Amb Afecte
El divendres 20 de juny, cap als voltants de la una del migdia, tancarem la llibreta, passarem la última plana del llibre i acaronarem la contraportada amb un somriure, mentre recordem tot el bon treball fet aquest any. Els dies següents serà moment de llegir l’informe de la mestra, endreçar els treballs, potser fullejar el quadern d’estiu, etc.
Per als mestres encara hi ha alguna feineta més: endreçar les aules, emplenar alguns documents oficials, fer les memòries de les activitats, començar a fer les reserves de les cases de colònies del proper any, etc.
Però per a nosaltres tres serà un tancament de curs una mica diferent perquè en realitat és l’acabament d’una etapa molt llarga de la nostra vida com a mestres d’aquesta escola. L’hem viscut amb passió, intentant fer les coses amb sentit pedagògic i amb alegria. Per els nostres mans han passat molts dels alumnes que ara hi ha a l’escola i molts més dels que campen pels instituts de la ciutat, universitats o indrets d’arreu del món. Estem contents i satisfets d’haver-los acompanyat.
Ara diem adéu a una activitat que ens ha ocupat i ens ha ordenat la nostra existència. Serà moment de dedicar-nos a la jardineria, a canviar la bici per una amb motoret, de llegir aquella novel•la de mil pàgines que se’ns resisteix i altres hobbies que hem anat aparcant per a aquests temps pausats de la jubilació.
No sabem ben bé perquè però sospitem que també continuarem lligats a la nostra escola. En realitat, ho hem parlat, només fem una passa enrere, perquè els lligams afectius amb tots i cadascú de vosaltres són forts i sabem que continuarem col•laborant en el que calgui, directament o en la distància.
El dia de la festa vam rebre l’agraïment de tots vosaltres i ens vau emocionar amb el poema de Gabriel Celaya i el “detallàs”. Us vam dir que no calia, us ho vam agrair de tot cor, però després hem pensat que, en realitat, és la manera que heu triat per fer-nos evident l’estimació mútua.
Es dona la circumstància poc freqüent que dos dels que ens jubilem, l’Àngels i en Jaume, vam ser alumnes de l’escola i ja hi freqüentàvem l’edifici del carrer Rodés, a finals dels anys cinquanta del segle XX. De fet, som els primers mestres exalumnes que ens jubilem aquí a la nostra escola.
L’agraïment que volem expressar amb aquestes paraules va adreçat als nois i noies que hem tingut la sort de conèixer i d’acompanyar, també als mestres que en alguna època han passat per aquí i han deixat la seva empremta i ens han empeltat d’idees noves i meravelloses i sobretot a les famílies, als pares i mares que heu confiat amb nosaltres i ens heu fet costat, sempre. Només volem recordar, a tall d’exemple, l’assemblea multitudinària que vam celebrar, a principis dels vuitanta, en que vam tenir el cent per cent de vots favorables a la nostra integració a la Xarxa d’Escoles Públiques, o les mans que generosament ens heu ofert quan les hem necessitat, o les picades d’ullet còmplices en els moments màgics, etc.
És difícil trobar les paraules precises, aquelles que surten directament del cor per donar-vos les gràcies i per això ho farem amb un poema que va escriure Mario Benedetti “des dels afectes” i que volem que serveixi per mostrar-vos la nostra estimació.
Des dels afectes
(fragments)
Mario Benedetti
Com fer-te saber que sempre hi ha temps? Que cadascú ha de buscar i donar …
Que ningú estableix normes, llevat de la vida… Que la vida sense certes normes perd les formes…
Que la forma no es perd amb obrir-nos… Que obrir-nos no és estimar indiscriminadament…
Que no està prohibit estimar… Que també es pot odiar…
Que l’agressió perquè sí, fereix molt… Que les ferides es tanquen…
Que les portes no s’han de tancar… Que la major porta és l’afecte…
Que els afectes, ens defineixen… Que definir no és remar contra corrent…
…
Que voler saber d’algú, no és només curiositat… Que saber tot de tothom, és curiositat malsana…
Que mai està de més agrair… Que autodeterminació no és fer les coses sol…
Que ningú vol estar sol… Que per no estar sol cal donar…
Que per donar, hem de rebre abans… Que perquè ens donin també cal saber demanar…
…
Que perquè algú sigui, cal ajudar-lo… Que ajudar és poder encoratjar i donar suport…
Que adular no és donar suport… Que adular és tan dolent com girar la cara…
Que les coses cara a cara són honestes… Que ningú és honest perquè no robi…
…
Que amb les orelles s’escolta… Que costa ser sensible i no ferir-se…
Que ferir-se no és dessagnar-se… Que per no ser ferits aixequem murs…
Que seria millor construir ponts… Que sobre ells es van a l’altra riba i ningú torna…
Que tornar no implica retrocedir… Que retrocedir també pot ser avançar…
Que no per molt avançar es fa de dia més a prop del sol… Com fer-te saber que ningú fa les normes, llevat de la vida?
Dolors Nadal, Àngels Prat i Jaume Centelles
