des d’aquell dia van ser més amics i quan jugaven sempre anaven junts.

Mohamed Trioui      15-2-2015

Hi havia una vegada un nen que es deia Guillem, tenia 11 anys i vivia a Lleida. Ja feia unts quants dies que es quedava a casa dels seus padrins perquè esperava una germaneta.

En Guillem s’ havia passat la major part de dies jugant a l’ ordenador a un joc que es deia Gota.io.

Un dia el seu padrí li va dir:

–                      Escolta Guillem ja n’hi ha prou de jugar. Vine que t’ensenyaré una cosa a veure si així ja no jugues tant.

–                      Que és el que em vols ensenyar?? Li va preguntar estranyat en Guillem.

–                      Ja ho veuràs. Li va respondre el padrí

El padrí va portar en Guillem a les golfes on hi havia un munt de capses i coses, i en va agafar una i li va dir:

–                      Mira això es la capsa dels meus tresors es a dir les meves joguines! Obre-la que segur que t’encantarà.

Dit això en Guillem la va obrir i va exclamar:

–                      Alaaaaa!! Que guai

–                      A que sí. Li respongué el padrí

Els dos junts van començar a treure joguines i una de les primeres va seu una baldufa de fusta.

–                      Que es això padrí?? va preguntar en Guillem estranyat.

–                      Això es la meva baldufa de quan era petit. Aquestes baldufes eren les millors de l’època.  Cada tarda anàvem a fer-les xocar i la que durava més era la que guanyava. Veig que ara no en feu servir amb el divertides que són Li respongué el padrí.

–                      Ho puc provar??? Li pregunta en Guillem

–                      Es clar que sí !.   Per això t’ he portat aquí! Li respongué el padrí

–                      Però com se fa?

–                      Mira, es fa així. Li va dir al Guillem amb una corda a la ma.

–                      Alaaa!! Va exclamar en Guillem.

–                      Ara et toca a tu.   Li va dir el padrí col·locant-li la corda de la baldufa.

–                      Creus que em sortirà ?. Va preguntar en Guillem

–                      No sempre surt a la primera. Li respongué el padrí.

Així que, ben animat, en Guillem va tirar i  ves per on li va sortir.

–                      Que guai!    M’ha sortit!!

–                      Vinga que t’ensenyaré mes coses. Va dir en padrí furgant per la capsa.

–                      Mira. Va dir  el padrí ensenyant-li una corda.

–                      Que es això ? …Una corda de saltar ?? Va preguntar en Guillem

–              Sí, és la corda de saltar de la teva padrina, Ja deus saber com si juga. Va dir e padrí

–                      Si però ningú no hi juga mai. Diuen que es un joc de nenes.

–                      No diguis això home. Va que hi jugarem.

Així que en Guillem va anar descobrint jocs dels que tenien els seus padrins i també n’ hi havia alguns dels pares com el Risk.

Un dia d’estiu el Dídac va anar a casa de la padrina  Pilar a dinar. El Dídac tenia com a única joguina el seu mòbil.  Ell, quan arribava  a casa,  no parava de jugar amb el mòbil.
Quan va arribar a casa de la padrina va veure que ella no tenia ni mòbil ni tàblet ni ordenador.
El Dídac li va preguntar a la padrina  Pilar:

-Padrina,  que no tens mòbil?

La Pilar va fer una rialla i va dir:

• Jo no. A la teva no tenia ni mòbil,  ni tàblet  ni ordinador. No en vaig aprendre i ara tampoc en tinc.

El Dídac va escoltar atentament a la padrina:

• A la teva edat jugàvem a corda, a fer dibuixos, a amagar…

Abans  que la padrina Pilar continués parlant  la mare del Dídac els va interrompre :

-Au va,  que ja tenim el menjar a taula.

Mentre estaven dinant va sortir el mateix tema:

• Quin rollo de que no poguessis haver tocat un mòbil quan eres petita! Digué el Dídac.

La mare  va suggerir  que aquesta tarda podrien jugar a bales.

• Al teu pare se li donava molt be de jugar-hi. Quan  era petit  no hi havia ningú que el guanyés jugant al “Guà”  i al “Flendis”

Al Dídac li va semblar una bona idea.

A la tarda van  jugar al “Guà”  i al “flendis”  amb el pare i la mare.   Com era d’esperar va guanyar el pare, encara que ell millorava la punteria molt de pressa i  en poc temps podria guanyar el pare.

Per altra banda  en Dídac es va oblidar del mòbil… per una estona.

Pau

Hi havia una vegada en un escola antiga d’ Alfés uns ne que a l’ hora del pati els nens a fútbol, caniques de pedres o a saltar corda. En Ramon veia que els jocs tenien un virus i va dir: – Nois!! Un virus… Llegeix més»