El dia 25 de novembre, es va reivindicar el Dia internacional per a l’eliminació de la violència contra les dones participant a l’acte organitzat a Palafrugell a la Plaça Priorat de Santa Anna. Per a preparar-ho, l’alumnat que participa a les comissions de Violència Zero i de Coeducació van preparar un text posant veu a les víctimes, massa sovint silenciades.

A més, durant tota la setmana, des de les tutories s’han treballat temes com la inseguretat que senten moltes noies quan caminen pel carrer (a 1r d’ESO), els diferents models relacionals (a 2n d’ESO), les violències sexualitzades i els estereotips de la sexualitat (a 3r d’ESO) i els micromasclismes (a 4t d’ESO).  

Com sempre, seguim reivindicant llarga vida al feminisme i a la veu i al poder de les dones!

Text i la lectura preparada per l’alumnat de les comissions: 

Aquest any hem volgut donar veu a les víctimes de violència de gènere. Darrere de cada cas hi ha una persona qui la seva dignitat, llibertat i seguretat han sigut vulnerades, i la nostra feina com a comunitat educativa és fonamental per prevenir, detectar i acompanyar. Són relats durs però necessaris. Cada paraula que escoltem neix d’experiències reals i valentes i mereixen ser benvingudes amb atenció, empatia i respecte. Aquests testimonis no busquen impactar per impactar, sinó recordar-nos la importància de la prevenció, de l’acompanyament i de no girar la mirada. Que allò que escoltem avui ens ajudi a continuar construint un món on la igualtat, la seguretat i el suport siguin una realitat per a tothom.

• Hola, em dic Noèlia Míguez Vázquez i avui us vinc a explicar la meva història. Des de petita he volgut viure el meu conte de fades, conèixer l’amor de la meva vida, casar-me i ser molt feliç. Però no comptava que, per a poder complir aquest somni, havia de saber detectar i evitar la violència de gènere. Per desgràcia, jo no la vaig tenir en compte, perquè: qui havia de pensar, que a casa teva, el teu lloc segur, hi havia el provocador de tot el teu dolor? El causant dels teus futurs malsons? El que faria que la teva vida estigués a la vora de la mort? Vaig decidir ser feliç, em vaig posar una bena en els ulls i vaig evitar la realitat que m’envoltava. Pensava que m’estimava, que, malgrat tot, ho feia perquè es preocupava per mi. Però no, en una relació, no s’ha de sentir por. Encara recordo aquella nit en què tot va canviar. La meva parella de llavors, em va apunyalar vuit vegades, prenent-me desprevinguda. Que covard, no? Ni tan sols va esperar al fet que estigués desperta per a fer-ho. En aquell moment, vaig veure passar la meva vida davant dels meus ulls. Vaig pensar en el que em quedava per fer, en les meves metes, en els meus somnis, en tot el que em faltava per aconseguir… I va ser, llavors, quan vaig prendre la decisió més important que podia: no rendir-me. No volia ser una mort més, una víctima que no sobrevivia a la violència de gènere, una estadística… volia marcar un canvi de veritat. En l’actualitat, he descobert el que vol dir estimar de veritat, el que se sent, us puc assegurar, que no es compara en res a la meva passada relació. Avui, vull alçar la veu, per a mi i por totes, perquè ningú hagi de patir el que jo vaig passar. No dubteu a demanar ajuda, no espereu que la vostra vida estigui en perill, poseu fi, si us plau, a les violències de gènere.
• Jo també pensava que mai seria jo, la meva mare o la meva germana. A més, què havia de passar al meu poble, Librilla, de menys de sis mil habitants?… Passa que són a tot arreu, i no te’n pots escapar. És igual qui siguis, d’on siguis, en què creguis… i la teva edat. Perquè la meva germana, l’Ainoha, només tenia dinou anys, vuit menys que el seu assassí. I estaven junts, vivien junts, per voluntat pròpia! Qui o què va impulsar-lo a prendre-li la vida, si no hi estava gens lligat, si ell feia el que volia. Era lliure, no com ara. L’Ainoha mai li va faltar el respecte ni mai el va denunciar. I aquest va ser l’error. Tant de bo l’haguessin detingut abans d’asfixiar-la fins a matar-la. Ara no es farà justícia ni amb tot el temps que passi a la presó, el qual serà inferior a les dècades que li quedaven a ella per gaudir i construir, si més no, viure, la seva vida. Si ho haguéssIm sabut abans, sens dubte l’haguéssim denunciat… i ara la podria abraçar. 
• Hola, em dic Aradia i tinc 26 anys, vaig patir violència de gènere, física i psicològica durant 4 anys, quan tenia 15 anys, en mans de la meva exparella. Jo no ho volia assumir, patia violència, però la tolerava i anava tirant. En diverses ocasions havia pensat que em mataria. De vegades quan em pegava jo em posava a plorar i em cridava a l’orella dient-me: “ets una nena petita, i per això plores! Calla ja, perquè al final els veïns trucaran a la policia, una altra vegada. I si arriba la policia, t’hauré de matar”. Vaig adonar-me que alguna cosa no anava bé, però t’enganxa, no ho vols acceptar i vas tirant, i ho vas tolerant de mica en mica. Al principi ho ocultava a tothom: amics, familiars, a tothom. Al final es va fer evident, pel meu estat d’ànim i per les meves lesions físiques visibles. Finalment, per intervenció familiar vaig acabar denunciant i em van pressionar perquè sortís d’aquesta relació. Jo veia que cada vegada anava a pitjor, i al final, em feia por acabar morta. Cada dia dono gràcies per haver-ne pogut escapar. 
• Hola, soc la Guillermina Torresi, activista i víctima d’assetjament masclista. De cop, un dia començo a rebre moltes trucades i whatsaps. Era la meva exparella que havia descobert que hi havia dos vídeos meus penjats en una aplicació. M’envia dos enllaços i, a partir d’aquí, em quedo “uau, què ha passat?”. Miro els vídeos i veig que els dos vídeos són diferents i que hi surto fent top less a la platja de la Barceloneta. És estrany, perquè sempre m’assec al mateix lloc a la platja, un lloc més íntim on no estic gaire exposada. Però, sí. Resulta que m’havien gravat. De seguida truco als meus pares, els aviso del que estava passant, però tot és molt confús.  Començo a veure els vídeos una vegada i una altra i, a partir d’aquí, comença un procés judicial en el qual jo denuncio. Treballo en un mitjà de comunicació i he decidit explicar i fer pública la meva experiència. Aquí la teniu. Perquè sí: Això, també és violència.

No ens podem permetre seguir escoltant testimonis com aquests. Les violències masclistes hi han sigut i hi són presents encara avui. Com és possible? Per això, mentre casos com els de les nostres testimonis, segueixin passant, ens veurem obligats a seguir aquí, reivindicant una societat lliure de violències. 

Moltes gràcies!