ENTREVISTA A LA NÚRIA MARQUÈS
Som alumnes de 4t d’ESO i reporters de la revista de l’Institut El Roure i avui entrevistarem una excel·lent estudiant de 2n de batxillerat i nedadora professional, Núria Marquès.
Núria Marquès va guanyar l’any 2013, a Berlín, una medalla de bronze en els 200 metres d’esquena i l’any 2015 va aconseguir quatre medalles als Mundials de Glasgow, tres medalles de bronze, en la modalitat de 100 metres d’esquena, lliures i papallona i també una plata en els 400 metres lliures. Seguidament, en el campionat europeu va adquirir dues medalles de bronze en les modalitats de 100 metres papallona i 400 metres lliures. Per últim, va obtenir en els jocs paralímpics de Rio 2016, 2 medalles, una d’or en els 400 m lliures i una plata en els 100 metres d’esquena.
Quan vas començar a nedar? I per què?
Vaig començar a nedar als 9 mesos, em va portar ma mare a fer nadons, perquè el metge m’ho havia recomanat per la meva salut i la meva esquena. Així que els meus pares van decidir apuntar-m’hi. A poc a poc vaig anar creixent i vaig anar fent cursets. Després, vaig passar al Club Natació Martorell on vaig començar a competir. L’any 2011 vaig començar amb la natació adaptada i ara, actualment, estic competint en natació professional adaptada.
Quan eres petita, t’esperaves arribar tan lluny?
La veritat és que no. Vaig començar per recomanació i vaig seguir perquè m’agradava i perquè els amics que tenia allà eren molt bons amics, i em trobava molt bé en aquell ambient. Vaig continuar i a poc a poc amb els objectius que em van marcar durant les temporades, a mesura que em feia gran, vaig veure que obtenia bons resultats i cada cop m’animava més, fins a arribar aquí.
Et va costar molt arribar-hi? Com et pots compaginar els estudis amb els entrenaments?
Si gaudeixes del que fas, realment no és un sacrifici. Però aquest any ha estat molt dur, encara que és una rutina quan t’acostumes. Jo crec que vas formant la teva vida al voltant d’això. La veritat és que és molt dur arribar, però els professors de l’institut m’han ajudat molt en aquest tema, canviant la data dels exàmens o els deures. Llavors, ha estat més fàcil del que pensava. Ha estat un any difícil pels entrenaments, moltes hores… sobretot a l’estiu, el fet que els teus amics se n’anessin de vacances i tu et quedessis entrenant, però els resultats obtinguts han valgut la pena.
Quina és la teva rutina? Tens algun mètode de concentració?
Abans entrenava dues hores a la tarda i actualment de sis a vuit amb el meu grup de natació, però l’estiu abans dels Jocs, vaig començar a entrenar a doble sessió, matí-tarda, quatre hores diàries, fèiem uns 6.000 metres aproximadament.
De vegades, faig una cosa que un psicòleg em va recomanar, que es diu visualització, consisteix en estirar-se a terra, tancar els ulls i t’imagines la prova abans de fer-la.
Quins reptes et vas proposar abans d’anar a Rio?
Durant tots els anys que he estat nedant ha estat un repte nou, com per exemple, quan vaig començar a anar als europeus, aquell any l’objectiu era anar-hi i cada any m’he anat proposant objectius diferents i aquest era classificar-nos pels Jocs. Però a mesura que anàvem avançant, passant la temporada, les noies estàvem més ben posicionades al rànquing, havíem de millorar el temps bàsicament.
Quant de temps has estat allà? Vas anar-hi acompanyada?
El dia 2 de setembre vaig anar a Madrid i el 3 vam sortir cap a Rio. Vaig estar del 3 al 20 de setembre, llavors del dia 20 fins al 22 estàvem amb patrocinadors. Vam anar tota la selecció espanyola i el meu entrenador.
I el teu dia a dia a Rio com era?
