Escrit per Angie Sosa. I il·lustrat per Lía Rodríguez
Algú ha pensat mai per a què serveixen els treball en grups? Jo, en Leo, conegut com el “detectiu de l’ombra“, amb mi mateix ja en tinc prou. El professor de Ciències del Món Contemporani va decidir posar-nos en grups de dos. I a mi em va tocar amb un noi, en Samuel, que no sabia ni que jo anava a la mateixa classe que ell.
Ara em dirigeixo a la seva casa per poder fer el treball.
Tot i que falta poc per a la primavera, el fred encara continua. L’únic que escolto són les meves trepitjades i una de les meves cançons preferides, la de Joy Division, que expressa una relació en què l’amor és també la raó de la separació.
Quan arribo a casa del company, ens dirigim a la seva habitació.
Hi passem dues hores fent el treball quan, de sobte, comencem a sentir crits d’una baralla a la planta baixa. Suposo que eren els seus pares. Ell s’aixeca de cop – acció que m’espanta- i es dirigeix cap a la baralla. Durant un moment es difon el silenci i de nou els crits tornen però amb més intensitat.
De sobte, en Samuel entra a la cambra on estàvem fent el treball.
Samuel: Perdona, però ho podem deixar per demà?
Detectiu de l’ombra: És clar, cap problema.
Samuel: Lamento que hagis de presenciar això.
Detectiu de l’ombra: No t’amoïnis; totes les famílies tenen problemes.
Samuel: Si, gràcies per comprendre-ho.
Detectiu: No és res; ens veiem demà.
Samuel: Adéu.
Mentres baixo per les escales, els crits que al principi no podia entendre, ara se senten amb més claredat.
Mare: T’ho he dit mil i una vegades. Fora de casa!
Pare: Aquesta també és casa meva!
Mare: No pots actuar com si fóssim parella. Aquesta situació m’afecta a mi i al Samuel.
Pare: Ja no és un nen, en Samuel!
Mare: La nostra separació també l’afecta; tant se val l’edat que tingui – respon la mare.
Pare: Però …-
Mare: Però res, surt de casa o crido ara mateix la policia.
Pare: Està bé! Marxo, però tornaré…
Mare: Fora!!
L’home es va sorprendre perquè va veure palplantat el detectiu de l’ombra a la porta.
Pare: Perdona, pel que has vist.
Detectiu: No passa res. Ja me n’anava.
Pare: Oh!, ets amic d’en Samuel?
Detectiu: Sí estem fent un treball junts.
Pare: Oh, i creus que està bé que en parlem?
Detectiu: És clar.
Sortim de la porta i ens dirigim cap a un parc.
M’explica que fa poc es van divorciar, i al mateix temps el van fer fora de la feina, situació que va dificultar que el pare aconseguís un pis.
Va ser llavors quan va pensar que potser la seva exdona podria acollir-lo durant un temps, però va resultar impossible.
Ara li toca anar a viure amb un dels seus amics.
Pare: No entenc per què no vol que hi visqui; hi posa d’excusa el nostre fill …
Detectiu: No crec que sigui això …
Pare: Per què ho creus?
Detectiu: Miri, a vostè què li semblaria si els seus pares estiguessin divorciats però visquessin junts. Si ho fessin, llavors tu, com a fill, tindries l’esperança que tornarien a estar junts. I tot això sense tenir en compte la incomoditat que suposa per a un i l’altre si ja esteu divorciats.
Pare: T’entenc, però en Samuel té 17 anys.
Detectiu: Com li acaba de dir la seva exdona, aquesta situació no té res a veure amb l’edat. Òbviament aquesta situació no se supera en uns dies.
Pare: Suposo …
Detectiu: Crec que el millor és que dediqueu una tarda a tenir una conversa tranquil·la, no els dos sinó tots tres.
Pare: Cert; està bé.
Detectiu: Puc preguntar alguna cosa?
Pare: És clar.
Detectiu: Per què vau decidir prendre aquesta decisió?
Pare: Perquè de vegades el mateix amor també separa.
Detectiu: Oh …
Pare: Bé, no et trec més temps i gràcies pel consell.
Detectiu: De res. Molta sort.
