TIC – TAC, TIC – TAC, TIC – TAC… Després de molts dies de compte enrere per fi havia arribat el moment de marxar de colònies. No sabria dir-vos qui estava més nerviós, els nens i nenes, les famílies o les mestres, però la qüestió és que tots vam arribar a l’escola amb un somriure d’orella a orella.
Després d’acomiadar-nos de les famílies vam posar rumb cap a Fogars de la Selva, més concretament cap a Can Ramió. El camí se’ns va fer etern, no podíem contenir l’emoció, teníem tantes ganes d’arribar a la casa de colònies que la pregunta més repetida era: “quan queda per arribar?”, “falta molt?”.
Quan vam arribar no podíem parar de mirar als nostres alumnes, els seus ulls parlaven, estaven al·lucinant veient la casa on viuríem una experiència inoblidable. Una vegada allà els alumnes estaven impacients per poder veure on dormirien tots junts i, després d’una estona esmorzant vam entrar a preparar els nostres llits.
Un cop instal·lats vam passar dos dies entre plomes, tipis, tòtems… descobrint moltes coses dels indis, concretament de la tribu de les trenes vermelles. Fins i tot vam conèixer a dos dels seus integrants, la Nallaly i l’Ós pelut.
Tot va ser magnífic, però el moment més esperat pels alumnes era la nit, i quina nit més bonica vam passar. Després del conte i del petó de bona nit, gairebé tots els alumnes es van quedar adormits i, encara que els hi encanta dir que no van dormir res, nosaltres us podem assegurar que van dormir tota la nit. Aquest moment va ser tan emocionant que l’endemà fins i tot ens vam trobar a faltar.
I com tot el que és bo, les colònies també van passar volant i sense adonar-nos ja estàvem pujats a l’autocar de camí cap a l’escola, amb milers de moments i emocions que segur quedaran guardats al nostre cor per sempre.
Moltes gràcies a les famílies que han confiat en nosaltres i que ens han deixat viure aquesta experiència amb els seus fills i filles.
ANDREA