Jo m’estava en un apartament, a la vila, que és on tots els esportistes es refugien, on hi havia edificis i apartaments, els quals estaven dividits per països. M’aixecava segons l’hora de competició i si no en tenia, aprofitava per dormir. Després anàvem a un menjador amb tots els esportistes, llavors cada cert temps passava un autobús, depenen de l’hora de la competició, agafàvem un o un altre, més tard, arribàvem al poliesportiu. Després de fer la competició, es feia el mateix, agafàvem un autobús i tornàvem a l’hotel.
I la relació amb la resta d’atletes?
La veritat és que el fet d’estar a la cambra de sortida, que és el lloc abans de competir, que feia que et relacionessis molt més, encara que el meu anglès no és perfecte, sí que he fet alguna amiga i encara hi estic en contacte. Per exemple, tinc una amiga de Japó que aquest any m’ha convidat al seu país una setmana a competir amb ella. La veritat és què m’emporto bones amistats i estic molt contenta per tot l’ambient que hi havia.
Com et sents després d’haver guanyat l’or i la plata?
Aquest sentiment no es pot explicar, perquè el moment en el qual toques la paret i has quedat primera o segona, per a mi és la recompensa de tot l’esforç fet durant tot l’any. Va ser molt dur i me’n porto molts records i no canviaria ni un segon del que he viscut allà, així que molt contenta.
T’esperaves un resultat així? Quina prova et va costar més?
La veritat és que aquest resultat no me l’esperava, el que sí que sabíem és que estàvem ben posicionades. El nostre objectiu era millorar la meva marca personal i gaudir del campionat. És el que vaig fer i va sortir bé. La prova que em va costar més va ser la de 100m papallona, perquè vaig tenir un dia molt dolent, però que de tot s’aprèn i això em farà créixer.
Creus que aconseguiràs anar als pròxims Jocs?
L’objectiu és anar-hi un altre cop, però encara queden quatre anys, són quatre temporades on m’he de plantejar nou reptes.
Quan vas arribar, com et van rebre a l’aeroport? Com et vas sentir quan vas arribar a Castellví?
Per començar quan vaig arribar a l’aeroport, hi havia tot Castellví esperant-me, els amics de Sant Esteve i també els amics del Club natació Sant Feliu. Va sortir una notícia que posava que hi havia molta gent per rebre els paralímpics i la veritat molt contenta per l’ajuda. Quan vaig arribar em van fer pujar en un cotxe descapotable, em va portar per tot el poble fins a arribar a la plaça, on van projectar vídeos. Hi havien també amics que no veia des de feia temps, famosos per felicitar-me i em vaig emocionar.
Quin és el teu lema? I quin és el teu referent?
El meu entrenador sempre em diu el mateix: que gaudeixi del que faig. Realment ho has d’aplicar a la vida. Has de gaudir del que fas. Si només comporta sacrifici, aleshores no és per a tu. El meu referent és Teresa Perales perquè ha competit en 4-5 Jocs i ha aconseguit més de trenta medalles. Tant com persona i com esportista és molt gran i un exemple a seguir.
Quin missatge donaries a les persones amb discapacitats?
Que gaudeixin del que fan i persegueixin els seus somnis, que tot és possible i podran arribar molt lluny.
Quins plans de futur tens?
L’any que ve tenim el Mundial a l’octubre de 2017 i és un dels reptes que ens volem plantejar i seguir la lluita. Després venen els Europeus, els Mundials que cada 2 anys s’intercalen. A més a més, la lliga, campionat de Catalunya i d’Espanya.
Moltes gràcies per concedir-nos aquesta entrevista i felicitats per tot el que has aconseguit amb només disset anys. Ets un exemple a seguir, per tota la valentia, el coratge, l’esforç, l’esperit de superació i la constància que has demostrat sempre. Et desitgem tota la sort a la vida perquè t’ho mereixes!
