Judith Medina guanya el premi literari Joan Oliver

La nostra alumna Judith Medina Placeres (1ª per la dreta), de 3r d’ESO, ha obtingut el Primer Premi de la categoria B -modalitat prosa- del XXXVII edició del Concurs Literari Joan Oliver que organitza l’Ajuntament de Sabadell. El premi, que va recollir de la mà de l’alcalde i de Sílvia Oliver -filla del poeta-, està dotat amb 200 euros.
El text guanyador es titula Què has desitjat? i el podeu llegir a continuació. També podeu llegir la nota de premsa de l’acte de lliurament de premis.
Moltes felicitats, Judith!
Aquí teniu el seu relat.
Què has desitjat?

Vaig entrar per la entrada del jardí, no se sentia ningú. Vaig anar cap a la cuina on tot era fosc i de sobte es van encendre els llums i tothom va cridar: “Felicitats”.
El menjador era ple de gent, fins i tot hi havia gent de la família del pare amb la que no ens aveníem. Jo vaig posar el somriure més fals del món i vaig començar a petonejar i abraçar a tothom. La mare va venir i em va preguntar: “Què has desitjat?”.
Jo no vaig entendre molt bé el que volia dir, encara no havia bufat les espelmes, però igualment no em va donar temps a preguntar-li a què es referia amb aquella pregunta, ja que de seguida van venir els avis a fer-me una abraçada. Entre tots m’havien preparat una festa sorpresa, fins i tot van invitar el Juan i la Laura, els meus millors amics. Tots estaven rient i jugant, fins i tot la tieta vídua s’ho estava passant bé, però jo no, em semblava la festa més avorrida del món. Al cap d’una estona vaig anar al lavabo i quan estava a punt de tornar a la festa, em va parar la tieta vídua i em va dir: “Què has desitjat?”. Jo, una mica confús, li vaig contestar: “Encara no he bufat les espelmes, tieta”.
Vaig anar cap a la meva habitació, no entenia per què em feien aquella pregunta, però tampoc vaig posar gaire interès per saber-ne els motius. Allà em vaig trobar la Maria, la meva germana petita, jugant amb les cosines. Fet una fúria vaig renyar-les i les vaig fer fora, però abans de tancar la porta la Maria es va girar i em va preguntar: “Què has desitjat?”.
Li vaig tancar la porta als nassos i vaig seure al llit.
Al cap d’una estona va trucar algú a la porta:
-Qui és?- vaig preguntar.
El pare va obrir la porta i em va dir:
-T’estem esperant tots al menjador, vinga som-hi!
-Ja vinc- li vaig contestar.
-Ja saps què vols desitjar?- em va preguntar.
Jo vaig callar i vaig sortir de la meva habitació .
A la cuina tots estaven buscant el seu regal, que els havien deixat per allà de qualsevol manera. Jo vaig anar cap al menjador on es començava a sentir la típica cançó: “Anys i anys, per molts anys…”, a sobre de la taula hi havia un pastís gegant de nata.
-Genial- vaig pensar-. No m’agrada la nata.
Al meu costat hi havia en Juan, però estava estrany, no era el Juan que jo coneixia, el que sempre estava rient, no, estava seriós i em mirava fixament. De sobte em va dir:
-Què has desitjat?
Jo una mica furiós me’n vaig anar de mala gana fins on era el pastís i no li vaig respondre. Van tornar a cantar la típica cançó i jo vaig fer com si m’ho estigués passant genial. Quan per fi va acabar la cançó, vaig bufar les espelmes, que indicaven que complia 16 anys, sense demanar cap desig. Tots van començar a aplaudir i victorejar mentre jo, cansat de festa, vaig intentar escapolir-me a la meva habitació, però quan estava a punt de sortir de tot aquell xivarri de gent cridant, vaig notar un braç que m’agafava, era el pare. Em vaig girar per mirar-li als ulls i vaig notar com una sobtada fredor em pujava dels peus al cap. Després d’un segons, que a mi em van semblar hores, el pare va dir:
-Què has desitjat?
A mi aquella pregunta em començava a espantar, què volia dir?, no ho sabia, però tampoc em va donar temps a pensar-hi gaire, em vaig adonar que ja no se sentia cap crit, no se sentia a ningú. Vaig mirar la sala i vaig veure a tothom mirant-me, ja no cridava ni aplaudia ningú, tots estaven immòbils mirant-me.
-Què has desitjat?!- em van preguntar tots alhora.
De sobte vaig notar que les llàgrimes em començaven a brollar dels ulls i no sabia ben bé per què. Finalment vaig respondre: “A vosaltres”.
Després tot es va fer negre, ja no hi havia ningú a l’habitació, és més, l’habitació no era la mateixa. Em vaig eixugar les llàgrimes per veure amb claredat, davant meu distingia una magdalena amb dues espelmes que indicaven 90 anys.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

XHTML: You can use these tags <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>